The Night Gardener, tres dates a Barcelona

Diu l'última nota promocional de The Night Gardener que la seva música és ideal per als seguidors de Damien Rice, Glen Hansard, Julien Baker i Leonard Cohen. Quedem-nos sobretot amb els tres primers, i afegim a la llista noms com els de Jeff Buckley i gairebé ho tindrem. Parlem d'unes cançons que tant es poden manifestar fràgils com carregades de força, que tant poden xiuxiuejar en la més absoluta intimitat com desencadenar autèntics esclats emocionals.

The Night Gardener ve de Berlín i s'ha passat mitja vida recorrent el continent europeu de dalt a baix, però el seu repertori evoca les formes més pures i alhora transatlàntiques del folk anglosaxó. La seva veu afectada encaixa a la perfecció amb les figures a contrallum que dibuixa amb la seva guitarra. I les seves lletres exploren conceptes com la identitat pròpia i col·lectiva, la necessitat d'escapar i sortir endavant, o la derrota i les diferents maneres d'afrontar-la i superar-la.

Actualment es troba de gira presentant el seu tercer disc, "These Are the Parts" (2017), i aquesta mateixa setmana el podrem descobrir en directe amb tres dates a la ciutat de Barcelona: divendres 30 de novembre al barri de Sants (Sinestesia), dissabte 1 de desembre a Poblenou (Niu Espai Artístic Contemporani) i dimecres 5 de desembre al Born (Llibreria Pèrgam).

Més informació:

The Night Gardener  /  Pàgina web  /  Bandcamp

Doblet d'autors

Alexandre Lacaze.

Esteve Masclans amb la banda.

ALEXANDRE LACAZE + ESTEVE MASCLANS

Niu Espai Artístic Contemporani, Barcelona

26 d'abril de 2014

Dos majúsculs autors de cançons es donaven cita al Niu. El malagueny amb arrels franceses Alexandre Lacaze i el barceloní Esteve Masclans. Va ser aquest darrer l'encarregat de trencar el gel. Ho va fer amb la banda d'acompanyament habitual. Guitarra, baix i bateria que engreixen les seves cançons fins a atorgar-los un sabor tan clàssic com atemporal. Fa tan sols tres mesos que va veure la llum el seu debut, "Fine, Thanks" (2014), però sembla que n'hagin passat molts més. Perquè en tot aquest temps la banda no ha parat de tocar, i això es nota. La inicial "Take It" va entrar amb més força que mai. I títols tan rodons com "Simple Life" o "Silver" van assolir elevadíssims graus de solidesa. El comiat amb "Vicious" va acabar de posar els punts sobre les is. Masclans va cantar la cançó de Lou Reed com si en depengués la seva pròpia vida, traient-la dels carrers de Nova York i submergint-la a les aigües més profundes del Mississippi. Acte seguit va tenir lloc el debut en solitari de Lacaze a Barcelona. Presentava "Les recifs de l'espoir" (2013), el primer disc que signa amb el seu nom i on deixa definitivament enrere el seu alter ego L'Avalanche. Reverberacions vocals, guitarres de textura sedosa i mirades a l'interior que explotarien en torrents d'intensitat dignes d'un Jeff Buckley francòfon. L'únic contratemps van ser les complicacions tècniques que van derivar en un so deficient. Complicacions que potser haurien estat menors d'haver-se estalviat el malagueny l'arsenal de loops amb què va solventar l'absència d'una banda d'acompanyament. Un recurs emprat cada vegada per més músics quan es troben sols a l'escenari i que, francament, resulta innecessari si les cançons s'aguanten soles. I, no hi ha dubte, les de Lacaze s'aguanten perfectament.