Dan McCafferty (1946-2022)

DAN McCAFFERTY
(1946-2022)

Hi va haver un temps, molt abans d'haver-nos acostumat a creure'ns que tota la música enregistrada es troba a l'abast d'un simple clic, en què a falta d'algoritmes i sovint encoratjats pels nostres propis referents, solíem cultivar el do de la curiositat. D'aquesta manera, un podia arribar a descobrir els Misfits de la mà de Metallica o els Vaselines de la mà de Nirvana. I per centrar-nos en el cas que ens ocupa ara mateix, vam ser diverses les generacions que vam arribar fins als mai prou reivindicats Nazareth a través de Guns N'Roses i la seva oportuna lectura de "Hair of the Dog".

La peça en qüestió era un dels punts àlgids de "The Spaghetti Incident?" (1993), aquell àlbum de versions on els californians posaven sobre la taula algunes de les seves influències i convidaven els seus seguidors –literalment, des de la funda del disc- a buscar els originals. I sí, va ser d'aquesta manera com molts vam anar a parar fins a Nazareth, una banda escocesa de rock dur que hauria d'haver tingut millor sort de la que va tenir i que va facturar unes quantes obres molt més que destacables –entre les més reconegudes, "Razamanaz" (1973) i el propi "Hair of the Dog" (1975)- .

Escoltant l'original, un podia assumir que efectivament els Gunners s'havien après bé la lliçó, però sobretot podia intuir en què havien consistit les primeres lliçons de cant d'Axl Rose, deixeble evident del vocalista de Nazareth, el gran Dan McCafferty. Rascant una mica més, un arribava fins a la celebrada lectura que els escocesos havien fet del "Love Hurts" dels Everly Brothers, i d'aquí passar a tota la resta, que no era poc. McCafferty va ser un dels fundadors del grup i el va encapçalar fins que la salut el va obligar a abaixar el ritme l'any 2013. Ha mort a l'edat de 76 anys, a tan sols quatre mesos del traspàs d'un altre dels pilars de la formació clàssica de Nazareth, el guitarrista Manny Charlton.

Manny Charlton (1941-2022)

MANNY CHARLTON
(1941-2022)

Ha mort Manny Charlton, guitarrista dels irrepetibles Nazareth. Va ser un dels fundadors de la banda, amb la qual va tocar fins el 1990, arribant a gravar clàssics com "Razamanaz" (1973) o "Hair of the Dog" (1975). La peça que titula aquest darrer disc no tan sols és la més reconeguda del catàleg dels escocesos, sinó també una de les grans joies del hard rock i el heavy metal de la dècada dels 70, amb un icònic riff de guitarra a càrrec del propi Charlton, que també va produir l'àlbum en qüestió.

Tota una generació la va descobrir gairebé dues dècades més tard, quan Guns N' Roses la van versionar a "The Spaghetti Incident?" (1993). De fet, el mateix Axl Rose havia reclamat els serveis de Charlton com a productor a l'hora de gravar "Appetite for Destruction" (1987). I tot i que va arribar a treballar a les primeres sessions del disc, les seves obligacions amb Nazareth el van forçar a abandonar el projecte –va ser aleshores quan Mike Clink es va posar als controls-. Se n'ha anat un referent, sens dubte.

Realment cal un nou disc d'AC/DC?

Angus Young.

Llegia ahir que AC/DC tenen previst tornar a l'estudi a curt termini. Que Angus Young ha reconfigurat la banda per a enregistrar el que podria ser (o no) el seu últim disc, aprofitant algunes pistes de guitarra que el seu germà Malcolm havia deixat gravades abans de morir la passada tardor -curiosa, de vegades, la forma com de cop i volta es revela que determinades estrelles del rock havien avançat feina abans de passar a millor vida-. Que a les sessions hi participarà qui ha estat vocalista titular de la banda durant les passades tres dècades i mitja, Brian Johnson -qui va haver d'abandonar els directes enmig de l'última gira del grup, essent substituït d'urgència per Axl Rose en un moviment que va acabar donant millors resultats dels que a priori es podien esperar-. I em pregunto si realment cal seguir esprement la gallina dels ous d'or fins a les últimes conseqüències. Si el plàstic resultant podrà aportar res de significatiu al cànon de la banda australiana, i sobretot com s'ho faran a l'hora de sortir de gira donades les circumstàncies presents -suposant és clar que surtin de gira, cosa gens descartable tenint en compte que des de fa molts anys els seus llançaments d'estudi són a la pràctica excuses amb tal finalitat-. Fins a quin extrem pensa Angus Young arrossegar per terra el nom d'una banda llegendària abans d'optar per una retirada digna i, si m'ho permeten, merescuda com la que ja va dur a terme el seu excompany Cliff Williams.

Envelliment sobtat

AC/DC durant la seva penúltima gira: sis anys després
tan sols Angus Young es manté a bord.

Mesos enrere, quan Lemmy i David Bowie van abandonar aquest món amb un parell de setmanes de diferència l'un de l'altre, vaig publicar una reflexió al voltant del cop que suposa constatar allò que no per sabut fa menys mal: que aquells ídols que ens han acompanyat al llarg de tota la vida són tan de carn i ossos -i en consqüència mortals- com nosaltres mateixos, i que la nostra pròpia joventut queda de cop i volta enterrada sota una pila d'anys -els que marca el nostre document d'identitat, ni més ni menys- cada vegada que un d'ells ens diu adéu. I el mateix passa, m'atreviria a dir, cada vegada que una banda d'aquelles que sempre hi han estat deixa d'existir. Bandes com AC/DC, que després de perdre pel camí, en un temps gairebé rècord i per motius d'allò més diversos a Malcolm Young, Phil Rudd i Brian Johnson, es queden ara sense Cliff Williams. El baixista, únic membre de la formació clàssica que es mantenia a bord juntament amb l'aparentment incombustible Angus Young, diu que abandona la nau (des)motivat precisament per tal acumulació de baixes en poc més de dos anys. Arribat aquest punt, i reconeixent que la incorporació d'Axl Rose a les tasques vocals ha donat resultats molt més satisfactoris del que feia preveure el sentit comú, crec que el millor que podria fer a aquestes alçades el jove dels Young és abaixar la persiana. I això no implica en absolut tirar la tovallola, sinó acceptar que tot té un final i tancar amb tota la dignitat del món quatre inqüestionables dècades de rock'n'roll incondicional. Evidentment farà el que vulgui -hi té tot el dret-, però faci el que faci el final és inevitable perquè AC/DC no tornaran a ser mai més la mateixa banda que diverses generacions han conegut i adoptat com a referent més enllà de l'àmbit estrictament musical. I això em torna al principi de tot, a aquella immortalitat que s'esvaeix i a la sensació d'envelliment sobtat que produeix sobreviure a quelcom que t'ha acompanyat tota la vida. Que sempre ens quedaran els Stones? Doncs molt em temo que a curt termini sí, però sempre més aviat no.