Haunted Garage - "Possession Park" (1991)

Hi va haver un temps, abans de la irrupció de les xarxes socials, les plataformes digitals i aquells algoritmes que són qualsevol cosa menys innocents, en què una de les millors maneres de descobrir música era anar-se'n directament a remenar cubetes de vinils i compactes, i deixar-se guiar per caràtules, noms de grups, títols de discos (o de cançons) o simplement fixar-se en el nom del productor o del segell que publicava l'obra en qüestió –ja saben: si això ho ha produït o publicat segons qui, ha de valer com a mínim una escolta-.

A Haunted Garage els vaig descobrir d'aquesta manera. Va ser en una Fira del Disc de fa molts anys –les que solia organitzar Jordi Tardà- on vaig localitzar, en una cubeta de vinils de saldo, una còpia del seu únic elapé, "Possession Park" (1991, Metal Blade). Em va cridar l'atenció la imatge de la caràtula, que il·lustrava un terrorífic parc d'atraccions al més pur estil dels vells còmics de sèrie b. També la fotografia de la contraportada, on els components del grup eren el centre d'una macabra escena amb altes dosis de sang i fetge. El vinil costava 300 de les antigues pessetes, un preu ridícul ja a finals de la dècada dels 90, i per descomptat no m'ho vaig pensar dos cops abans d'agenciar-me'l.

Haunted Garage era una banda de hard rock de Los Angeles encapçalada per Dukey Flyswatter, actor i guionista de culte en l'àmbit del cinema de terror de sèrie b, que feia les funcions de vocalista. Pel seu repertori hi desfilaven psicòpates, assassins en sèrie, zombis amb ganes de gresca, alienígenes diabòlics, dones molt fatals i altres criatures de la nit, sempre a ritme rock'n'roll amb corpulència metàl·lica i factura de garatge. A destacar una lectura terminal i per moments definitiva del "Psychotic Reaction" de Count Five.

En un moment en què internet encara no havia arribat a moltes llars i en què la informació sobre la música que s'escoltava solia buscar-se en primera instància als crèdits dels discos, llegir les lletres de les cançons podia resultar per a un adolescent aficionat a les pel·lícules de terror una experiència tan fascinant com llegir l'anunci on la banda convidava els oients a enviar les seves llistes de fantasies i fetitxes a un apartat de correus de la City of Angels. També als crèdits del disc, la banda prometia uns directes visualment impactants com a punt de trobada de surfistes, motoristes, criatures monstruoses i litres i més litres de sang.

Actiu entre 1985 i 1993, el grup es va reformar en diverses ocasions en anys posteriors. Des de 2013, una formació de Haunted Garage gira de forma esporàdica amb Flyswatter com a únic component original. Sigui com sigui, la d'avui és una bona nit per recuperar aquell artefacte tan terrorífic com entranyable que és "Possession Park". La meva recomanació per aquest Halloween.

La col·lecció de Tardà, a subhasta

Alguns dels articles de la col·lecció de Tardà, a destacar l'icònic por inflable
de Pink Floyd, un vestit de Madonna i una màquina de pinball de Kiss.

No és cap secret que el rock i el pop sempre han estat i segueixen essent considerats com a cultura de segona en aquest país nostre. De ben segur n'era prou conscient el periodista Jordi Tardà, melòman fins a les últimes conseqüències, col·leccionista amb totes les lletres, divulgador vocacional i valent emprenedor que va veure fracassar a casa seva dos projectes que probablement haurien gaudit d'una millor acollida en altres països del nostre entorn més immediat.

El primer, el Tardà Rock Cafè Museu, un establiment de restauració on s'exposaven algunes de les peces més emblemàtiques de la seva col·lecció i que va obrir portes a Barcelona molt abans que hi desembarqués Hard Rock Cafe. El segon, aquell Museu del Rock que era únic i pioner a Europa però tan sols va durar uns mesos abans que els socis de Tardà entressin en concurs de creditors i sense que la conselleria ni el ministeri de Cultura semblessin molt afectats per la notícia.

Des d'aleshores la col·lecció de memorabília rockera de Tardà havia estat tancada amb pany i clau, custodiada des de la seva mort l'any 2015 per la seva vídua, Romy Masferrer, que ara diu no poder-se'n fer càrrec. Que mantenir tot aquest material en condicions òptimes requereix infraestructures pròpies d'un museu, i no li falta raó tenint en compte que parlem de la col·lecció d'aquestes característiques més important del continent europeu.

