Un segle de música country cantada

Fiddlin' John Carson, el violinista que va popularitzar el country.

Es commemora avui el centenari de la històrica gravació de "The Little Old Log Cabin in the Lane" a càrrec del violinista Fiddlin' John Carson. El primer enregistrament cantat de la història de la música country, també la peça que va popularitzar aquest estil arreu dels Estats Units durant l'estiu de 1923.

Traçar les arrels de la música country ens obligaria a anar molt enrere. Però si ens centrem en el terreny discogràfic sol existir un consens al voltant de la figura d'Eck Robertson com a pioner de l'estil que ens ocupa. El violinista texà –nascut a Arkansas- va gravar entre els dies 30 de juny i 1 de juliol de 1922 als estudis de la discogràfica Victor a Nova York una sèrie de peces populars, part de les quals amb l'acompanyament del també violinista Henry Gilliland. Una d'aquelles peces era "Sallie Gooden", que va sortir publicada l'1 de setembre d'aquell mateix any amb "Arkansas Traveler" a la cara b. El llançament va passar desapercebut al seu dia, però la història l'ha acabat contemplant com el primer disc de la història del country.

No va ser fins al cap d'un any que un altre músic del Sud, Fiddlin' John Carson, va protagonitzar la que es considera com la primera gravació cantada d'aquest estil, també la peça que el va popularitzar arreu dels Estats Units. Va ser el mes de juny de 1923 quan una delegació de la disquera Okeh Records encapçalada pel productor i caçatalents Ralph Peer va arribar a Atlanta amb l'objectiu de trobar i enregistrar Carson, un extreballador de la indústria del cotó –i un reconegut antisemita que arribaria a establir vincles amb el mateix Ku Klux Klan, diguem-ho tot- que ja aleshores era considerat com un dels millors violinistes de música rural –l'etiqueta country encara no s'havia inventat- de tot l'estat de Georgia.

Peer va improvisar un estudi de gravació en un magatzem de Nassau Street. I va ser en aquell entorn on Carson va gravar el 14 de juny la seva històrica versió de "The Little Old Log Cabin in the Lane", una cançó composta el 1870 per William Shakespeare Hays i molt popular en l'àmbit dels minstrel shows. En aquella mateixa sessió el violinista va gravar també "The Old Hen Cackled and the Rooster's Going To Crow", que va servir com a cara b quan la primera va sortir a la venda al cap de poques setmanes amb forma de disc i a través d'Okeh. En un principi només se'n van premsar 500 còpies, però es van exhaurir tan ràpid que el segell va optar per fer-ne immediatament una edició regular.

AMBAIXADOR DEL SUD RURAL
En qüestió de mesos, les vendes de "The Little Old Log Cabin in the Lane" es comptaven per milers, que arribarien a ser milions durant la tardor d'aquell mateix 1923. Carson havia passat de ser un dels violinistes més populars d'Atlanta a esdevenir el més gran ambaixador de la música del Sud rural arreu dels Estats Units. Fins al 1931, quan va trencar relacions amb Okeh per disputes derivades dels drets d'autor, va arribar a gravar més de 150 cançons, sovint amb l'acompanyament d'una banda, els Virginia Reelers, on destacava la presència de la seva filla, la guitarrista Rosa Lee Carson, més coneguda com a Moonshine Kate.

El 1934, Carson va fitxar per Victor, però aquell mateix any va deixar el negoci discogràfic. Tot i que mai va parar de fer música, els seus últims anys de vida se'ls va passar treballant com a operador d'ascensors a Atlanta. Va morir l'11 de desembre de 1949 a l'edat de 81 anys. Segons la llegenda, tenia el violí a les mans al moment de traspassar. El segell Document Records va publicar el 1997 un total de set volums d'una sèrie de discos compactes que recopilaven cronològicament tota la seva producció –actualment estan descatalogats però es poden localitzar fàcilment al mercat de segona mà-. Sigui com sigui, la seva obra és essencial per entendre el fenomen de la música country tal com la coneixem des de fa un segle.

Ken Williams (1939-2022)

KEN WILLIAMS
(1939-2022)

És una d'aquelles pistes que solen amenitzar allnighters, festes d'estètica mod i qualsevol mena de vetllada on el Northern Soul sigui matèria obligada. "Come Back", cara b del single "Baby If You Were Gone" (1967, Okeh Records), de Ken Williams. Vocalista, pianista, compositor i tècnic de so, el de Florida –tot i que va desenvolupar bona part de la seva carrera a Nova York- també va ser autor d'èxits enregistrats per bandes com The Main Ingredient. Ens ha deixat a l'edat de 83 anys.

Cent anys del primer disc de blues

Mamie Smith i els seus Jazz Hounds, en una imatge promocional.

Es commemoren avui 100 anys de l'enregistrament del que sol considerar-se com el primer disc de la història del blues. "Crazy Blues", de Mamie Smith i els seus Jazz Hounds, va veure la llum aquell mateix mes d'agost de 1920 i va obrir la porta a veus com les de Bessie Smith o Ma Rainey.

Els estudis de gravació de la disquera Okeh a la ciutat de Nova York quedaven molt lluny del Delta del Mississippi, la regió que els llibres d'història assenyalen com a bressol del blues tal i com aquest gènere s'ha entès al llarg de pràcticament cent anys. També quedava lluny del Delta la ciutat de Cincinnati, Ohio, on havia vist la llum Mamie Robinson la primavera de 1891. Sigui com sigui, el destí va voler que Robinson, de nom artístic i civil Mamie Smith després d'haver-se casat amb el cantant William Smith, enregistrés a la Big Apple el que sol considerar-se com el primer disc de blues mai comercialitzat, "Crazy Blues", un single gravat tal dia com avui de fa un segle i publicat aquell mateix mes d'agost de 1920.

