Moonlit

Encara recordo aquells teòrics musicals que durant la primera meitat dels 90 afirmaven que el grunge no existia. En part tenien raó, perquè tota banda procedent de la galàxia Seattle o de qualsevol de les seves escenes satèl·lits podia emmarcar-se en realitat en etiquetes ja existents -hard rock, punk, hardcore, metal...-, però tampoc es podia negar un nexe d'unió definit pels referents estètics, una qüestió de relleu generacional i sobretot un estat d'ànim col·lectiu que es va dinamitar tan bon punt Kurt Cobain va començar a decorar les samarretes d'adolescents amb tendència al dramatisme. Sigui com sigui, dues dècades després de tot allò i amb el revival dels 90 a l'ordre del dia, el grunge experimenta una segona joventut que sorprenentment referma aquell fet unitari que alguns van qüestionar al seu dia.

Moonlit són de Barcelona i les seves coordenades sonores apunten a aquell moment en què el grunge tirava més de nervi i vísceres que no pas de musculatura. Dels tres temes que conformen el seu primer ep -"We Were" (2016)-, "Reasons" és l'únic que s'acosta més al concepte post-grunge que no pas a la recepta original -potser per això sigui també el que més números té d'acabar catapultant el quartet a esferes més elevades-. Angoixa existencial al més pur estil d'uns Alice In Chains, guitarres que tallen el vent i bases rítmiques que irrompen com una explosió controlada. Més propers a l'univers Sup Pop es troben els dos talls restants, un "Negative X Negative" que faria les delícies d'Steve Albini i un "We Were Something" que sona als primers Pearl Jam o Soundgarden i als Nirvana de "Nevermind" (1991). Moonlit no s'inventen res de nou, però fan tan bé allò que fan que tot plegat anima a seguir-los la pista de prop i esperar noves alegries en un futur no gaire llunyà. Escoltin-los a Bandcamp.