Charlie era mod

Charlie Watts.

"El Soho era on es trobava tothom i, per tant, el lloc on anar. La base de tot plegat eren clubs com el Florida Room, el Flamingo i, més tard, el primer Ronnie Scott's, una mica més amunt del Flamingo. Veure tota aquella gent va ser una part molt important de la meva joventut. (...) Vaig aprendre a tocar veient com ho feien Phil Seamen, Tony Kinsey o Red Reece. Cada cap de setmana sabia qui tocava als all-nighters. Georgie Fame cantant amb la seva banda era el que més m'agradava. Jo no era un teddy boy, era un mod". Charlie Watts recorda la Londres de finals dels 50 i principis dels 60, en una reveladora entrevista signada per Mark Paytress i publicada per Mojo aquest mes d'agost. "Tocàvem a les sessions de ball, fent versions de Jimmy Reed i coses així", explica el bateria tot referint-se als inicis dels Rolling Stones com a banda de rhythm & blues, "la qual cosa era ridícula, si t'hi pares a pensar. Tocàvem a Chicago, on qualsevol podia pujar a Smitty's Corner i escoltar 'the real thing'! Però no hi anaven". De vegades, el públic té aquestes coses. "Mai aniria a veure una banda en un estadi", afirma més endavant. Impagable.

El president de Nigèria

Fela Kuti i Ginger Baker.

Intensa, molt intensa. Una entrevista amb Ginger Baker no podria ser de cap altra manera. Mark Paytress va visitar-lo a casa seva per a parlar del seu pas per Cream, Blind Faith o la Graham Bond Organisation, del seu amor pel jazz i de la seva animadversió cap al pop i al rock que ell mateix ajudaria a definir, i d'una trajectòria vital marcada tant per la música com pels excessos i la mala llet marca de la casa. Poden llegir la conversa a l'edició de gener de Mojo, i els asseguro que no té cap mena de desperdici, començant per la rebuda de Baker al periodista i acabant per un comiat d'escàndol -no s'ho perdin-. Entre les perles de l'entrevista, aquestes paraules sobre el seu vell amic Fela Kuti: "Si hagués jugat bé les seves cartes, hauria pogut ser el president de Nigèria. Malauradament, es va ajuntar amb una colla de radicals que ens van separar dient que jo era l'home blanc que s'aprofitava d'ell, la qual cosa era absurda perquè jo vaig fer més que ningú pel Fela". Unes paraules que també expliquen en bona part les amenaces que Paul McCartney va rebre de l'entorn de Kuti quan es trobava al país africà enregistrant "Band on the Run" (1973).

On és el risc?

La revista britànica Mojo dedica tretze pàgines de la seva edició de març a analitzar l'ascens i caiguda dels Small Faces. Estrelles de la Swinging London i creadors d'un dels repertoris més envejables de la segona meitat dels 60, un dels moments clau de la seva curta però intensa trajectòria va tenir lloc quan van canviar de mànager. De trobar-se a mans del temut Don Arden, van passar a les d'un Andrew Loog Oldham que també representava aleshores als Rolling Stones. Mark Paytress, autor de l'article publicat per Mojo, destaca com poc abans de produir-se aquest canvi apareixien ambdós mànagers en un documental de la BBC. Arden explicava com treure el màxim profit d'un grup de música. Seguidament, Oldham mostrava a càmera una capsa plena d'haixix. En altres paraules, l'un i l'altre venien de mons totalment diferents. El primer representava un passat gris on només comptaven les xifres i on estaven proscrits, per tant, conceptes com el risc o l'evolució. Oldham, en canvi, representava un colorista present de tonalitats pop i, sobretot, el futur. Un futur, destaca Paytress, que girava al voltant de "la creativitat de l'artista".

En efecte, durant els 60 la indústria canviava i ho feia a millor. Xifres al marge, es donava sortida a la creativitat i al risc, i s'apostava per la gent que deia coses noves en comptes de cercar únicament el benefici ràpid. Per això el mainstream dels anys 60, 70, 80 i part dels 90 es troba farcit d'artistes singulars i discursos novedosos: dels Beatles a Radiohead, passant pels Who, Jimi Hendrix, Pink Floyd, Roxy Music, els Sex Pistols, New Order, els Smiths o els propis Stones i Small Faces. Però després arribaria una involució. Del color que representava Oldham, la indústria ha tornat al blanc i negre d'Arden. Només cal observar com el lloc ocupat dècades enrere per qualsevol dels grups citats anteriorment es troba, actualment i salvant comptadíssimes excepcions, a mans de propostes tan previsibles i conservadores a nivell creatiu com les d'uns Killers o uns Coldplay. Fins i tot grups que als seus inicis presumien de personalitat pròpia, com uns Kings Of Leon, uns Franz Ferdinand, uns Strokes o uns Black Keys, han degenerat en fórmules gairebé matemàtiques una vegada transformats en carn d'estadis, pavellons i festivals. Fórmules que han expulsat factors com el risc o la vocació renovadora en favor de discursos plans i tan acrítics com les masses que premen "m'agrada" a les xarxes socials.

