Excursions en tren

L'entrada "Descobrint el punk", publicada ahir en aquest mateix blog, ha generat debat i reflexió també a l'altre costat de l'Atlàntic, cosa que m'alegra moltíssim. El bon amic Martin Medina va tenir el detall de traduir-lo al castellà i difondre'l pel ciberespai argentí (¡Muchas gracias!). El comentari que publico a continuació el va fer Marcos Cerrudo, músic underground de Buenos Aires -lidera el projecte Lou Weed- amb qui vaig tenir el plaer de compartir escenari durant la meva visita a l'Argentina, ara fa poc més de dos anys.

Marcos Cerrudo (Lou Weed).

"Cuánta nostalgia! Tuvimos la suerte de haber curtido la onda de escuchar los álbumes hasta el hartazgo, quizá sin que nos guste demasiado, pero ya lo habíamos comprado y no había otro para escuchar hasta la próxima compra jeje.. Hace poco le contaba a alguien que en los 90's me iba desde Quilmes hasta Parque Rivadavia al menos dos domingos al mes a buscar CDs usados de lo que sea, solo por el hecho de descubrir algo, de encontrar algún tesoro oculto, y me pasaba el día ahí, comía unas galletitas y me volvía en tren con la mochila algo mas pesadita de haberme comprado tres o cuatro CDs y alguna que otra revista de rock (me miraban con cara de "desde Quilmes?").. Ni hablar de los TDK!!, llegué a tener cerca de 500!!! Me entristece que los chicos de hoy no puedan vivir eso.. Pero bueno, calculo que tendrán otra manera de entretenimiento.. Gracias Martin! Me encantó la nota y me hizo recordar aquellos hermosos momentos!".

Suposo que, per al Marcos, les excursion en tren a Parque Rivadavia eren com les que feia servidor, també en tren, a indrets del centre de Barcelona com el carrer Tallers -parlo de quan encara hi predominaven les botigues de discos-. I sí, conec perfectament aquesta sensació de remenar prestatgeries de cd's de segona mà simplement amb l'objectiu de descobrir quelcom nou. Teníem curiositat, érem -i seguim essent- inquiets. Per això em desconcerta que, en plena era del coneixement, quan gairebé tot es troba a tan sols un clic i és per tant més accessible, tanta gent segueixi exactament els mateixos patrons de consum cultural -és a dir, el que toca en cada moment-. Suposo que, un cop ens ho han donat tot ben mastegat, hem perdut la capacitat de ser inquiets i curiosos. La qual cosa ens acosta cada vegada més a un ramat d'ovelles homogeni, per molts mòbils personalitzats que tinguem.

Descobrint el punk

"Recordo trobar el 'Sandinista!' de The Clash a la biblioteca i odiar-lo. Vaig pensar 'Si això és el punk rock, no hi vull tenir res a veure'. Va ser un cop dur, perquè sempre havia volgut escoltar punk rock, des que la revista Creem havia cobert l'última gira dels Sex Pistols. Llegia sobre ells i m'imaginava com d'increïble devia ser escoltar aquella música i formar-ne part. Aleshores jo devia tenir 11 anys i segurament no hagués pogut seguir la gira. La simple idea d'anar a Seattle era impossible, estava a 200 milles. Els meus pares m'hi van portar tres vegades, que jo recordi, i sempre en excursions familiars. Buscava constantment àlbums de punk rock, però evidentment no n'hi havia a la botiga de discos d'Aberdeen. Probablement vaig comprar Devo, Oingo Boingo i coses així quan finalment van arribar a Aberdeen amb anys de retard. I finalment, el 1984, Buzz Osborne (vocalista de Melvins), un amic meu, em va gravar un parell de cintes. Hi havia Black Flag, Flipper i totes les bandes més populars del punk, i vaig flipar. Havia trobat el meu destí".

Nirvana i el destí trobat per Cobain a les cintes d'Osborne.

