Quico Pi de la Serra i Èric Vinaixa al Terra de Sons

Quico Pi de la Serra.

QUICO PI DE LA SERRA + ÈRIC VINAIXA

Terra de Sons 2020 @ La Doma, La Garriga
12 de desembre de 2020

El doble concert de Quico Pi de la Serra i Èric Vinaixa al Terra de Sons havia d'haver tingut lloc el passat 14 de març, fa ben bé nou mesos. El mateix dia en què el món tal i com l'havíem conegut potser no es va acabar però va quedar, com a mínim, suspès de forma indefinida. Des d'aleshores hi havia hagut un intent de reprogramar-lo durant el mes de novembre –tampoc va poder ser a causa d'un nou paquet de restriccions sanitàries-. I finalment es va acabar celebrant ahir, ja com a cloenda d'aquest cicle de l'associació La Gatzara que programa actuacions musicals de petit format en espais singulars de la Garriga.

Va fer els honors Pi de la Serra, amb el suport de Joan Pau Cumellas a l'harmònica i un repertori que va repassar alguns dels títols més celebrats de gairebé sis dècades de trajectòria discogràfica. No van faltar "L'home del carrer", "Sento el vent", "El burro i l'àguila real", "Mediocritat", "La cultura" i tota una sèrie d'improvisacions instrumentals que van connectar el conjunt romànico-gòtic de la Doma amb les profunditats més feréstegues del Sud dels Estats Units. Es va acomiadar amb "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol" i "Merda". Dues escopinades de mala llet i actitud punk que segueixen dient tot allò que han de dir a dècades d'haver-se compost. Escoltar-los a l'interior d'una església va ser un gustàs.

Vinaixa, d'altra banda, venia a presentar en solitari la que des d'ara mateix cal saludar com una de les seves obres més rodones, "La més bonica història" (2020, PICAP). A mida que anava desplegant el seu cançoner amb l'únic suport d'una guitarra acústica, un no podia evitar pensar en referents com Dylan o Paul Simon. I aleshores es va despenjar amb una oportuna lectura de "The Sound of Silence" (original de Simon amb connexió dylaniana: la producció de Tom Wilson). Se'n va anar amb un altre títol aliè, un "Hallelujah" més proper a l'estripada revisió de Jeff Buckley que no pas a l'original de Leonard Cohen, i que semblava fet a mida de l'entorn.

Pi de la Serra amb Joan Pau Cumellas.

Èric Vinaixa.

Quico Pi de la Serra - "Cançons de combat" (2020)

Ara que la música en directe ha deixat literalment de ser una realitat per a esdevenir, més que un record d'un passat no tan llunyà, una de les grans damnificades de la mal anomenada nova normalitat, els discos en directe ens connecten amb allò que érem o crèiem ser encara no fa ni un any. Quico Pi de la Serra va enregistrar "Cançons de combat" (2020, Temps Record) en el marc del festival BarnaSants el passat 20 de gener, poc abans que el món tal i com l'havíem conegut s'esvaís de la nit al dia –sí, encara no fa ni deu mesos solien passar coses com les que es poden escoltar en aquest llançament-.

Acompanyat per dos astres del blues barceloní com són Amadeu Casas (guitarra) i Joan Pau Cumellas (harmònica), l'il·lustre pioner del gènere en qüestió a casa nostra repassa cinc dècades i mitja de trajectòria que van de la seva personal visió de la música d'arrel afroamericà, a tota una sèrie de títols de lírica punyent i amb missatges que es mantenen a hores tan vigents com al seu dia ("El burro i l'àguila real", "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol"). Un repertori en sintonia amb els directes recents de Pi de la Serra, però sobretot una incontestable prova de vida d'un dels pilars més incorruptibles de la cançó d'autor en català.

Tres astres del blues barceloní

Casas, Pi de la Serra i Cumellas, ahir al Teatre Grec.

QUICO PI DE LA SERRA amb AMADEU CASAS i JOAN PAU CUMELLAS

La Mercè 2020 @ Teatre Grec, Barcelona

26 de setembre de 2020

Lliçó magistral i a tres bandes d'història del blues més genuïnament barceloní, la que va tenir lloc ahir al migdia al Teatre Grec en el marc de les festes de la Mercè. Quico Pi de la Serra, pioner i gran difusor del gènere a casa nostra, acompanyat per dos autèntics pilars de la música d'arrel afroamericana en aquestes latituds com són Amadeu Casas (guitarra) i Joan Pau Cumellas (harmònica). Parlar de noms de referència és quedar-se curt quan s'enfilen a l'escenari tres figures que serien contemplades com a autèntics tresors nacionals en qualsevol altre país del nostre entorn.

El repertori es va basar en el catàleg de Pi de la Serra, titular del cartell de l'esdeveniment i nexe per excel·lència entre la cançó d'autor d'arrel francòfona i el blues d'escola Big Bill Broonzy –per motius evidents, la balança es va decantar ahir envers aquest segon vessant, versió inclosa de "Hey Hey"-. Títols com "La cultura", "El burro i l'àguila real", "L'home del carrer" o "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol", textos escrits dècades enrere que encara avui parlen de l'ara i l'aquí, i passatges instrumentals que van invocar misteris tan ancestrals i arrelats com l'ofici honrat ahir des de l'escenari del Grec.