Bacharach pot descansar tranquil

ELVIS COSTELLO & STEVE NIEVE
Palau de la Música, Barcelona

5 de setembre de 2023

Va tenir quelcom de catàrtic, escoltar a Elvis Costello actuant a duet amb Steve Nieve –el seu teclista de tota la vida, gairebé res- a tan sols mig any de la mort de Burt Bacharach i en un marc tan solemne com el del Palau de la Música. Per l'homenatge que li van fer a mig concert –aquell "Toledo" que havien signat a mitges el britànic i el nord-americà, introduït amb un emotiu parlament de Costello-, però sobretot per la majestuositat d'un repertori que d'alguna manera va invocar les formes i les essències més genuïnes del mestre de mestres.

Si amb Bacharach se'n va anar un dels grans artesans de la cançó pop més sofisticada i plusquamperfecta, l'alter ego de Declan Patrick MacManus semblava ahir haver vingut a preservar-ne el llegat. Amb la veu certament castigada pels anys que no perdonen a ningú –aquell desafinat "Accidents Will Happen" va fer patir-, però encara capaç d'enfilar dues hores de concert amb tota la fortalesa del món.

Va ser emocionant escoltar "Almost Blue", "The Birds Will Still Be Singing", "She" (Charles Aznavour) o "Shipbuilding" a piano i veu, el format que més li esqueia al cançoner –personalment, crec que es podrien haver estalviat bases pregravades com les de la inicial "When I Was Cruel No. 2" o "Cinco minutos con vos", que no van aportar res i a sobre van diluir els ingredients bàsics-. També una crepuscular "Alison" que la guitarra de Costello va traslladar fins als paratges més àrids del so Americana.

Van resultar d'allò més tonificants el rhythm & blues etílic de la inèdita "Like Licorice in Your Tongue" i la deconstrucció de "Watching the Detectives" en clau de dub terminal –amb Nieve a la melòdica, il·luminació de club i unes bases rítmiques que, ara sí, van encaixar sense necessitat de calçador-. I va ser molt poderosa la imatge d'un imponent Costello armat amb una guitarra elèctrica a la part frontal de l'escenari durant aquell tour de force que va esdevenir "(What's So Funny 'Bout) Peace, Love and Understanding" (Brinsley Schwarz).

La d'ahir era la segona actuació que Costello i Nieve feien a duet a Barcelona –ha plogut molt des de la convocatòria del Tívoli el 1999, però encara hi ha qui la recorda com un dels grans episodis d'aquella temporada-. També era la segona visita del de Paddington al Palau de la Música, on havia debutat tres dècades enrere amb el Brodsky Quartet. Amb 69 estius viscuts i cinc dècades d'ofici a l'esquena, amb aquella veu erosionada però encara serena, el britànic va fer reviure durant dues hores l'era daurada de l'art de fer cançons. Sigui on sigui, Bacharach pot descansar tranquil.

De les arrels psicodèliques al so de la Gran Bretanya rural

Fairport Convention, reconnectant amb la natura.

Dos sucosos volums publicats per Cherry Red repassen l'any en què la psicodèlia va esclatar al Regne Unit, així com els sons orgànics que van determinar el nou rumb del pop i el rock britànics un cop superada aquella primera era lisèrgica.

La crònica pop sol contemplar l'equador de la dècada dels 60 com l'inici d'allò que es coneix com a era psicodèlica, i la recta final del mateix decenni com el moment en què el pop i el rock comencen a abandonar els excessos lisèrgics per adoptar textures més orgàniques i reinventar-se a partir de les seves formes més primitives. La gent de Cherry Red, acreditats especialistes en arqueologia melòmana, acaba de posar en circulació dos volums que repassen ambdós moments històrics des d'una perspectiva essencialment britànica –tots dos consten de tres discos compactes reforçats amb abundant material gràfic i documental-.