Acaben d'assistir a un altre fragment de l'entrevista a Kurt Cobain recuperada per Mojo a la seva darrera edició. El líder de Nirvana explicava a Jon Savage com havia arribat fins al punk rock. Com s'havia passat anys llegint sobre el tema i havia acumulat ganes d'escoltar una música a la qual no podia accedir. Com un àlbum el va arribar a decebre a la primera escolta i com la vida li va canviar de cop quan finalment va poder accedir al punk. Tot això pot semblar delirant en uns temps en què pots baixar-te discografies senceres d'internet en qüestió de segons, però és una sensació que coneixem prou bé els que vam tenir la sort de començar a escoltar música abans de l'era digital. I dic sort perquè el fet d'haver de buscar un disc i no poder-lo escoltar fins que el trobaves en una botiga -o algú te'l deixava- donava lloc a tot un seguit d'experiències que associaries durant tota la vida amb aquell disc. A escenes que el teu subconscient evocaria cada vegada que punxessis aquella cançó. Perquè, davant la impossibilitat d'accedir a centenars de discos amb tan sols un clic, t'havies de conformar amb els que tenies. I els escoltaves una vegada i una altra. Els interioritzaves i en descobries els matisos. I d'aquesta manera, un àlbum que al principi t'havia deixat fred, podia acabar esdevenint un dels teus discos de capçalera.

Amb l'era de la comoditat digital i l'excés d'informació, tot això ha canviat. Se'ns acumulen els discos a sobre la taula -o en un disc dur, en el pitjor dels casos-, no tenim temps per a devorar-los tots i els escoltem una sola vegada. Hi tornem si ens agraden molt, ens posem a l'ipod les cançons que ens interessen -condemnant la resta de l'àlbum a l'oblit etern- i passem a una altra cosa. Hi ha discos que estan fets per a entrar a la primera, però n'hi ha d'altres que requereixen diverses escoltes abans de poder-los apreciar. No ens podem ni imaginar quants clàssics en potència acaben caient en l'oblit, precisament, víctimes d'aquest model de consum on qualsevol cosa pot esdevenir vella a les poques hores d'haver-se adquirit. I per descomptat, no podem pretendre que una persona sigui capaç d'entendre l'evolució de gegants com Pink Floyd o els Beatles baixant-se de cop discografies que requereixen el seu temps per a poder-les degustar i pair. És més, pot un xaval sense cap més guia que un programa p2p i qualsevol portal digital no contrastat entendre la diferència entre Joy Division i Interpol? Pot aquest mateix xaval trobar el seu destí de la mateixa manera que ho va fer Kurt Cobain gràcies a les cintes de Buzz Osborne? Realment ha democratitzat internet la cultura? O ens ha privat a tots plegats d'unes emocions totalment alienes a la gàbia dels zeros i els uns?

L'entrevista definitiva

Imprescindible l'entrevista que el gran Jon Savage va fer a Kurt Cobain el juliol de 1993 i que la revista Mojo ha recuperat a la seva edició de setembre. "L'entrevista definitiva de la meva vida, el temps es va aturar mentre parlàvem", sentencia al text introductori el veterà periodista, que va aconseguir connectar amb un Cobain que es trobava aleshores a l'ull de l'huracà per la seva condició de portaveu generacional, però també per una addicció a l'heroïna i una tempestuosa relació amb Courtney Love que la premsa sensacionalista va exprémer fins l'última gota. Al llarg d'una desena de pàgines, el líder de Nirvana es despulla parlant de com el va marcar el divorci dels seuse pares, del punk com a porta d'entrada a un univers fins aleshores desconegut per a ell, de les contradiccions del rock de masses i de l'entorn sexista i homòfob on va créixer.

"Durant un temps, encara que no vaig experimentar l'homosexualitat, vaig tenir un amic gay a l'escola", recorda Cobain, "i aquesta va ser l´única vegada que vaig tenir una veritable confrontació amb la resta de gent. Durant molts anys, ells simplement em tenien por, i quan vaig començar a anar amb aquella persona que era gay, em vaig haver d'empassar molta merda. Gent provant d'apallissar-me i coses així. Aleshores la meva mare em va prohibir que seguíssim sent amics, perquè era homòfoba". Un entorn hostil, el d'un poble perdut enmig del no res com era Aberdeen, i on la lectura podia esdevenir un refugi. "Freqüentava la biblioteca, solia saltar-me les classes, sobretot durant els anys d'institut, i l'únic lloc on anar durant el dia era la biblioteca. Però no sabia què llegir, em conformava amb qualsevol cosa que trobés. (...) Llegia molt, també a classe. Simplement per a mantenir-me allunyat de la gent i no haver-hi de parlar. Moltes vegades fins i tot feia veure que llegia, només per a allunyar-me de la gent".

