50 anys de "History of The Byrds"

Els Byrds ja havien passat a la història quan Columbia va posar en circulació aquesta antologia doble dels californians tal dia com avui de 1973, ara fa 50 anys. Un moviment que en part es pot entendre com el contraatac de la disquera a la publicació pocs mesos abans de "Byrds" (1973), àlbum que reunia la formació original del grup i que havia sortit a través d'Asylum, promogut per David Geffen i signat per motius legals amb els noms dels cinc integrants –la resposta per part de crítica i públic havia estat tan freda, que havia motivat la dissolució definitiva de la banda-.

Sigui com sigui, estem parlant amb tota probabilitat de la millor porta d'entrada possible a l'univers de Roger McGuinn i companyia. Gairebé una trentena de pistes que repassen cronològicament tots els àlbums del grup –exceptuant el que havien publicat a Asylum, és clar- i que d'alguna manera tracen l'evolució del rock i de la música pop a la Costa Oest dels Estats Units durant la segona meitat dels 60, del folk rock a la psicodèlia i posteriorment el country rock. Tres estils que no s'haurien desenvolupat com a tals sense algunes de les pistes incloses a "History of The Byrds" (1973), de seguida s'ha dit.

De "Mr. Tambourine Man" a "You Ain't Goin' Nowhere" –l'eterna connexió dels californians amb Bob Dylan-, de "Turn! Turn! Turn!" (Pete Seeger) a "Hickory Wind" –la breu però canònica etapa Gram Parsons-, i d'"Eight Miles High" a "Wasn't Born to Follow", gairebé res. No el busquin vostès en cap plataforma digital perquè no el trobaran. Descatalogat des de fa dècades, no s'ha publicat ni tan sols en format compacte. Però és fàcil localitzar-lo al mercat de segona mà a preus força assequibles.

50 anys d'"Eagles"

Pot costar de creure a aquestes alçades, però el primer cop que Glyn Johns va veure els Eagles en directe, a finals de 1971 en el marc d'una residència en un club de Boulder, Colorado, no el van impressionar. David Geffen havia fitxat el grup mesos abans pel segell que acabava de fundar, Asylum, i per petició expressa dels músics estava provant de convèncer el productor i tècnic de so britànic –que venia de treballar amb noms de primer ordre com els Stones o els Who- perquè produís el seu primer disc. Aquella nit a Colorado va rebutjar l'oferta, deia que la banda encara no era prou madura, i van haver de passar algunes setmanes abans que la formació acabés convencent Johns durant una audició en un estudi de Los Angeles.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Eagles" (1972), l'àlbum. El debut homònim d'una de les bandes més massives de tots els temps, també un dels referents més icònics i alhora discutits d'allò que es va anomenar country rock –icònics perquè van popularitzar el gènere com cap altre dels seus exponents, discutits perquè les mentalitats més puristes mai van digerir el seu èxit en termes comercials-. Glenn Frey, Don Henley, Bernie Leadon i Randy Meisner havien coincidit per primer cop justament durant la gravació d'un altre clàssic del country rock, l'àlbum homònim de Linda Ronstadt, publicat a principis d'aquell mateix any. Els dos primers ja formaven part de la banda d'acompanyament de la d'Arizona. Els dos últims hi van participar com a músics de sessió. Tots quatre van acabar formant un grup animats per la mateixa Ronstadt.

El que ningú s'esperava, era que aquell projecte a priori paral·lel acabaria esdevenint un dels noms capitals de la història del rock. Un cop convençut Johns, se'ls va emportar fins als Olympic Studios de Londres, on es va gestar el plàstic que ens ocupa. Sí, una obra essencial del country rock i tot un exponent del California Sound, es va gravar en ple mes de febrer de 1972 a la freda i plujosa Albion. Tant és. L'àlbum evoca des del minut zero aquelles carreteres infinites que tant poden endinsar-se en les profunditats del desert californià com banyar-se en la brisa estiuenca de la costa del Pacífic. Tres de les seves pistes, l'eterna "Take It Easy" –coescrita per Frey amb Jackson Browne, que al cap d'un any en va editar la seva pròpia versió-, la misteriosa "Witchy Woman" i la càlida "Peaceful Easy Feeling", són clàssics absoluts del repertori del grup –i de la música pop-. La resta del disc –amb peces tan destacables com "Chug All Night", "Most of Us Are Sad" o "Take the Devil"- es manté a l'alçada.

Tom Waits a Asylum

Tom Waits vivint allò que cantava a San Diego, 1973 - Foto Scott Smith.

Hi va haver un temps en què Tom Waits es passejava (sovint) pels escenaris encarnant una mena de personatge sorgit d'una novel·la de John Fante o Charles Bukowski. Un bohemi rodamón que cantava allò que vivia i vivia allò que cantava -o al menys això ens segueix fent creure a dia d'avui-, que dormia en motels deixats de la mà de déu, intimava amb Rickie Lee Jones, s'obsessionava amb l'estètica de les generacions dels seus pares i els seus avis -i rebutjava obertament qualsevol noció de modernitat-, i ofegava les seves penes assegut al piano a altes hores de la nit. Després van arribar Kathleen Brennan, Marc Ribot, un esperit decididament avantguardista i un discurs que no ha parat de renovar-se durant les passades dècades. Sigui com sigui, mai és un mal moment per a retrobar el Waits dels 70. El que va signar els set àlbums que van de "Closing Time" (1973) a "Heartattack and Vine" (1980) -pel camí s'hi troben joies com "The Heart of Saturday Night" (1974), "Small Change" (1976) o "Blue Valentine" (1978)-. Tota una sèrie d'obres editades al seu moment per Asylum i que Anti acaba de recuperar en una sucosa campanya de reedicions. Afortunats aquells que hi accedeixin ara per primera vegada, perquè una descoberta així només es fa un cop a la vida.