Com gairebé tot en aquesta vida, és discutible que "Crazy Blues" fos realment el primer disc de blues. D'entrada, perquè prèviament ja s'havien editat enregistraments amb el terme blues als seus respectius títols –per exemple "Livery Stable Blues", cara b del primer disc de la història del jazz, publicat el 1917 i acreditat a The Original Dixieland Jazz Band-. Un altre argument en contra, i aquí hi entren els límits no sempre definits entre determinats gèneres musicals, és el fet que Smith fos una cantant de jazz i així acabés passant a la història més enllà del seu paper pioner en l'àmbit del blues. Com a mostra el nom de la seva banda d'acompanyament, uns Jazz Hounds on destacava la presència del pianista Willie "The Lion" Smith –cap relació de parentiu amb la vocalista ni amb el seu marit-, qui posteriorment faria carrera pel seu compte en l'àmbit jazzístic.

Efectivament, "Crazy Blues" era un blues però no tal i com aquest gènere s'entenia a les pantanoses coordenades del Delta, sinó amb tota l'artilleria pròpia d'allò que s'havia batejat com a hot jazz i que popularment sol anomenar-se so Dixieland –inclosa una aclaparadora secció de metalls-. Ja se sap, els gèneres musicals solen ser fruit del mestissatge i l'evolució, mai d'ocurrències fortuïtes. I si el primer disc de la història del blues es trobava més a prop de l'esfera jazzística que de les imminents gestes de Charley Patton o Son House, cal destacar el fet que aquell single era el primer blues enregistrat per artistes afroamericans. I d'alguna manera, el seu èxit –més de 7.000 còpies setmanals despatxades a partir del seu llançament, tota una fita per l'època- va obrir la porta a futures blueswomen com Bessie Smith o Ma Rainey.


DEL VODEVIL ALS CLUBS DE HARLEM

De fet, i malgrat aquella embranzida inicial i la seva condició de pionera, el nom de Mamie Smith sol ser eclipsat als llibres d'història pels de les seves successores, relegat amb massa freqüència a una mena de peu de pàgina on la cançó de torn pesa més que l'artista. Un oblit que perpetua les penes i obstacles d'una trajectòria vital marcada pel color de la pell i per tot un seguit de prejudicis que es trobaven més que mai a l'ordre del dia en uns Estats Units que encara avui no han fet net de la ferida del racisme. Com tants altres artistes de color, la jove Robinson va trobar refugi i consol en la música. Fins al punt que amb tan sols deu anys ja s'enfilava als escenaris i fins i tot aconseguia actuacions professionals amb agrupacions com The Four Dancing Mitchells.

D'adolescent va començar a recórrer el país de la mà de diversos espectacles de cabaret i vodevil, i amb 20 anys ja era una habitual dels clubs de Harlem, on va fer-se un nom com a vocalista de jazz. Va ser aquesta reputació la que li va obrir les portes d'Okeh. Quan va debutar a l'estudi de gravació el febrer de 1920, va esdevenir la primera dona afroamericana que gravava com a vocalista solista –la resta de músics eren blancs-. El resultat va ser un single de debut, "That Thing Called Love" –amb "You Can't Keep a Good Man Down" a la cara b-, que va passar sense pena ni glòria però on ja s'advertien els trets distintius del que vindria a continuació. Hot jazz d'alta volada, d'instrumentació corpulenta i comandat pel torrencial lament vocal d'Smith, fet a mida d'uns Roaring Twenties que tot just acabaven de començar.

No va tornar a l'estudi fins aquell 10 d'agost, ja al capdavant dels Jazz Hounds –ara sí, una banda afroamericana- i amb un grapat de cançons compostes per Perry Bradford, un dels homes de confiança d'Okeh –també havia escrit el material de l'anterior gravació-. D'aquella segona sessió en va sortir "Crazy Blues", que va veure la llum al cap de poques setmanes amb "It's Right Here for You" a la cara b i va suposar la rampa de llançament de la vocalista. Anomenada la Reina del blues per crítics i promotors, encara va enregistrar alguns singles d'èxit en anys posteriors, però la seva carrera es va començar a apagar durant l'equador dels anys 20. En caiguda lliure i ja eclipsada per una Bessie Smith en meteòric ascens, es va retirar el 1931.


ELS ÚLTIMS ANYS

Allunyada de la vida pública durant els anys 30, coincidint amb el seu segon matrimoni, va provar de rellançar la seva carrera durant la dècada dels 40 sense massa èxit més enllà d'algun paper secundari en pel·lícules com "Stolen Paradise" (1941) o "Murder on Lenox Avenue" (1941) –dirigides per Louis Gasnier i Arthur Dreifuss, respectivament-. Smith va morir el 1946 a la ciutat de Nova York, totalment arruïnada, com tants altres artistes del seu àmbit que han acabat personificant les vides a les quals havien cantat. Va ser enterrada a Staten Island, sota una làpida anònima on no va figurar el seu nom fins que uns músics de jazz alemanys van pagar-ne una de nova el 1963 –sí, aquest detall també diu i explica moltes coses-. La ciutat de Nova York no li va dedicar cap monument fins l'any 2013. Havia hagut de passar gairebé un segle des d'aquella gravació històrica perquè la capital del món es dignés a honrar una de les seves grans pioneres.