De "Chantilly Lace" a "White Lightnin'", 63 anys sense el Big Bopper

J.P. Richardson aka The Big Bopper (1930-1959).

Es commemoren avui 63 anys de l'accident d'aviació del 3 de febrer de 1959 a Clear Lake, Iowa, que va acabar amb les vides de Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper. The Day the Music Died, o la primera gran tragèdia de la història del rock'n'roll. A tots tres els tindrem presents un any més durant aquesta data, però enguany ens centrarem en el tercer. Jiles Perry "J.P." Richardson, el Bopper. El menys reivindicat d'aquella santíssima trinitat que va esdevenir per sempre més llegenda sota una gèlida nit hivernal del Midwest.

El Bopper tenia 28 anys al moment de la seva mort. Era jove, però considerablement més gran que Holly (22) i Valens (17). No presumia de l'aguda sensibilitat pop del primer, considerat com un dels arquitectes de la música de les passades sis dècades i mitja. Tampoc disposava del nervi adolescent del segon, molt més que el primer exponent del rock llatí, un dels precursors del rock de garatge. Hi ha qui diu que no es trobaria a l'altar on es troba de no haver-se enfilat en aquell avió. Jo crec que la història ha estat injusta amb ell, i que la seva obra bé mereix ser reivindicada per mèrits propis.

Texà com Holly, el Big Bopper és recordat sobretot per dues cançons que van arribar a escalfar incomptables pistes de ball durant la segona meitat dels 50. La primera, "Chantilly Lace", el desvergonyit relat en primera persona d'un jove que es proposa seduir una noia per telèfon. Un senzill publicat l'agost de 1958, que havia portat el seu autor fins a les més altes esferes del flamant rock'n'roll pocs mesos abans de la tragèdia. La segona, "White Lightnin'", la història d'un habitant de Carolina del Nord que es dedicava a destil·lar una beguda espirituosa –el White Lightnin' titular- de forma clandestina en una remota zona muntanyosa.

Richardson en va fer la seva pròpia gravació poc abans de morir, però va ser a través de la veu d'un jove George Jones que la peça en qüestió va esdevenir un dels primers punts de trobada del country i el rock'n'roll. La seva versió va veure la llum el 9 de febrer d'aquell mateix 1959, tan sols sis dies després de la mort del Bopper, i va suposar el seu primer número 1 a les llistes d'èxits. La carrera del futur Rolls Royce del Country s'enlairava de cop quan tot just s'acabava de tallar en sec la trajectòria vital de l'autor de la cançó que li canviaria la vida. A destacar també el solo de piano que s'hi marcava el recentment traspassat Hargus "Pig" Robbins.

Avui és 3 de febrer. Passen els anys i les dècades, però Buddy Holly, Ritchie Valens i també el Big Bopper segueixen ben presents. Que soni la música i que no falti un bon got de White Lightnin' a la memòria de tots tres. I a la de George Jones. I a la de Hargus "Pig" Robbins.

61 anys sense Holly, Valens i el Bopper

Buddy Holly (1936-1959).

Es commemoren avui 61 anys de la primera gran tragèdia de la història del rock, recordada encara com un dels episodis més fatals de la crònica pop del segle passat. L'accident d'aviació que es va emportar aquella Santíssima Trinitat de pioners del rock'n'roll que conformaven Buddy Holly, Ritchie Valens i J.P. Richardson aka The Big Bopper. Les males condicions climàtiques, l'error humà i el fatal desenllaç en un camp proper a la localitat de Clear Lake, a l'estat nord-americà d'Iowa. Tres figures que se n'anaven quan tot just començaven a enlairar-se –mai més ben dit-. I uns fets que, més enllà de precipitar el final d'una era, van confrontar el somni etern de la música adolescent amb la seva pròpia mortalitat.

