Més música i menys posats

Font: El Periódico de Catalunya, 24 de setembre de 2014.

El que veuen a la imatge és la carta d'un lector enviada a El Periódico de Catalunya. El rotatiu la va publicar ahir a la seva edició impresa i com a peça destacada de la secció de correspondència. El lector en qüestió, amant de la música heavy metal i militant de la cultura que l'envolta, es queixa de la nul·la presència d'aquest gènere a la programació musical de les Festes de la Mercè, celebrades recentment a Barcelona amb un cartell que com de costum presumia d'incloure propostes adreçades a tots els gustos. Jo no em considero militant de l'univers metàl·lic, i segurament els meus coneixements sobre la matèria són molt més limitats que els del signant de la carta -com en tants altres gèneres, hi trobo coses que m'agraden i d'altres que no-, però crec que l'home té tota la raó del món. I que també la tindria si on diu heavy metal digués punk rock, hardcore o rockabilly, per posar tan sols tres exemples que m'acaben de passar pel cap.

La qual cosa em porta a fer dues reflexions. La primera és sobre la condició eufemística de l'expressió "per a tots els gustos". Perquè de gustos n'hi ha tants com persones, i perquè precisament a partir dels segments definits per aquests mateixos gustos és com les indústries culturals i de l'entreteniment defineixen els seus productes. La segona reflexió fa referència a la bona salut dels gèneres musicals d'arrel metàl·lica, com a mínim a nivell de públic. Ho diu el propi lector. Durant les seves darreres visites a Barcelona, Iron Maiden i Metallica han actuat respectivament davant de 25.000 i 40.000 espectadors. En un moment en què tot projecte cultural, gran o petit, pateix una davallada en la venda d'entrades, els grans tòtems del metal -com a mínim aquells que han desafiat el pas del temps amb dignitat- són els únics que semblen mantenir-se al marge de la crisi. Un fet encara més destacable si tenim en compte la poca presència de què gaudeixen als mitjans generalistes i a les llistes d'èxits. Sense anar més lluny, Iron Maiden no són precisament un grup mediàtic a casa nostra. Però en cada visita omplen un Palau Sant Jordi. I gairebé se't fa estrany el dia en què surts al carrer i no observes ningú lluint una samarreta de la banda britànica.

Probablement, l'explicació de tot plegat sigui que el heavy metal es manté com un dels pocs àmbits de la música contemporània on segueix pesant el sentiment de comunitat -allò que algú va anomenar un dia tribus urbanes-. I si bé és cert que això pot comportar els seus mals, també ho és que acaba generant aspectes positius. I un d'aquests aspectes és, per exemple, un mercat cultural que s'aguanta única i exclusivament amb el suport dels que en participen -el que ara s'anomena indústria sostenible-. Si en volen un exemple gràfic, provin vostès de formar un grup de pop independent. A jutjar pel gran nombre de festivals d'aquest àmbit que trobem repartits arreu del territori, no haurien de tenir problemes a l'hora de consolidar un públic que els permeti desenvolupar el seu projecte. Però si ho proven, s'adonaran que la realitat és una altra i que ni tan sols els veïns del seu propi barri els faran cas. Perquè per als veïns dels seu barri sempre pesarà més qualsevol nom que vingui de fora i del qual puguin presumir quan el vegin de lluny en un festival, que vostès tocant de franc al costat de casa seva. És així, i no hi donin més voltes.

En l'àmbit metàl·lic això funciona a l'inrevés. Un seguidor del heavy metal porta la seva passió tan endins que, per a ell, suposa tot un orgull que un grup de xavals del barri es posin a fer soroll amb unes guitarres i una bateria. I només per això els seguirà fins on faci falta amb la mateixa devoció amb què segueix els Maidens, Metallicas i Slayers d'aquest món. I a partir d'aquí, com bé apunta la carta publicada per El Periódico, Barcelona pot presumir d'acollir cada cap de setmana concerts de heavy metal en sales de petita o mitjana capacitat. Concerts que per norma general no pateixen la manca de públic que a la mateixa ciutat està reduint altres escenes a carn de festival o de circuits cada vegada més subterranis. Temps enrere vaig observar en un bar musical de Ciutat Vella com un grup de persones, totes elles amb el posat de qui sap més de música que la resta, s'aixecaven tan bon punt un grup de música indie començava un concert de petit format i abandonaven el local sense haver-ne escoltat una sola nota. L'escena, habitual en locals freqüentats per aquesta mena de públic, és impensable en qualsevol concert de heavy metal -com a molt, el públic marxarà si no li agrada el grup, però abans s'haurà molestat en escoltar-lo-. Perquè, ens agradi o no, el metàl·lic segueix essent a dia d'avui un dels pocs àmbits de la música contemporània que es fonamenten en la pròpia música i no pas en els posats.

Olor de multituds

Hi ha coses que no s'entenen per molt que te les expliquin. Mentre Bruce Springsteen omple estadis arreu on va, el seu bon amic Elliott Murphy no ha passat de (venerable) figura de culte, allunyada dels focus mediàtics però responsable d'una trajectòria que a nivell artístic poca cosa ha d'envejar a la del Boss -repeteixo, abans que comencin vostès a disparar: he dit a nivell artístic, en cap moment he parlat de transcendència, i molt menys de xifres-. El cas és que, mentre Springsteen rebenta dues nits seguides el Camp Nou o l'Estadi Olímpic quan passa per Barcelona -oferint concerts memorables, tot sigui dit-, Murphy toca a la mateixa ciutat en sales de capacitat mitjana que, generalment, no acaben d'omplir-se. A no ser que vingui per la Mercè i ofereixi un concert amb accés gratuït a la plaça de la Catedral. Aleshores sí que es dóna tot un bany de masses. I servidor, que ja perdut el compte de les vegades que l'ha vist en directe, se'n fa creus. On eren totes aquestes marees humanes quan Murphy tocava en sales? Probablement, mirant la caixa tonta o gastant-se en cervesa aquells diners que tant greu els sap gastar-se en l'entrada d'un concert. I sí, ja sé que no es pot generalitzar, però és que em sembla escandalós que la melomania d'alguns només es manifesti als concerts gratuïts i s'esvaeixi quan toca passar per caixa -i no em parlin de crisi ni d'IVA, perquè en aquest país això és així des de fa molts anys-. En qualsevol cas, jo només vaig poder aguantar cinc minuts del concert d'ahir. Transcorregut aquest temps, vaig decidir marxar. Havent-lo escoltat tantes vegades i sempre en condicions molt millors, vaig preferir esperar que torni a tocar en una sala -a Barcelona o a qualsevol dels pobles catalans que tant li agrada visitar-. Sense olor de multituds, però amb uns aires molt més respirables.