Guitarrista texà coneix guitarrista de Missouri

Jesse Dayton i Samantha Fish - Foto Daniel Sanda.

La de com Jesse Dayton i Samantha Fish han acabat gravant un disc plegats és una d'aquelles històries que il·lustren fins a quin punt la música pot obrar miracles o, com a mínim, acostar dos discursos a priori tan distants l'un de l'altre com el salt generacional que separa el texà de la de Kansas City, Missouri. Resulta que, ja abans d'enfilar la seva pròpia carrera musical, Fish era una habitual de Knuckleheads, la sala de concerts on Dayton solia actuar cada cop que passava per la seva ciutat.

Va ser després d'una d'aquelles actuacions quan van coincidir per primer cop. La sintonia va ser bona, i a banda de mantenir-se en contacte per via digital també solien trobar-se cada vegada que el de Texas era a Kansas. Va néixer d'aquesta manera una amistat que es va acabar de solidificar quan Fish va consolidar una trajectòria a títol propi que potser no acabava de seguir les coordenades sonores de Dayton –ell venia del country, ella mirava més cap al blues-, però d'alguna manera s'hi emmirallava.

D'aquí a treballar junts hi havia un pas que van acabar fent quan les respectives agendes ho van permetre i que es va traduir en un primer llançament, "Stardust Sessions", que va veure la llum l'any passat. Un ep de tres cançons, totes elles versions, amb cites a Vince Taylor, Magic Sam i Townes Van Zandt –fixin-se que la tria és tan eclèctica com el ventall estilístic que cobreixen entre l'un i l'altra-. El següent pas, és clar, havia de ser la gravació d'un àlbum sencer amb material original.

I aquí és on va entrar ni més ni menys que Jon Spencer, l'encarregat de produir un "Death Wish Blues" (2023, Rounder Records) enregistrat a Woodstock, Nova York, i més concretament en un estudi instal·lat a la que havia estat la casa de Rick Danko (The Band). Una dotzena de pistes que beuen sobretot del blues en la seva concepció més urgent i elèctrica –es nota la mà del productor, i no és cap crítica en negatiu-, on Fish pot sentir-se com a casa i Dayton es referma com el músic tot terreny que sempre ha estat.

Un disc de guitarres signat per dos guitarristes majúsculs que, lluny de presumir de tècnica, posen tot el seu talent al servei d'unes cançons que es defensen soles, començant pel regust de sala petita amb terra de fusta i llums de neó de "Deathwish" –com la canta la Fish!- o el funk d'alta tensió de "Down in the Mud" –aquí és Dayton qui destaca a les tasques vocals-, i passant per l'espurna glam de "Settle for Less", la fogonada punk de "Flooded Love" o la contagiosa mètrica rockabilly de "Lover on the Side". Acaben amb "Know My Heart", balada a contrallum que bé podria tancar la nit a la mateixa sala del terra de fusta i els llums de neó.

Disponible a Bandcamp.

50 anys d'"In the Right Place"

Vaig entrar a l'univers de Dr. John de la mà de la peça que obre i titula aquest disc, i ja no n'he pogut sortir mai més. "Right Place, Wrong Time", una greixosa rodanxa del més genuí funk amb accent de Nova Orleans. I amb tota probabilitat la composició més reconeguda de l'alter ego de Mac Rebennack amb permís de "Such a Night", aquell simpàtic rhythm & blues amb vocació d'estàndard, inclòs al mateix àlbum. No és casual, parlant de "Right Place, Wrong Time", que l'hagin arribat a versionar James Booker, Jon Spencer i els Screamin' Cheetah Wheelies, entre d'altres –sempre amb resultats molt més que satisfactoris, sobretot en el cas de Booker, però sense igualar mai l'original-.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"In the Right Place" (1973), el sisè àlbum de Dr. John i una de les seves obres més capitals. El successor de "Dr. John's Gumbo" (1972), i un plàstic on Rebennack aparcava momentàniament les versions de clàssics de la Crescent City per tornar-se a centrar en el material propi, si bé fent concessions a títols com "Life", original del seu bon amic Allen Toussaint, productor d'una obra –també hi tocava el piano i diversos instruments de percussió- gravada amb The Meters com a banda d'acompanyament. Hi destaquen a més els paisatges pantanosos de "Same Old Same Old" o el gòspel pagà d'"I Been Hoodood". La caràtula psicodèlica també és una autèntica delícia.

Visions del punk

Terry Chimes.

"Per a mi, el punk tenia a veure amb la rebel·lió, ser punk equivalia a buscar la veritat i apartar-me de tot allò que no pogués aprofitar. Jesús havia fet el mateix, buscar la veritat, i jo la vaig trobar aquí mateix, en la religiositat. Per tant, per a mi no existeix cap contradicció entre el punk i la religió". Terry Chimes, exbateria de The Clash -també ha tocat entre d'altres amb Johnny Thunders, Billy Idol, Black Sabbath o Hanoi Rocks-, explica com ha pogut combinar fe cristiana i militància punk en una sucosa entrevista que publica Ruta 66 aquest mes d'octubre.

The John Spencer Blues Explosion.

En una altra entrevista que poden llegir a la mateixa edició de Ruta 66, també Jon Spencer ofereix la seva pròpia visió del punk. "Al meu cap no estableixo distincions entre blues i punk. (...) El punk sempre ha transformat en música algunes sensacions que he tingut des de petit i que encara segueixo tenint: l'inconformisme, la ràbia, l'actitud crítica, tot això. Crec que aquesta energia sempre serà una referència per a mi, sempre hi serà". Les visions de Chimes i Spencer són distants, fins i tot oposades si volen, però igualment vàlides, si bé jo personalment m'inclino per la segona -potser perquè ni sóc religiós ni crec en les veritats absolutes-.

Terry Chimes actuarà el 22 d'octubre a la sala Razzmatazz 3 amb The Crunch, el potent combo que comparteix amb il·lustres veterans com Dave Tregunna (Sham 69, Lords Of The New Church) o Sulo Karlsson (Diamond Dogs). La Jon Spencer Blues Explosion descarregarà el 8 de novembre a la sala Bikini.