L'entrevista també repassa episodis com l'enfrontament de Cobain amb Axl Rose als MTV Awards de 1992 o les sessions de gravació de l'aleshores encara inèdit "In Utero" (1993) amb Steve Albini. I també hi ha espai per a aquella vessant positiva que la història sembla haver oblidat del vocalista de Nirvana. "Des que em vaig casar i vaig tenir una filla, el meu estat físic i mental ha millorat gairebé al 100%. Tinc moltes ganes de tornar a sortir de gira. No m'havia sentit així d'optimista des d'abans del divorci dels meus pares". Irònicament, Cobain patiria una sobredosi l'endemà de l'entrevista. I nou mesos després, s'hauria suïcidat. "Aquesta va ser l'última gran entrevista que vaig fer a un grup de rock en actiu", recorda Savage, "quan Cobain va morir el 5 d'abril de l'any següent, vaig decidir que ja en tenia prou".

Cinc dècades de Beatlemania

Després d'editar sorprenents tributs a "Abbey Road", l'àlbum blanc o la banda sonora de "Yellow Submarine", Mojo presenta amb la seva edició d'agost un disc d'homenatge a "With the Beatles" (1963). "We're with The Beatles" (2013) commemora el cinquantè aniversari de l'estiu que va transformar els Beatles en el grup més gran del món. Atenció a la versió d'"It Won't Be Long" en clau rocksteady a càrrec de James Hunter, a l'incendi provocat per Wreckless Eric i James Nicholls a "Little Child", i sobretot a un "Don't Bother Me" que Eva Petersen transforma en tot un dard electropop amb l'ajuda de Will Sergeant. I atenció també a les 21 pàgines amb què la revista britànica repassa el meteòric ascens dels Fab Four i l'explosió de la Beatlemania -declaracions de Paul McCartney incloses-. El millor de tot? L'article en què tota una signatura de referència com és la de Jon Savage analitza l'impacte de "With the Beatles". Un impacte ofuscat durant gairebé cinc dècades pel d'obres posteriors com "Revolver" (1966) o "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967), però innegable si tenim en compte el context en què es va concebre i editar. "Grans esdeveniments tenien lloc a tot el món", recorda Savage, "i el pop hi anava estretament lligat. No era un simple entreteniment". Lamentablement, cinc dècades després el pop sí que ha esdevingut un simple entreteniment. I si va estretament lligat a alguna cosa, no són pas els esdeveniments que marquen l'actualitat, sinó la venda de refrescos i aplicacions de telefonia mòbil.

Jon Savage a Ruta 66

Jon Savage.

Atenció a les paraules de Jon Savage, crític musical de referència al Regne Unit, testimoni directe de l'explosió punk de 1977 i autor d'un dels estudis definitius sobre la matèria en qüestió, "England's Dreaming". Així de contundent es mostra a l'edició de setembre de la revista Ruta 66, durant una entrevista concedida al periodista Ignacio Julià: "El punk-rock va aparèixer al final d'una època en què encara existia una forta cultura verbal, una cultura de llibres, les restes de la cultura underground dels seixanta. No m'agrada establir diferències clares entre hippies i punks, ja que es va produir una barreja en aquest sentit, molts punks havien estat hippies o havien volgut ser-ho. Moltes de les idees punks es van formar a partir d'aquell material radical i agnòstic que es podia aconseguir a les 'headshops', estranyes llibreries que oferien llibres estranys, tots aquells llibres de supervivència publicats per Paladin, cultura fumeta però també contracultural". Una de les moltes perles d'una conversa imprescindible en què Savage torna a insistir en les arrels situacionistes del punk britànic -Malcolm McLaren tenia fortes vinculacions amb aquest moviment, fins al punt que va fundar els Sex Pistols a partir d'alguns dels seus principis, i el propi John Lydon en prendria bona nota-. Puntualitzacions que ajudaran a entendre no només les arrels del punk britànic, sinó també els motius pels quals aquest va esdevenir el catalitzador de múltiples corrents tant a nivell artístic com filosòfic, mentre a l'Estat Espanyol encara a dia d'avui confonem el concepte de punk amb una cresta mal feta i acudits dolents sobre hippies. Per què el punk va traduir-se al Regne Unit en obres majúscules i tan variades com "Never Mind the Bollocks", "London Calling" o "Unknown Pleasures", mentre a casa nostra era simplement una excusa per a donar sortida a bromes de mal gust del nivell de "Matar hippies en las Cíes". Per què a la resta del món la música és una evolució, cada episodi de la qual parteix d'una abans per a avançar cap a un després, mentre al nostre país no paren de sortir músics de rock que basen els seus discursos en la negació o el menyspreu cap a tot el que havia passat abans d'ells. Suposo que la clau més important de totes la dóna el propi Savaje al parlar d'una cultura de llibres. En ple 1977 hi havia països on es llegia més que en d'altres. I en aquest sentit poc han canviat les coses a dia d'avui, per desgràcia.