"A Slight Disturbance In My Mind – The British Proto-Psychedelic Sounds of 1966" (2020) assenyala 1966 com l'any en què la psicodèlia va arrelar fort a la Gran Bretanya. Una vuitantena de pistes que d'alguna manera ajuden a entendre la transició de l'explosió beat i l'estètica mod de la Swinging London envers els experiments a tot color dels primers Pink Floyd i Soft Machine –que debutarien en disc el 1967 i el 1968 respectivament-. A la selecció, estàndards de la nissaga Nuggets com el "Making Time" de The Creation o l'"I'll Keep Holding On" de The Action, però també tota una galeria de secundaris a (re)descobrir, amanida amb rareses d'uns joves David Bowie o Bee Gees, i fins i tot una demo del "My Friend Jack" de The Smoke.

I si la ressaca de la psicodèlia va deixar pas a una nova manera d'entendre gèneres com el country, el blues, el rock'n'roll o (sobretot) el folk, "Across the Great Divide – Getting It Together In The Country 1968-74" (2019) apunta a Traffic com els impulsors de la reconversió orgànica del pop i el rock britànics durant les acaballes dels 60. Els d'Steve Winwood són un dels plats forts d'un volum que explora i contextualitza per primer cop tot un moviment –el que va optar per deixar enrere la ciutat, abraçar el camp com a hipotètic nou hàbitat i reconnectar amb la natura com a font d'inspiració- on van tenir cabuda Fairport Convention però també The Faces, uns joves Mott The Hoople i fins i tot futurs referents del pub rock com Chilli Willi & The Red Hot Peppers o Brinsley Schwarz.

Fregant el cel

GRAHAM PARKER amb BRINSLEY SCHWARZ

Razzmatazz 3, Barcelona

6 de setembre de 2014

Graham Parker presenta una cançó inèdita, una peça que formarà part d'un nou disc previst per a l'any que ve, i comença a tocar-la. Ell mateix marca el ritme amb l'acústica mentre el seu inseparable Brinsley Schwarz hi afegeix color amb un puntejat dels de tota la vida. Una introducció com tantes i tantes de les que han definit la música pop des de fa incomptables dècades. Un recurs que esdevé mecànic, previsible i de vegades fins i tot obsolet a mans de revivalistes i mercenaris diversos, però que en canvi resulta fresc, emocionant i infal·lible a mans de músics amb tant d'ofici com Parker i Schwarz.

Parella artística des de temps gairebé immemorials -parèntesis al marge, tots dos acumulen més anys l'un al costat de l'altre que separats-, els britànics es passegen aquests dies pel continent europeu sense cap més argument que les seves respectives guitarres -imponent la Telecaster de Schwarz- i un repertori que pràcticament abraça, de seguida s'ha dit, quatre dècades ininterrompudes de cançons. D'himnes pretèrits com "Silly Thing", "Passion Is No Ordinary Word" o "White Honey" a l'encara calent cançoner de "Three Chords Good" (2012), passant per perles tan obscures com "England's Latest Clown" -el propi Parker va assegurar que mai abans l'havia tocat en directe-.

Quaranta anys d'impecable trajectòria resumits i posats al dia amb solvència, elegància i ofici. I quaranta anys durant els quals amb prou feina s'ha deixat veure el londinenc als nostres escenaris. "Durant els 70 era poc habitual que els músics britànics i nord-americans vinguéssim de gira a Espanya", va recordar en aquest sentit. "Nosaltres no ens hi vam atrevir fins ben entrats els 80", va afegir, "i fins i tot aleshores vam venir amb por, qui sabia si Franco encara seria viu". Passen els anys, passen les dècades i Graham Parker torna als nostres escenaris després d'una llarga absència. Però malauradament hi ha coses que mai canvien.

TRIOMFADOR

Graham Parker és un triomfador. No en el sentit universalment acceptat del terme, el que medeix els èxits i els fracassos en funció de les xifres, sinó el que els valora en funció del dia a dia i la feina ben feta. El britànic mai ha despatxat grans quantitats de discos ni ha omplert grans recintes. Però és un triomfador. Perquè durant quatre dècades s'ha dedicat en cos i ànima a la música que estima, invisible a la majoria de radars però sobrevivint com un campió en un negoci fet a mida de depredadors.

