Richard Donner (1930-2021)

RICHARD DONNER
(1930-2021)

És difícil triar una única pel·lícula del catàleg de Richard Donner. El cineasta va realitzar alguns dels títols que van definir l'imaginari de les generacions que van viure la infància i l'adolescència entre la segona meitat de la dècada dels 70 i la dels 80. Amb "Superman: The Movie" (1978) va segellar la versió més definitiva de l'Home d'Acer que mai s'ha vist a la gran pantalla –la de Christopher Reeve, per si algú en tenia cap dubte-, i si bé va ser acomiadat a mig rodatge també porta part del seu segell la posterior "Superman II" (1980). Títols que encara avui recorden els temps en què les pel·lícules de superherois eren alguna cosa més que franquícies, i als quals cal sumar aquell clàssic del cinema familiar que és "The Goonies" (1985) –rodada a partir d'una idea original d'Steven Spielberg-, la nissaga Lethal Weapon –hi va haver un temps en què Mel Gibson ens semblava simpàtic- o aquell frenètic recorregut pels carrers de Nova York –de la mà de Bruce Willis i Mos Def- que és "16 Blocks" (2006). Ens ha deixat a l'edat de 91 anys.

L'home d'Acer

Christopher Reeve: Quan Superman s'enlairava de debò.

Sempre m'han agradat els superherois, ja sigui en vinyetes de còmic o a la gran pantalla si l'ocasió s'ho mereix. S'ho mereixia, per exemple, el Superman de Christopher Reeve, que traslladava al setè art la màgia d'un dels emblemes per excel·lència de la cultura popular dels darrers cent anys. Corrien finals dels 70 i la tecnologia no permetia generar efectes especials com els d'avui. Un handicap salvat amb imaginació, guions sòlids i personatges elaborats. Res a veure amb "The Man of Steel", l'spin-off amb què la indústria de Hollywood torna a exprémer la franquícia de l'heroi de Kriptó. Una desfilada d'efectes especials impossibles i una inversió milionària per a tapar uns personatges que no van més enllà de l'esbós i, el que és pitjor, un guió sense cap ni peus que s'allarga innecessàriament durant més de dues hores. Calia fer volar pels aires tota una ciutat per no explicar absolutament res? Calia distorsionar tot el context original per a encaixar-lo en una indústria amb una preocupant crisi d'identitat estètica? Calia posar tot aquest arsenal de mitjans al servei d'una història tan pobra? Potser sí, a ulls de determinats productors. Però qualsevol que gaudís del Superman de Reeve, sense musculatura artificial però amb més ànima que el repartiment sencer d'"A Man of Steel", entendrà que tot excés és perjudicial sense una base sòlida on agafar-se. I la d'aquest experiment, si és que existeix, té tanta solidesa com la ciutat que s'ensorra en aquell suposat clímax que, mai més ben dit, no s'aguanta per enlloc. Diu la crítica que aquesta pel·lícula ha de salvar la indústria de Hollywood de la mala ratxa econòmica. Amb la missió aparentment acomplerta, la pregunta és ara qui la salvarà d'una crisi molt més preocupant, la creativa.