Fera y Las Disidentes

Fera y Las Disidentes, amb Thaïs Cuadreny en primer terme - Foto Andrea Gaetano.

Vaig conèixer Thaïs Cuadreny ara fa cosa d'una dècada i mitja, quan encapçalava un projecte de folk terminal –així ho anomenava ella- que es deia Beatnick, que amb el pas del temps va esdevenir Sweet Beatnick. De bon principi em va semblar una de les persones més autèntiques, valentes i genuïnes amb qui mai m'havia topat. Una ànima lliure i empoderada, molt abans que aquest darrer terme es banalitzés fins a extrems que van més enllà del ridícul. Una activista LGTBIA+ molt abans que els quatre espavilats de sempre mercantilitzessin aquesta causa sense cap mena d'escrúpol.

Les seves lletres eren autèntics cops de puny a la cara però també podien ser carícies de les bones. Cuadreny cantava al no-binarisme, a les identitats i a les sensibilitats no normatives, i a tot allò que un(a) només pot experimentar havent-se atrevit a trencar certes cadenes. Sweet Beatnick va mutar amb el pas del temps en Laquieroviva, un grup de rock'n'roll en el sentit més visceral i perillós del terme, i essencialment barceloní. El seu "Yo quiero ser una chica rockabilly" va esdevenir un antihimne d'aquella Barcelona subterrània que encara avui es resisteix a ser engolida pel parc temàtic que ha esdevingut la capital catalana.

Des de fa poc més d'un any i sota el sobrenom de Fera, Cuadreny encapçala un nou projecte que segueix refermant-la com una de les criatures més fascinants de l'underground de casa nostra. Fera y Las Disidentes, un combo (post-)punk tan fresc i directe com unes cançons que canten a nòvies queer i a cossos i identitats dissidents, entre d'altres. El seu repertori –el seu discurs, de fet- és ideal per recordar durant tot l'any allò que es reivindica en una jornada com la d'avui, el Dia de l'Orgull LGTBIA+. Sobretot en un moment de preocupant involució en matèria de drets i d'encara més preocupant proliferació d'ideologies que promouen l'odi contra qui no encaixa.