Per aquest motiu ha decidit posar-la a subhasta. I d'aquesta manera, una col·lecció que té un valor gairebé incalculable i que la pròpia Generalitat va declarar patrimoni cultural, quedarà trossejada sense que ni tan sols la pròpia administració hagi mogut un sol dit per mirar de salvar-la encara que fos de forma parcial. S'esvaeix el somni de Tardà de posar a l'abast de tothom allò que ell havia construït al llarg de tota una vida, i Catalunya es queda sense un actiu cultural de primer ordre -i no, senyors, la culpa no és de Masferrer, que al capdavall ha fet el que bonament ha pogut-.

No és cap secret que el rock i el pop sempre han estat i segueixen essent considerats com a cultura de segona en aquest país nostre, deia al principi d'aquest article. Que ningú hagi mogut un sol dit per salvar, conservar i difondre la col·lecció de Tardà n'és una nova i colpidora mostra.

The Shadows a Girona (1998)

L'any 1998 The Shadows no existien com a banda. S'havien separat a principis de la dècada dels 90, i no tornarien a actuar de forma oficial fins ben entrat el segle XXI. Però la tarda de l'1 de març d'aquell 1998, avui fa exactament 20 anys, alguns dels seus components històrics van actuar a l'escenari de la sisena Fira del Disc de Col·leccionista de Girona, organitzada per Jordi Tardà al recinte firal d'aquesta ciutat. No hi va ser Hank Marvin, però sí l'etern Bruce Welch, que va tocar amb una banda formada per a l'ocasió amb exShadows com els baixistes Brian "Licorice" Locking i Alan Jones. També hi van participar Keith West, veterà de bandes com Tomorrow, i el músic i activista gironí Fredi Faure, bateria de la banda autòctona Bit-Shadow -que havia actuat just abans de Welch i companyia-. El concert no es va anunciar com una actuació de The Shadows, no ho era, però en certa manera sí que va ser una reunió de la banda anys abans de reactivar-se de forma definitiva i ja amb Hank Marvin a les seves files. Vaig tenir el gust de ser-hi, i tot i que el temps m'ha distorsionat una mica els records d'aquella tarda, recordo perfectament la sensació de presenciar quelcom molt especial. Un episodi entranyable i gens menyspreable de la història melòmana d'aquest país que, com tants altres, pràcticament ha caigut en l'oblit -a la xarxa amb prou feina se'n poden trobar unes escasses referències, i ni una trista imatge-. Estaria bé que algú el recuperés, i posats a demanar el més lògic seria que d'això se n'encarregués la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que és qui deu tenir arxivada bona part del material que documenta aquell esdeveniment.

Jordi Tardà (1955-2015)

Foto: Ferran Sendra (El Periódico).

JORDI TARDÀ

(1955-2015)

Ho he dit moltes vegades i no me'n cansaré mai. Una de les coses que van fer especial la gravació del meu ep "I'm Sorry for Loving You" (2009) va ser el fet d'entrar en un estudi amb gent a qui admirava i a qui, coses del destí, havia conegut escoltant-los per la ràdio quan tenia 15 anys. Ricky Gil i Pol Font, ambdós músics de llarg recorregut que havien coincidit durant els 90 en una formació mai prou reivindicada, uns Matamala a qui jo havia descobert, deia, a través de la ràdio i més concretament del Tarda Tardà. Un espai que durant els 90 va ser decisiu en la difusió d'aquell despropòsit que algú havia batejat com a Rock Català, i tant que sí, però és que en el cas que ens ocupa fins i tot això és defensable.

Perquè mentre molts es van apuntar al carro amb l'únic objectiu de rascar-ne tot el que poguessin, Jordi Tardà ho va fer per pura convicció -entenguin-me, algú que parla de tu a tu amb els Rolling Stones no necessita apostar per res que no es cregui de totes totes-. Però sobretot perquè la seva visió de l'escena autòctona anava molt més enllà de l'estretor de mires inherent als despatxos oficials, oferint també cabuda a bandes que s'escapaven dels paràmetres habituals d'una ràdio pública, com a mínim en aquest país. No van ser Matamala els únics a qui vaig descobrir a través del Tarda Tardà, la llista és llarga i inclou noms com els dels també barcelonins Nu Niles, els bascos Allnighters o, en l'àmbit internacional, delícies com Gay Dad, These Animal Men o uns Demolition 23 que vint anys després segueixen essent una banda de capçalera per a un servidor.

