50 anys de "Machine Head"

De com un desafortunat incident que podria haver acabat en tragèdia, va acabar inspirant una de les cançons més grans de tots els temps. El 4 de desembre de 1971 Deep Purple van arribar al Casino de Montreux per començar-hi a gravar el seu sisè àlbum d'estudi. Aquella nit hi actuaven Frank Zappa i els seus Mothers Of Invention –l'inici de les sessions de gravació del disc es preveia per l'endemà-. Durant el concert, algú va disparar una bengala que va encendre el sostre i va causar un gran incendi. No va haver-hi ferits, però els equips tècnics i les instal·lacions van quedar inservibles.

Al cap de pocs dies, el quintent britànic havia donat forma a una cançó que narrava els esdeveniments sense embuts i sobre una dinàmica base de hard rock que contenia tots els elements que defineixen tant el so Purple com el heavy metal en el seu conjunt. La poderosa veu d'Ian Gillan fent saltar espurnes en primer terme. L'aclaparadora base rítmica d'Ian Paice (bateria) i Roger Glover (baix). El teclat de Jon Lord elevant el conjunt. I per damunt de tot un riff que va marcar un abans i un després a la història de la guitarra elèctrica, cortesia d'un Ritchie Blackmore en estat de gràcia. "Smoke on the Water", amb tot allò que evoca el seu títol, la peça més icònica del repertori dels britànics i un dels clàssics més absoluts del rock.

"Machine Head", es va titular l'àlbum, gravat finalment al Grand Hotel de la mateixa ciutat suïssa amb l'equip mòbil dels Rolling Stones i publicat el 25 de març de 1972, avui fa 50 anys. El treball més aclamat de la banda –en dura competència amb l'igualment immaculat "In Rock" (1970)-, amb peces com l'expansiva "Lazy" –que no hauria desentonat al catàleg d'uns Allman Brothers-, la monolítica "Maybe I'm a Leo", l'àcida "Space Truckin'" –pur stoner rock abans de l'stoner rock-, la citada "Smoke on the Water" o la inicial "Highway Star" –himne de carretera amb arranjaments barrocs a priori impossibles, un altre pilar del repertori dels Purple que encara avui val per discografies i subgèneres sencers de la família metàl·lica-. Cinc dècades d'un clàssic de clàssics.

Deep Purple - "Whoosh!" (2020)

Es va especular ara fa tres anys amb la possibilitat que l'aleshores flamant "Infinite" (2017) acabés esdevenint l'últim disc d'estudi de Deep Purple. Finalment no ha estat així, i la banda britànica encara s'ha tret de la màniga un nou plàstic que manté molt més que el tipus i on no s'observen a simple vista símptomes de fatiga. "Whoosh!" (2020) referma la bona sintonia entre el Mark VIII de la formació –a hores d'ara, el line up que més anys s'ha mantingut en actiu: des de la incorporació de Don Airey als teclats l'any 2002- i un Bob Ezrin que novament ha sabut treure el millor del grup des dels controls.

Que ningú s'esperi grans novetats, per descomptat, al so d'una banda que va definir el seu discurs cinc dècades enrere al mateix temps que posava les bases de gèneres com el hard rock o el heavy metal. Qui malgrat tot desitgi retrobar-se amb aquell so que va generar múltiples escoles, ho podrà fer en pistes com "Drop the Weapon", "We're All the Same in the Dark" o "No Need to Shout". Títols que certifiquen el bon estat de salut del conjunt, també de la veu d'Ian Gillan, i sobretot del binomi ja consolidat entre Steve Morse i Don Airey –més afinats que mai a l'hora de fer dialogar guitarra i teclats-. La prova de vida d'una banda que ara per ara sembla tenir corda.

50 anys de "Deep Purple in Rock"

Es commemoren avui cinc dècades de la publicació d'"In Rock" (1970), el quart disc d'estudi de Deep Purple i el plàstic amb què es va estrenar la formació més clàssica de la banda –l'anomenat Mark II que conformaven Ian Gillan (veu), Ritchie Blackmore (guitarra), Roger Glover (baix), Jon Lord (orgue) i Ian Paice (bateria), tots ells immortalitzats en una de les caràtules més icòniques del seu temps-. També l'àlbum on els britànics van deixar definitivament enrere les coordenades psicodèliques i progressives dels seus inicis per abraçar de ple les formes robustes del hard rock i el heavy metal, gèneres dels quals esdevindrien des d'aleshores referents de ple dret –arribant a conformar un il·lustre triumvirat amb Led Zeppelin i Black Sabbath-.

"In Rock" contenia dos dels pilars del so de Deep Purple tal i com encara l'entenem a dia d'avui, l'inicial "Speed King" i aquell majestuós "Child in Time". El primer era un rock'n'roll tan robust com urgent que posava les coses al seu lloc ja d'entrada a l'hora que homenatjava líricament a pioners com Little Richard. El segon carregava contra la guerra del Vietnam tot conjugant misteri i aparell elèctric. Un diàleg entre el teclat de Lord i els aguts vocals de Gillan que desembocava en tota una orgia sònica amb la guitarra de Blackmore als comandaments i la base rítmica navegant a velocitat de creuer. Menció a part mereixen també la monolítica "Bloodsucker" o un "Hard Lovin' Man" que ja haurien volgut moltes bandes d'stoner rock.

Dos dies després de sortir l'àlbum, va veure la llum el single "Black Night". Un boogie rock d'alta volada que amb el temps ha esdevingut uns dels títols més celebrats del catàleg de Deep Purple, i que malgrat no haver-se inclòs a l'edició original d'"In Rock" sí que figura en posteriors reedicions. En aquest cas, i com esdevindria costum en moltes composicions d'èxit, la polèmica va arribar de la mà del riff de la peça en qüestió i la seva pronunciada semblança amb el de "(We Ain't Got) Nothin' Yet", el clàssic nugget dels Blues Magoos, publicat quatre anys abans. Però, com sol dir-se en aquests casos, això és una altra història.

Ian Gillan and The Javelins

En un moment en què prenen força els rumors sobre el final de Deep Purple -s'ha especulat amb la possibilitat que "Infinite" (2017) acabi essent el seu últim disc d'estudi-, el vocalista del grup ha optat per tornar a les seves arrels i reunir la banda de versions on va militar abans d'esdevenir una de les grans icones del rock dur i el heavy metal. Ian Gillan and The Javelins era un dels incomptables combos que provaven d'obrir-se camí al circuit de clubs londinenc durant la dècada dels 60, i el seu repertori es componia de clàssics de Jerry Lee Lewis, Chuck Berry, Buddy Holly, Sam Cooke, Bo Diddley, Ray Charles, Howlin' Wolf i tants altres. L'any 1994 es van reunir de forma puntual per a enregistrar un disc amb part d'aquell repertori, "Sole Agency and Representation". I aquesta tardor tornen amb un àlbum homònim que no aporta grans novetats però entra de fàbula i fa venir ganes de veure'ls en un escenari.