Primavera Sound 2019 (3)

NENEH CHERRY. Misticisme i celebració.

PRIMAVERA SOUND 2019

Parc del Fòrum, Barcelona

1 de juny de 2019

La d'aquest 2019 ha estat l'edició de Rosalía, del reggaeton i d'un salt endavant en tots els sentits per part de Primavera Sound, que deixa definitivament enrere l'obsoleta etiqueta de festival indie i es referma com un dels macroesdeveniments musicals més eclèctics i transversals del planeta. I ho fa sense renunciar a una lletra petita que s'ha concentrat enguany en escenaris secundaris però en absolut prescindibles com Pitchfork, Adidas Originals o Your Heineken Stage. La qual cosa ha fet d'aquella àrea del parc del Fòrum situada just a sota de la pèrgola fotovoltaica una mena de festival dins del mateix festival. Un entorn més recollit i el refugi ideal per tots aquells melòmans de base que no acaben de trobar el seu lloc entre les mastodòntiques dimensions de l'esplanada principal.

La nit passada, per exemple, tota una banda de culte del rock psicodèlic com és The Bevis Frond es disposava a desplegar el seu arsenal lisèrgic a pocs metres d'on Neneh Cherry tot just acabava de conjugar misticisme, sensualitat i celebració. Si aquesta última havia adreçat els grans desafiaments del món contemporani tot posant en valor el seu cançoner més recent -"Broken Politics" (2018)- i apel·lant sempre a conceptes com la llum o l'esperança, Nick Saloman i companyia van despatxar des del minut zero tota una descàrrega d'electricitat i ritmes de garatge que els va situar de ple en aquella hipotètica cruïlla on conflueixen Dinosaur Jr i Neil Young amb Crazy Horse.

És clar que, si parlem de rock amb totes les seves lletres i conseqüències, una de les grans sorpreses de la jornada d'ahir va ser l'actuació de Frank Carter & The Rattlesnakes. L'exvocalista de Gallows no tan sols va presumir d'un directe a prova de bombes i d'una actitud de les que no admeten cap mena de dubte, sinó també d'un ferm compromís amb causes com el feminisme o la lluita del col·lectiu LGTB. Si les primeres cançons les va interpretar havent saltat de l'escenari per a interactuar sense barreres ni reserves amb les primeres files, a mig concert va convidar el públic femení a practicar el crowd surfing en el que va definir com un entorn segur. Enèrgic, visceral i reforçat per una banda de les que remouen fonaments, Carter va despatxar pràcticament la totalitat del flamant "End of Suffering" (2019) i va prometre que tornarà a Barcelona el mes de novembre.

Menys afortunats van resultar els nord-americans Drab Majesty, que van afrontar el desafiament de compartir franja horària amb Rosalía amb un pop sintètic perfectament executat però sovint mancat de personalitat -bona part del repertori va recordar a The Cure d'una forma exagerada-. I tampoc semblaven tenir el dia uns Primal Scream que prometien oferir un dels grans shows de la nit però van semblar rendir a mig gas -i afectats, diguem-ho tot, per unes condicions sonores que no eren les més òptimes-. Els de Bobby Gillespie van posar tota la carn a la graella de bon començament, van citar tan sols de passada el qüestionable "Chaosmosis" (2016) i es van acomiadar amb una recta final que podria haver estat d'impacte -"Swastika Eyes", "Loaded", "Country Girl" i "Rocks", ni més ni menys-, però no es van acostar ni de bon tros a les cotes exhibides en anteriors convocatòries primaverals. Potser arribaran més inspirats el mes vinent al Doctor Music Festival de Montmeló?

FRANK CARTER & THE RATTLESNAKES. Rock amb compromís.

THE BEVIS FROND. Electricitat i ritmes de garatge.

Deu propostes per al Primavera Sound 2019

Frank Carter & The Rattlesnakes - Foto Zac Mahrouche.

El Primavera Sound 2019 arrenca aquesta mateixa nit el tram central de la seva programació tot obrint les portes del Parc del Fòrum. Seran quatre dies i una inabastable galeria d'artistes de tota mena de gèneres i per a tota mena de gustos. Qualsevol selecció es quedarà curta, però aquesta és la meva tria d'enguany. Deu propostes que refermen la vocació transversal del festival de festivals més enllà de modes i tendències, més enllà també del trap, el reggaeton i Rosalía. Passin, vegin, gaudeixin i sobretot no s'oblidin d'anar al Fòrum amb les orelles ben obertes. De ben segur que un any més hi descobrirem coses.


*Sons Of Kemet. I finalment, la nova generació del jazz britànic desembarca a casa nostra. Shabaka Hutchings, que també actuarà amb The Comet Is Coming, i una formació que ha esdevingut tota una institució amb obres tan definitives i definitòries com "Your Queen Is a Reptile" (2018).

*Frank Carter & The Rattlesnakes. Qui ha dit que ja no hi ha rock al Primavera? Carter i els seus Rattlesnakes no tan sols aportaran la seva dosi de mala lleta i electricitat, també ens demostraran que hi ha vida més enllà de Gallows.