Entre les celebritats que l'han reivindicat s'hi troba el mateix Bruce Springsteen, i no ho ha fet pas per casualitat. Més enllà del nexe generacional, el londinenc i el de New Jersey han traçat carreres paral·leles pràcticament en tot: influències, consciència de classe i la coherència com a raó de ser. L'únic que les ha separat han estat les xifres, les maleïdes xifres. Springsteen omple estadis. Parker toca en sales de capacitat mitjana. Però, insisteixo, és un triomfador. Perquè a dia d'avui gaudeix d'un privilegi que Springsteen va perdre fa molt de temps, precisament per culpa de les xifres. El de no tenir fans sinó públic.

El Boss toca davant 80.000 persones. Però com en qualsevol acte massiu, la majoria es passa més estona fent tweets o instagrams que escoltant música. Parker va tocar ahir per a unes 200 persones. Però tothom sabia a què anava, tothom callava i deixava escoltar i, fins i tot, tothom sabia portar un ritme quan tocava acompanyar una cançó picant de mans. I les mirades no s'adreçaven a cap pantalla de terminal mòbil, sinó a les dues llegendes que omplien l'escenari. És poc probable que ningú parli avui de Graham Parker a les xarxes socials. Però creguin-me, hi ha a Barcelona 200 ànimes que ahir van fregar el cel durant una hora i mitja. I si el responsable de tot plegat no és un triomfador, que baixi algú i m'ho expliqui.

Recomanacions: Psicodèlia made in BCN + Graham Parker

Com sempre amb el seu permís, els recomano dos concerts que tindran lloc aquest cap de setmana a Barcelona ciutat. Perquè hi ha vida més enllà dels festivals, un altre tema és que algú se'n vulgui adonar. Prenguin nota, els asseguro que valdrà la pena:

*NIT DE PSICODÈLIA BARCELONINA. Primer va tornar el folk, després el soul i ara la psicodèlia. O això ens volen fer creure, perquè tendències al marge tots tres gèneres ja fa anys que gaudeixen de bona salut. En el cas de la música lisèrgica, en poden donar fe Celestial Bums, Ocellot i Heden 'StarTrip. Tres bandes de Barcelona lliurades en cos i ànima a les diferents vessants del rock àcid. Els primers són tot un referent, una banda de vocació subterrània que no obstant ha destacat en capçaleres i cites de renom de l'àmbit psicodèlic. Els segons són un dels noms forts d'aquell cul de sac que alguns encara s'obstinen a anomenar escena barcelonina -formen part de l'escuderia Famèlic, i només per això ja haurien de córrer a escoltar-los si encara no ho han fet-. I els darrers són tota una ràfega d'aire fresc encapçalada per l'irrepetible Jason Jeans, sens dubte un dels personatges més genuïnament autèntics que queden en aquest món. Divendres, 5 de setembre (21,30h.), sala Sidecar.

*GRAHAM PARKER. Fa cosa d'un mes i mig vaig escriure això sobre l'home que ens ocupa. A aquestes alçades poc hi puc afegir, més enllà de lamentar que el seu concert de dissabte que ve, previst inicialment a la sala Bikini, s'hagi traslladat a la sala 3 de Razzmatazz. Espai de menor capacitat per a un concert que no deu haver despertat l'interès que hauria d'haver despertat. Ho lamento, deia, perquè parlem d'una llegenda amb un passat tan il·lustre com el seu present. I perquè al darrere de tot plegat hi ha el valent promotor que s'ha atrevit a portar-la a casa nostra. Ara bé, com a espectador reconec que estic d'enhorabona. Perquè clubs de dimensions tan reduïdes com les del Razz 3 són l'hàbitat natural de músics com Parker, autèntic pilar del pub rock i mestre de la doctrina dels tres acords. I perquè, alegrem-nos-en, tenir un Graham Parker (i un Brinsley Schwarz) davant mateix dels nostres nassos serà un privilegi. Un d'aquells luxes que no es paguen amb diners. No ens enganyem, de vegades viure al regne de la incultura també té els seus avantatges. Dissabte, 6 de setembre (21h.), sala Razzmatazz 3.

