La fita més gran de la humanitat

Henry Rollins.

"La música és la fita més gran que mai ha assolit la humanitat". Ho diu Henry Rollins en un article signat per ell mateix a l'edició d'abril de Q. "M'agraden Oppenheimer, Einstein, Hawking i les seves grans idees, totes orbiten còmodament a anys llum del meu microscòpic univers intel·lectual. Però malgrat tot, cap d'ells pot arribar-me a emocionar tal i com ho fa John Coltrane". No sé què té Rollins, que digui el que digui pot quedar-se tan ample amb la seguretat que l'ha clavat.

Humans en un món robotitzat

Henry Rollins.

"Més que tocar cançons, el que feien The Clash era incinerar-les. Com si cada cançó fos d'un sol ús. Mai abans havia vist una banda fent quelcom així". Henry Rollins recorda la primera vegada que va veure The Clash en directe, durant la gira nord-americana de 1979, en una entrevista signada per Chris Ziegler i publicada per Mojo aquest mes de febrer. A la mateixa entrevista, Rollins explica com va conèixer un altre pilar del que avui anomenem hardcore, el gran Ian MacKaye: "Un dia pujava en bicicleta pel carreró i em vaig trobar aquella colla de nois amb les seves Stingrays: 'Guau, tenim tots les mateixes bicicletes. Farem una rampa al parc, vine amb nosaltres'. Aquell va resultar ser Ian MacKaye. Després ens vam adonar que a tots dos ens encantava la música. Jo tenia l''Smash Hits' de Hendrix -era de la meva mare- i ell tenia l''Are You Experienced?'. Havíem d'anar l'un a casa de l'altre a escoltar les cançons que ens faltaven".

Fixin-se en quina manera tan romàntica de fonamentar una amistat. Compartint l'amor per la música i les ganes d'escoltar cançons noves. Fins al punt d'anar a casa del teu amic per a escoltar allò que tu no tens a casa, i convidar-lo a ell al teu domicili a escoltar aquells discos que li falten. Em puc imaginar perfectament l'emoció que devien sentir Rollins i MacKaye cada vegada que es disposaven a descobrir quelcom de nou, a través d'un plàstic que podien olorar, tocar i sentir-se seu, i de la mà d'algú amb qui establien llaços de confiança. Uns llaços francament impossibles de generar a través de l'intercanvi d'arxius digitals mitjançant ordinadors o telèfons mòbils. Sí, la tecnologia pot haver-nos facilitat l'accés a la música i a la informació en general. Però aquesta mateixa facilitat -amb totes les comoditats que pugui comportar- és la que ens ha acabat privant d'experiències tan boniques com la que relata Rollins. De ser, en definitiva, una mica més humans en un món massa robotitzat.

L'Amèrica de Nick Cave

"Quan era un nen em vaig alimentar de cultura americana abans fins i tot que de la pròpia cultura australiana. No teníem canal australià, la televisió que vèiem era l'americana. No era conscient que tot allò em faria americà, simplement era l'únic a què es podia accedir. (...) A un nivell superior crec que hi ha quelcom sobre Amèrica, Amèrica com a escenari, on tot el que hi passa té una gravetat i un drama hiperrealista. Tot sembla estar al límit, tot és molt violent i molt trist, i per tant és un escenari perfecte per a les cançons". Nick Cave reflexiona sobre la influència dels Estats Units en la seva obra i la seva persona en una conversa amb Henry Rollins que l'edició espanyola de Rolling Stone publica aquest mes d'abril.

Rollins i Cave, en altres temps.