Manuela, nou projecte de l'exFranz Ferdinand Nick McCarthy

Títol de rerefons situacionista per al primer single de Manuela, la nova banda que el fins fa ben poc guitarrista de Franz Ferdinand, Nick McCarthy, ha posat en marxa amb la seva esposa, la vocalista Manuela Gernedel. "Cracks in the Concrete", tota un píndola d'indie rock ballable i amb un punt slacker, s'inspira en el lema situacionista "Sous les pavés, la plage!", popularitzat durant el Maig del 68 a París. El matrimoni ha comptat a l'estudi amb l'acompanyament de gent de Veronica Falls, Django Django, Mystery Jets i els propis Franz Ferdinand. Poden escoltar el senzill a Soundcloud.

Cruïlla 2015 (2)

FFS. Collaborations DO work.

CRUÏLLA BARCELONA 2015

Parc del Fòrum, Barcelona

11 de juliol de 2015

A priori semblava fora de lloc la participació d'Sparks, un nom que tot melòman associa amb criteris de bon gust, en un tema com "Do You Want to", que quan es va editar ara fa gairebé deu anys va certificar que la trajectòria de Franz Ferdinand no seria ni de bon tros tan brillant com el seu debut homònim (2004). Però sobre el terreny va adquirir la peça en qüestió una nova dimensió on hi tenen cabuda valors com la transcendència. El secret, és clar, una unió de forces a priori també impossible, la dels propis Franz Ferdinand i Sparks, que s'ha materialitzat sota el nom de FFS i que ahir a la nit es va traduir en un dels grans moments del Cruïlla 2015.

Ja amb la inicial "Johnny Delusional" van definir la tònica d'un passi marcat per la teatralització, l'èpica de caràcter urgent i una eufòria que de seguida es contagiaria entre el respectable. No en tinguin cap dubte, Sparks han trobat en Franz Ferdinand la millor backing band possible a aquestes alçades, una unitat a quatre bandes que canalitza nervi i melodia com cap altre grup de la seva generació. De la mateixa manera, un no pot evitar imaginar com de bé haurien sonat capítols francament oblidables com "Tonight: Franz Ferdinand" (2009), d'haver comptat amb el suport dels germans Mael.

"Do You Want to" va brillar, i tant, però és que també ho van fer composicions conjuntes com "Call Girl", la citada "Johnny Delusional" o l'autoparòdica "Collaborations Don't Work". El clímax, però, va arribar de la mà d'aquell trencapistes que és "The Number One Song in Heaven". La van encadenar amb "Michael", mutada en refrescant píndola de pop sintètic. "This Town Ain't Big Enough for Both of Us" i una també revitalitzada "Take Me Out" van precedir un final d'alçada al ritme de "Piss Off". Quan van començar, Franz Ferdinand deien fer música perquè les noies ballessin. Una dècada més tard i de la mà d'Sparks, fan música destinada a perdurar.

La nota negativa de la nit la va posar Lauryn Hill -o Ms. Lauryn Hill, segons la presentava el cartell-. Mitja hora llarga de retard per a una actuació que no va valer cap ni un dels minuts d'espera. Deficiències tècniques i una interpretació sense ganes van fer-hi la resta. Diuen que la cosa va remuntar durant la recta final, però a aquelles alçades un servidor ja es trobava plenament submergit en la pantanosa electricitat de Guadalupe Plata. Menció a part es mereixen uns Archive superlatius i el seu trip de psicodèlia, shoegaze i essències kraut. Impressionant.

GUADALUPE PLATA. Elèctrics i pantanosos.

ARCHIVE. Superlatius.

Cruïlla de gegants al Cruïlla BCN

Kendrick Lamar.

Kendrick Lamar i FFS. El primer s'acaba de consolidar com un dels grans noms de la música afroamericana contemporània amb "To Pimp a Butterfly" (2015), un àlbum que eixampla els horitzons del hip-hop partint de la seva pròpia essència. Els segons, unió de Franz Ferdinand i Sparks, han anat encara més lluny amb un debut homònim (2015) que escurça distàncies aparentment insalvables i integra el millor d'ambdós discursos. Tant l'un com els altres són ferms canditats a escalar posicions a les llistes de discos que acabaran definint aquest 2015, i coincidiran aquest cap de setmana a casa nostra en el marc del Cruïlla Barcelona, un festival que fa més honor que mai al seu nom amb la incorporació d'aquests caps de cartell. La resta de la programació es mou entre la música d'arrels jamaicanes, el hip-hop i l'electrònica de vocació més o menys global i aquell mainstream que vol ser indie. Ara bé, com de costum la millor confitura es trobarà en pots petits com els de Seward, Guadalupe Plata, Ferran Palau, Miquel Serra, Furguson, Birth Of Joy o Toundra -a una escala major destaquen noms com els de Lauryn Hill, Osibisa, Cocorosie o Archive-. La cita serà els dies 10, 11 i 12 de juliol al Parc del Fòrum, si bé el concert inaugural tindrà lloc aquest mateix vespre de la mà d'Asian Dub Foundation.

http://www.cruillabarcelona.com

Franz Ferdinand + Sparks = FFS

Era necessària la unió de Franz Ferdinand i Sparks? En principi, no. Tenia cap sentit que dues entitats musicals tan allunyades geogràficament com temporalment i fins i tot estilísticament enregistressin un disc plegades? A priori, cap ni un. Podia sortir bé un experiment d'aquestes característiques? Tenint en compte precedents històrics menys agosarats -i exceptuant casos com el de Lou Reed i Metallica-, tot feia preveure el pitjor. Doncs bé, necessària o no, la cosa ha acabat prenent forma, adquirint pel camí tot el sentit del món, i sortint tan bé que el debut homònim de FFS -així s'ha batejat la formació, on militen els quatre components de Franz Ferdinand i els germans Mael d'Sparks- ja es pot considerar com un dels discos més sorprenents d'aquest 2015. Un plàstic tan fresc, rodó i convincent com algunes de les obres més inspirades que els escocesos i els californians han arribat a signar per compte propi. Vaja, que els primers han recuperat el temps perdut i els segons han sumat un nou encert en una trajectòria que en va plena. Ganes, moltes, de veure'ls en un escenari -gràcies, Cruïlla!-.