Avui fa 20 anys que vaig poder veure per primera i única vegada en directe un dels meus grups preferits, en un escenari que pràcticament havia esdevingut la seva segona llar. The Allman Brothers Band al Beacon Theater de Nova York, 13 de març de 2006, concert emmarcat dins d'una de les residències que la banda aleshores liderada per Gregg Allman solia fer anualment en aquest icònic teatre de Broadway.
Recordo haver aterrat a la ciutat i anar-me'n cagant llets fins a una botiga de discos per adquirir una entrada pel concert (aleshores les coses es feien així i, sí, vaig poder aconseguir una localitat sense haver de fer cua, patir estrès ni barallar-me amb cap preu dinàmic). Coses de la vida, la nit d'aquell 13 de març es commemorava el 35è aniversari d'un dels shows que havien donat peu al monumental "At Fillmore East". Arribo a jugar a la loteria, i em toca el primer premi.
És difícil d'explicar l'impacte que em va causar veure l'interior del Beacon amb els meus propis ulls i amb tota la seva abundància. I, per descomptat, tampoc oblidaré mai una actuació superlativa que va arrencar amb "Statesboro Blues", canònica lectura marca de la casa del clàssic de Blind Willie McTell, i va culminar gairebé tres hores més tard amb una sorprenent revisió de "The Weight", l'himne de The Band.
Pel camí, "Hot'Lanta", "Whipping Post", "In Memory of Elizabeth Reed", la més recent "Desdemona" o un "Jessica" que literalment em va fer levitar. Mesos abans havia pogut veure a Dickey Betts tocant en un soterrani de Times Square i havia estat increïble. Però això era una altra cosa. Era la puta banda mare manifestant-se davant dels meus nassos, i dono fe que aquestes coses no es veuen cada dia.
Gregg Allman comandava en aquella etapa (gairebé final) una formació en la qual destacaven els binomis Warren Haynes-Derek Trucks i Jaimoe-Butch Trucks, i que completaven Oteil Burbridge i Marc Quiñones. Puntualment, es va augmentar amb convidats d'excepció com Susan Tedeschi o Chuck Leavell. Tot plegat va valer molt més del que marcava el preu de l'entrada. Han passat dues dècades, i segueixo pensant que aquella va ser una de les nits de la meva vida.