Sí, tots els noms que acabo de citar els vaig poder descobrir, quan encara no havia assolit la majoria d'edat i en un món on el terme internet sonava a marcià, a través de la ràdio pública catalana. I el mèrit va ser de Jordi Tardà. El mateix que com a director havia impulsat aquell Dia a dia rock a rock que, més enllà d'amenitzar molts viatges en cotxe durant la meva infància, m'havia ajudat a posar algunes peces al seu lloc en aquell gran trencaclosques que és la història del pop i del rock. I això per no parlar de la Fira del Disc de Col·leccionista -no em vaig perdre cap de les seves últimes edicions tant a Barcelona com a Girona-. Un invent anglosaxó que Tardà va importar amb èxit a casa nostra, fent un pas de gegant per a la normalització del país i de passada permetent que molts adolescents aprenguéssim a estimar el disc no només en la seva vessant sonora sinó també en la seva dimensió d'objecte amb el qual podíem establir vincles emocionals. I a tot això cal sumar, és clar, apostes tan singulars com l'organització d'un sonat homenatge als Shadows amb presència de membres de la banda i amb motiu d'un d'aquells esdeveniments.

No ho negaré, la meva visió de la música no és la mateixa que tenia Tardà. Però no comparteixo en absolut les crítiques que sovint li queien des de sectors més afins a la meva manera d'entendre les coses. Crítiques motivades sempre per l'enveja i el rancor que tot ho mouen en aquest país de ressentits, i sempre amb el to destructiu de qui no pot ni vol oferir cap alternativa. Crítiques de qui no volia entendre que Tardà va construir el seu imperi començant absolutament des de sota -punxant discos en sales de poble, tal i com hem fet tants de nosaltres-. I encara menys que, un cop a dalt de tot, va invertir bona part del seu patrimoni en projectes com el Museu del Rock. Una altra aposta purament vocacional per la difusió de la música contemporània a casa nostra. I una altra de tantes coses maques que han tingut una vida massa efímera en aquest tan nostrat país.

A nivell personal només el vaig tractar un parell de vegades i molt de passada, però el record que en tinc és el d'un gran professional, un melòman incondicional i, sobretot, algú que sempre em va rebre amb el mateix entusiasme que transmetia a través dels micròfons. I el mateix podria dir del seu equip, que em va obrir les portes de bat a bat l'any en què vaig cobrir la Fira del Disc barcelonina per un modest programa que jo mateix dirigia en una petita emissora local. I això no és tot, va ser gràcies al suport d'aquests mateixos professionals com vaig tenir accés a algunes figures que mai abans m'hagués imaginat poder entrevistar per una ràdio local. Atencions, per cert, que mai he rebut de tots aquells sectors que tant s'han molestat a criticar Tardà des d'uns posats alternatius tan falsos com incoherents.

Ahir, amb motiu del seu traspàs, els serveis informatius de TV3 el recordaven amb tota una sèrie d'imatges que, més enllà d'il·lustrar la seva figura i la seva vocació, són testimonis d'uns temps que mai més tornaran. Els del disc jockey radiofònic com a artesà -impagables les imatges de Tardà a l'estudi, manipulant vinils amb una passió gairebé adolescent- i del disc com a salvavides. I és que, ho recordava el seu bon amic Gay Mercader, el propi Tardà havia arribat a esquivar la mort gràcies a la música. Quan, tres dècades enrere i en el decurs d'un càncer que es complicava per moments, el periodista i col·leccionista va conèixer els Stones de la mà de Mercader, el curs de la malaltia va fer un gir de 180 graus i, en paraules del promotor, "va ressuscitar". L'anècdota il·lustra fins a quin punt estimava Tardà la música. I era precisament això, aquell amor i aquella passió incondicionals, el que feia d'ell un exemplar únic en un negoci on s'han acabat imposant la vanitat i el cinisme.