Charlie Daniels (1936-2020)

CHARLIE DANIELS

(1936-2020)

El mite de Faust traslladat al Sud més profund dels Estats Units. Un virtuós violinista posant a prova les seves habilitats en un disputat duel amb el mateix diable. Si guanya, el premi serà un preciós violí daurat. Si perd, haurà de lliurar la seva ànima al maligne. És el fil argumental de "The Devil Went Down to Georgia", la peça més reconeguda i celebrada de The Charlie Daniels Band, i un d'aquells títols que solen difuminar la frontera entre gèneres com el country o el southern rock. Una postal Southern Gothic despatxada a ritme de frenètic hillbilly i amb el violí del propi Charlie Daniels fent saltar espurnes a la velocitat de la llum.

Daniels ja era un veterà quan la peça en qüestió va començar a escalar posicions a les llistes d'èxits nord-americanes la primavera de 1979. No tan sols perquè la banda que encapçalava portés pràcticament una dècada en actiu i havent lliurat tot un seguit de plàstics que valien el seu pes en or, sinó per tota la trajectòria acumulada com a músic de sessió i fins i tot com a productor abans de decidir-se a fer música per compte propi. Multiinstrumentista de solvència contrastada, se'l pot escoltar en obres de gent com Bob Dylan –va tocar el baix a "Nashville Skyline" (1969) i "New Morning" (1970)-, Leonard Cohen o Hank Williams Jr, entre molts d'altres.

Ens ha deixat a l'edat de 83, víctima d'un vessament cerebral.

50 anys de "Nashville Skyline"

Si "John Wesley Harding" (1967) havia suposat l'acostament de Bob Dylan als paràmetres de la música country, "Nashville Skyline" (1969), editat tal dia com avui de fa 50 anys, no tan sols reincidia en les coordenades del seu predecessor sinó que abraçava de ple les formes d'un estil que tot just començava a fer les paus amb l'àmbit del rock. D'entrada sorprenia la manera com cantava el de Duluth, adoptant un to de crooner que contrastava amb les textures estripades a les quals estava acostumada la seva audiència. La mateixa que en molts casos no va acabar d'entendre uns arranjaments que tallaven d'arrel amb tot allò que havia enregistrat abans per a conformar una producció al més pur estil de la ciutat que titulava l'àlbum -als controls seguia havent-hi Bob Johnston, i entre els músics d'acompanyament repetien veterans de la Music City com Charlie McCoy o Charlie Daniels-. Pel que fa al cançoner, destacaven títols com la solemne "Lay, Lady, Lay", la simpàtica "Peggy Day" o aquell "Tonight I'll Be Staying Here with You" que es manté a data d'avui com un dels grans estàndards del catàleg dylanià. També, per descomptat, la regravació de "Girl from the North Country" a duet amb Johnny Cash. I per la part que em toca, haig de fer menció a l'instrumental "Nashville Skyline Rag", que durant molt de temps ha estat una de les sintonies de Guitarra, baix i bateria, el programa musical de Ricky Gil amb el qual tinc el gust de col·laborar un cop al mes a Ràdio Silenci.