60 anys sense Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper

Sis dècades es commemoren avui de l'accident d'aviació que es va emportar de cop i sense miraments les vides de Ritchie Valens, Buddy Holly i J.P. Richardson aka The Big Bopper. 60 anys d'uns fets que diverses veus autoritzades apunten com a detonant del final de la primera era del rock'n'roll juntament amb episodis com el servei militar d'Elvis Presley, l'ingrés de Chuck Berry a la presó o el controvertit matrimoni de Jerry Lee Lewis. Una tragèdia que va deixar la música pop sense tres de les seves veus més prometedores i va inaugurar la secció de necrològiques a l'aleshores incipient relat rock. The Day the Music Died, tal i com cantaria Don McLean anys més tard a "American Pie".

The Big Bopper

És un costum que tinc des de fa molts anys. El d'homenatjar cada 3 de febrer les tres icones del rock'n'roll que van perdre la vida en aquell fatídic accident d'aviació que va tenir lloc a Iowa tal dia com avui de 1959. Buddy Holly, Ritchie Valens i J.P. Richardson aka The Big Bopper. Tota una santíssima trinitat, si bé aquest últim sempre sol quedar en un segon terme quan es recorda aquella tragèdia. S'ha arribat a dir d'ell que la seva música hauria ressonat menys al llarg de la història de no haver-se trobat al costat de Holly i Valens en aquell moment fatal. És possible, però cal no oblidar que el texà, sense poder presumir de la genialitat gairebé prematura de Holly ni de l'esgarrapada visceral de Valens, s'havia fet un nom a cop de cançons memorables com "Chantilly Lace" o "White Lightnin'" -que esdevindria un hit de grans dimensions de la mà de George Jones-. Per això aquest any m'ha vingut de gust centrar aquest homenatge en la seva figura.

Què hauria estat de Ritchie Valens?

Ritchie Valens.

3 de febrer. Tal dia com avui de 1959 va tenir lloc el tràgic accident d'aviació en què Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper van perdre les seves vides. The Day the Music Died, tal i com el batejaria anys més tard Don McLean. I si bé és cert que la música no va pas morir, també ho és que va perdre aquella fatídica matinada tres astres irrepetibles. Qui conegui la història encara que sigui de passada sabrà que la pitjor de les sorts -si és que això era possible- la va patir Valens, qui prèviament havia guanyat el seu lloc a l'avió jugant-se'l a cara o creu amb Tommy Allsup. De vegades em pregunto què hauria estat d'ell, d'haver-se quedat fora de l'aeronau i haver sobreviscut. Suposo que, com tantes estrelles de la seva generació, hauria passat bona part dels 60 eclipsat per la British Invasion, el folk-rock i la psicodèlia. Però m'agrada pensar que també hauria viscut una segona joventut durant els 70, i que durant els 80 hauria gaudit de complicitats com les de Los Lobos o Brian Setzer -ambdós presents a la banda sonora de "La Bamba" (1987), el biopic que Luis Valdez va dirigir sobre l'autor de "Donna"-. També m'agrada pensar que la seva resurrecció artística definitiva s'hauria produït durant els 90 i de la mà d'algun productor que hauria fet amb Valens el mateix que Rick Rubin va fer amb Johnny Cash -extreure'n el millor, ni més ni menys-. Que a partir d'aleshores hauria establert noves relacions de complicitat i que a data d'avui seria habitual veure'l al costat d'artistes com Calexico o Alejandro Escovedo. Fins i tot m'agrada pensar que tard o d'hora s'hauria acostat als nostres escenaris. S'ho imaginen?

The Day the Music Died

3 de febrer de 2014. 55 anys enrere, un avió s'estavellava pocs quilòmetres al nord de Clear Lake, Iowa, emportant-se les vides de Buddy Holly, Ritchie Valens i J.P. Richardson aka The Big Bopper. 3 de febrer de 1959, The Day the Music Died, tal i com algú el va batejar. Però no, la música no va pas morir aquell dia. De fet, 55 anys després de la tragèdia, ni tan sols ha deixat de sonar.