Anada i tornada

Fat White Family.

Intens article el que signa Chris Catchpole a l'edició de setembre de Q. Ni més ni menys que la història de Fat White Family, els nous enfants terribles de l'indie britànic. Escandalosos i provocadors en la millor tradició d'uns Sex Pistols o uns Libertines, els londinencs tenen històries i anècdotes per donar i per vendre. A mi m'ha cridat l'atenció l'intent, ara fa dos anys i encara sense cap disc al seu nom, d'establir-se fora del Regne Unit i viure tocant al carrer. La ciutat escollida va ser ni més ni menys que Barcelona, i segons explica l'article van marxar-ne de la mateixa manera que havien arribat, "al descobrir que aquesta pràctica era il·legal sense llicència". Va ser d'aquesta manera com van acabar establint-se temporalment a Berlín abans de tornar al seu centre d'operacions de tota la vida, Brixton. En qualsevol cas, un no pot evitar imaginar-se com hauria estat tenir aquesta colla rondant per Barcelona. Ni maleir una vegada més aquest oficialisme que es penja medalles quan toca parlar de festivals però que, a l'hora de la veritat, ha acabat desterrant la música dels carrers de la ciutat a cop de normatives i sancions. Barcelona, sempre posant-se guapa.

Fat White Family

Si són vostès dels que troben a faltar la sensació de perill en un negoci musical cada dia més corporativista i menys atrevit, estan d'enhorabona. Fat White Family són sis degenerats sortits de la pitjor claveguera de Londres. I sí, NME els va citar entre les bandes a tenir en compte aquest 2014, però que això no els faci por: aquí hi ha molt més que carn de hype. D'entrada, són perillosos en el sentit més físic del terme. El seu bateria té el costum d'emborratxar-se i destrossar qualsevol cosa que se li posi al davant. El cantant s'autodefineix com a exhibicionista, i no dubta a fer aparicions públiques despullat o amb un bigoti hitlerià. I el guitarrista es declara seguidor de Charles Manson, fins al punt d'haver format un grup paral·lel dedicat a versionar exclusivament cançons enregistrades originalment pel propi Manson i la seva Family. Vaja, que aquesta indústria experta a fabricar hypes de temporada encara no deu saber què fer amb ells, per molt que NME n'hagi lloat les bondats. Començant per les cançons, artefactes explosius on els Libertines i els Moldy Peaches s'impregnen de la mala llet dels Cramps, els Monks, els Saicos, Hasil Adkins i, ocasionalment, la blaxploitation més marrana. I les lletres? Doncs, com bé hauran pogut deduir, no són precisament contes de fades ni versos d'amor de manual. No, aquesta colla canta al sexe més depravat, les feines orals, el noble art de l'assassinat i l'apologia del terrorisme entesa com a comèdia gamberra. I ho fa sota títols tan poc equívocs com "Is It Raining in Your Mouth?", "Who Shot Lee Oswald?" o "Bomb Disneyland". Tres cançons incloses al seu primer disc llarg, l'impagable "Champagne Holocaust" (2013). A la caràtula hi ha dibuixat un porc despullat, amb un penis enorme i a les mans una falç i un martell tacats de sang. Si és que són uns angelets.