*Amyl and The Sniffers. Estètica sharpie, punk rock a tota castanya i lletres carregades de sexe, drogues i diversió de la bona. I un combo australià que aposta per retornar al rock'n'roll les seves essències més bàsiques i primitives.

*Kurt Vile & The Violators. A aquestes alçades no hi ha cap dubte que el de Filadèlfia és un dels grans valors del rock nord-americà contemporani. I no pas pel seu il·lustre passat en bandes com The War On Drugs, sinó per aquesta ferma prova de present que és "Bottle It In" (2018). Tant de bo es marqui algun duet amb Courtney Barnett, que també serà al festival.

*Neneh Cherry. Torna una de les artistes més eclèctiques i compromeses de les últimes tres dècades i mitja amb un àlbum, "Broken Politics" (2018), que parla sense reserves de l'ara i l'aquí. Que algunes de les lletres més combatives que va escriure 30 anys enrere segueixin d'actualitat ens hauria de fer reflexionar.

*Stiff Little Fingers. Els ambaixadors del punk del 77 a la convulsa Ulster de l'època no tan sols segueixen vius sinó que es mantenen en forma. I clàssics com "Nobody's Hero" o "Alternative Ulster" prometen esdevenir petites grans lliçons d'història melòmana al Fòrum.

*Carcass. De totes aquelles bandes que van renovar el metal britànic durant el canvi dels 80 als 90, la de Liverpool podria ser la que té més opcions de present. D'acord, no ha lliurat cap àlbum durant els darrers sis anys, però "Surgical Steel" (2013) segueix valent per unes quantes discografies senceres.

*Alice Phoebe Lou. De cantar als carrers de les principals capitals europees, a fer-ho en un dels festivals més importants del continent. Una jove sud-africana que s'ha fet un lloc en l'òrbita folk amb unes cançons que conjuguen uns acabats dolços amb la urgència de qui ha vingut a menjar-se el món.

*Tomberlin. Des de Kentucky, una de les noves veus a l'alça del folk nord-americà. Una jove que amb tan sols dues dècades d'experiència vital ja aborda el dubte existencial amb la serenor de qui ha recorregut quilòmetres. Podria ser una de les grans sorpreses del festival.

*Primal Scream. Sí, "Chaosmosis" (2016) bé podria ser el disc més fluix de tota la carrera dels escocesos, però els seus directes segueixen essent ideals per a tancar un bon festival. I no, no seran ells els últims de tocar la nit del dissabte, però a veure qui s'atreveix a presumir de res després d'haver sonat "Rocks" a tota castanya.

The Cherry Thing

THE CHERRY THING

La 2 d'Apolo, Barcelona
22 de juliol de 2012

Si agafen qualsevol anuari de música en directe, veuran que al llarg de l'any se celebren a casa nostra nombrosos festivals de jazz. Certàmens que poden diferir en tamany i durada, però on sempre sol tenir-hi un pes important el jazz entès com a black music for white people (música negra per a gent blanca). Dit d'una altra manera, virtuosos amb més tècnica que ànima o enèssimes recreacions de repertoris clàssics però ja exprimits centenars de vegades. En aquest sentit, farien bé els promotors i organitzadors d’aquests festivals de fer un cop d’ull a la perifèria, perquè és allà on trobaran propostes que enllacen amb la vocació atrevida i regeneradora que ha mantingut viu el jazz durant més d’un segle.

Exemple d’això últim és The Thing, trio suec de free jazz batejat en honor a un tema del gran Don Cherry i dedicat en cos i ànima a eixamplar horitzons i sorprendre el respectable, no tant a base de tècnica -que també-, sinó més aviat -i això és el més important- de capacitat inventiva. Capacitat que li permet emetre incòmodes cacofonies o sonar com una veritable caixa de trons, i a la vegada esdevenir el perfecte coixí melòdic per a una inquilina de luxe, Neneh Cherry -fillastra del propi Cherry, casualitats de la vida-, amb qui ha sumat esforços recentment.

Han batejat l’experiment com The Cherry Thing i han tret un disc homònim on ensorren definitivament la frontera -més imaginària que real- entre el rupturisme del free jazz i la provocació del punk. Ho fan amb algun tema propi i revisions gens descafeïnades de títols firmats per gent com Martina Topley-Bird (“Too Tough to Die”), Suicide (“Dream Baby Dream”) o els Stooges (“Dirt”). El van presentar ahir a la nit amb una hora i mitja llarga de concert on no van faltar atmòsferes hipnòtiques i agressions sonores sobre les quals Cherry va cantar i improvisar, més deixada anar que mai i amb una sobredosi de soul que la feia creïble fins i tot quan deia que Barcelona és el lloc més dolç que ha conegut mai. Definitivament, el centenar de persones que hi vam ser podem considerar-nos privilegiats.

Audio: "Dream Baby Dream" - The Cherry Thing