Transformant somnis en cançons

Bruce Springsteen se n'ha declarat admirador. Segurament no hauria d'haver començat per aquí, perquè si existeix un argument definitiu a favor de Graham Parker no és cap altre que la seva música. Més de quatre dècades ininterrompudes a la carretera i una trajectòria sovint menystinguda si no directament ignorada. Per això té tant de valor la reivindicació per part del Boss. Perquè mentre ell omple estadis amb tots els mèrits del món, n'hi ha d'altres que amb mèrits similars s'han quedat en artistes de culte. Casos com els d'Elliott Murphy o qui ens ocupa. Un home que va començar a picar pedra a la Londres dels 70 de la mateixa manera que Springsteen ho feia a la llunyana New Jersey. Transformant els somnis i neguits de la classe treballadora en enormes cançons de rock'n'roll. Robustos i melòdics cartutxos que combinaven èpica amb immediatesa i suor amb frescor, i on ressonaven influències com les de la British Invasion o el soul de Motown i Stax -sí, les mateixes bases sobre les quals s'edificaria el so Asbury Park-.

Graham Parker: Born to run.

Acompanyat dels sempre solvents The Rumour -una mena d'E Street Band a l'anglesa-, Parker va esdevenir una cara visible del que es coneixeria com a pub rock, va signar obres capitals com "Squeezing Out Sparks" (1979) i va influir a uns joves Joe Jackson i Elvis Costello. Després arribarien el declivi comercial -que no pas artístic-, la separació de The Rumour i l'exili als Estats Units, on s'ha passat les darreres dècades vivint gairebé en l'anonimat, actuant davant audiències reduïdes i alimentant el seu estatus de figura de culte amb àlbums que oferien molt més del que acabarien rebent. Ara fa tres anys va tornar al Regne Unit per a reunir-se amb The Rumour, amb qui va signar el més que solvent "Three Chords Good" (2012). Aquest fet i una aparició a la pel·lícula "This Is 40" (2012) de Judd Apatow van propiciar un nou interès per la seva obra, fins al punt que un valent promotor s'ha atrevit a portar-lo a casa nostra. La cita tindrà lloc el proper 6 de setembre a la barcelonina sala Bikini. I, francament, no se m'acut millor manera d'encetar la temporada de concerts.

D'acord, el concert de Parker no generarà tants titulars com els d'Springsteen. Tampoc causarà les mateixes cues ni omplirà cap estadi. És més, com que corren mals temps per a la música en directe, ni tan sols vindrà amb una banda, sinó amb un únic guitarrista de suport. Ara bé, el guitarrista en qüestió és ni més ni menys que Brinsley Schwarz -component de The Rumour, arquitecte del pub rock i l'home a qui gairebé devem la descoberta de Nick Lowe-. I els ben asseguro que cada cèntim que paguin per l'entrada esdevindrà una inversió segura. Sobretot si són dels que passen per caixa quan s'anuncien actuacions d'Springsteen. Perquè, en cas que se n'hagin oblidat, el britànic i el nord-americà comparteixen uns quants arguments a favor. Trajectòries indiscutibles, condició d'autèntics supervivents i una inesgotable set d'escenari. Repertoris estratosfèrics, vocació universal i consciència de classe. I tot allò que es necessita per a oferir un dels millors shows de rock'n'roll del món. Sigui en una sala o en un estadi, amb una banda o amb un únic acompanyant. Parker també va néixer per a córrer, i el que li queda per davant. Si en tenen cap dubte, ho podran comprovar el 6 de setembre.