 |
| Johnny Thunders: Posats a parlar de provocació, citem l'article genuí. |
Coses d'aquests temps absurds que ens ha tocat viure. Portem tres dies parlant de l'enèsim guanyador d'aquest terreny més que pantanós que és el festival d'Eurovisió, però no pas per motius de caire musical sinó, tal i com marquen els cànons del moment, per l'anècdota protagonitzada pels afortunats de torn. Fins al punt que el debat va ben servit i té les d'anar per llarg per molt que el propi certamen hagi emès un comunicat desmentint sospites, per allò de sortir del pas i calmar els ànims. Va esnifar el cantant de Maneskin una ratlla de coca en directe o no la va esnifar?
Francament, em sembla totalment irrellevant si aquell bon home es va fotre o no es va fotre aquella clenxa. Si ho va fer de debò o si ho va fer veure, és el de menys. El cas és que l'acció la va dur a terme en el moment oportú en què les càmeres l'enfocaven i mitja Europa l'estava mirant, com aquells polítics que s'han preparat els seus mítings a consciència i saben exactament què han de dir a l'instant en què una llum vermella els indica que estan en directe davant de tot el país. El resultat, que tres dies després encara seguim parlant d'una banda mediocre i amb un discurs totalment buit, però amb una gran habilitat a l'hora de vendre el producte.
La impostació de cara a la galeria i la rebel·lia de postal, com a símptomes dels temps que estem vivint. Enfants terribles que juguen a ser Keith Richards i Johnny Thunders, sense haver entès de la missa la meitat. Perquè aquest és l'altre tema. Em sobta que haguem arribat a referir-nos als protagonistes d'aquest episodi altrament anecdòtic com una banda de rock. Pitjor encara, que haguem celebrat el seu triomf com si haguéssim assistit al naixement d'uns nous Rolling Stones o New York Dolls. Sí, Johnny Thunders podia anar molt passat quan volia. Però el seu llegat va molt més enllà d'una provocació gratuïta que, en el fons, té més de posat que no pas de provocació.