Autobiografia

Possiblement fos l'última entrevista que Lou Reed arribés a concedir. Tan sols set setmanes abans de morir, va mantenir una conversa amb Mark Paytress, part de la qual reprodueix l'edició de gener de Mojo. Declaracions del novaiorquès emmarcades en un extens article que repassa la trajectòria i el pes artístic d'un dels pilars de la música i la poesia contemporànies. Un Reed que, fins i tot a aquestes alçades, es mostrava pletòric a l'hora de deixar anar declaracions de principis i frases lapidàries. Quan el periodista li pregunta si preveu escriure les seves memòries, la seva resposta no podria ser més contundent: "Per què hauria de fer-ho? Què haig de deixar clar? Jo sóc qui sóc, això és el que hi ha, i tu et fots". Potser, suggereix Paytress, la millor biografia del novaiorquès sigui la seva pròpia obra. "Si ajuntes totes les cançons, certament obtindràs una autobiografia", reconeix Reed, "però no necessàriament la meva". Pocs poden dir això. Pocs poden presumir d'haver retratat amb les seves respectives obres vides senceres que no necessàriament tinguin res a veure amb les seves pròpies existències. Pocs poden presumir d'haver mantingut intacte durant gairebé cinc dècades un misteri alimentat a base d'ironia i l'art de l'engany -entès en el millor dels sentits-. I per tot això, pocs poden presumir d'un llegat tan monumental.

Pertinència

Bob Geldof.

"El rock'n'roll ja no té rellevància. L'era del rock'n'roll ha mort. Totes aquelles batalles culturals han estat guanyades. Elvis va guanyar. Little Richard va guanyar. I havent guanyat, esdevé pírric, perquè el rock'n'roll necessita un context on existir. L'acta de defunció definitiva és la ubiqüitat dels mitjans. Tothom té la manera de dir qualsevol cosa però ningú té res a dir". Bob Geldof reflexiona sobre el paper del rock'n'roll en un món immediat i globalitzat com l'actual, en una entrevista signada per Mark Paytress i publicada a l'edició de setembre de Mojo. Personalment, crec que s'equivoca quan diu que ningú té res a dir -un altre tema és que la indústria no faci cap cas a qui realment diu coses-, però trobo interessant la reflexió sobre les batalles culturals. En efecte, en una era marcada pel revivalisme podem trobar discursos artístics i estètics que evoquen temps pretèrits, però que mai tindran el mateix impacte que haurien pogut tenir en aquells temps. Per entendre'ns, moure els malucs com Elvis Presley resultava trencador i provocador el 1956, però no pas en un món on Madonna i Lady Gaga eleven les temperatures de pavellons sencers, per molt que alguns romàntics de l'òrbita rocker no se'n vulguin adonar. És possible, doncs, que de la mateixa manera que hem perdut la vocació de sorprendre'ns, haguem perdut la capacitat d'escandalitzar-nos.

"Ens trobem a la segona dècada del segle XXI, però encara estem penjats del segle passat", afegeix Geldof, "el segle XX s'ha acabat! Internet ha alterat moltíssim les coses. Hem construït una societat rusc, on tots som formigues obreres, connectats entre nosaltres i dient què fa cadascú, i la major part de tot plegat són absurditats irrellevants. Però com trobes la pertinència de tot plegat? Per mi la música era aquesta pertinència. M'explicava a mi, un noi perdut del sud de Dublin, que no estava sol". La pertinència de certes creacions artístiques en plena era de la societat rusc, un altre debat. Pensin sinó en els milers de persones que assisteixen a un concert de Bruce Springsteen i viuen cada cançó, cada retrat de la classe obrera nord-americana, com si es tractés de la seva pròpia biografia. Oblidant-se, és clar, que cap dels personatges sobre els quals canta Springsteen pagaria 60 euros ni faria cues quilomètriques per a accedir a un concert de rock. Perquè no s'ho poden permetre, i perquè la litúrgia del ramat d'ovelles en què s'ha convertit el rock de masses -sigui Springsteen, els Stones o el Primavera Sound- no va amb ells. Ara bé, tothom que hagi seguit al de New Jersey durant els darrers anys sabrà que ha utilitzat el seu art per a retratar els temps actuals i posar-se al costat dels més dèbils. I aquesta és la batalla que ha de lliurar ara mateix el rock'n'roll. El problema és que, a gran escala, només la lliuren veterans en edat de prejubilació -i ho dic amb tots els respectes, faltaria més- com Neil Young o el propi Springsteen. Potser el dia en què els creadors joves deixin d'apuntar únicament als blogs de temporada i als macrofestivals i es concentrin a vincular l'art amb el seu context, el rock'n'roll haurà retrobat la pertinència a la qual es refereix Geldof.

Control

"Només dic les coses quan és absolutament necessari dir-les. Al Mick li encanta pensar-se que ho controla absolutament tot. Per què desil·lusionar-lo?". Keith Richards explica com es reparteix el comandament dels Rolling Stones amb Mick Jagger. Les declaracions corresponen a una entrevista que Mark Paytress signa a l'edició de juliol de Mojo. Impagable, com no podia ser menys.