El petó de la mort

La representació més crua de la mort. L'esquelet d'un àngel fent un petó a un jove que se'n va abans d'hora. El petó de la mort (1930, atribuïda a Jaume Barba però possiblement obra de Joan Fontbernat), probablement la imatge més coneguda del Cementiri de Poblenou. L'escultura sota la qual descansen les restes de l'empresari tèxtil Josep Llaudet. L'art com a sublimació de l'existència humana. Romanticisme en estat pur.

Una volta pel cementiri

Ahir al matí vaig anar a fer una volta pel Cementiri de Poblenou. M'agraden els cementiris. La calma i la serenor que transmeten. I l'art funerari. Autèntiques mostres tant d'amor com, en alguns casos, d'opulència. L'arquitectura de la memòria i l'eternitat.

Nínxols

La fina línia que separa la vida de la mort és la mateixa que separa la meitat superior de la meitat inferior d'aquesta imatge. Canvien el tamany i les formes, però al capdavall tot són nínxols.

Contextos

El Poblenou és una de les poques zones genuïnament barcelonines que queden a Barcelona. Els edificis que envolten el seu cementiri recorden el seu passat industrial i els seus orígens obrers, però també el seu constant procés de transformació i la bohèmia que s'hi ha assentat durant les darreres dècades. Un context totalment diferent dels prats que envoltaven aquest cementiri quan es va inaugurar, fa gairebé dos segles i mig. Prats on els llops estaven sempre a l'aguait i que literalment separaven el món dels vius del dels morts.