"The Batman" (2022)

Robert Pattinson en un fotograma de "The Batman".

El problema de "The Batman" (2022) no és que Robert Pattinson resulti fins i tot menys creïble que Ben Affleck a la pell del Croat Emmascarat. El problema és que el reboot de la franquícia cinematogràfica del superheroi de DC que dirigeix Matt Reeves, només es pot justificar apel·lant a la necessitat constant de generar nous continguts perquè no pari mai de girar la roda de la indústria de l'entreteniment. El problema és que tot allò que es podia dir de Batman a la gran pantalla, ja ho havien dit prèviament Tim Burton i Christopher Nolan. I si el primer ho havia dit amb bastanta més gràcia que Reeves, el segon directament ho havia fet amb caràcter definitiu –vaja, que després de la seva trilogia potser ja no calia afegir res més-.

"The Batman" és una pel·lícula excessiva en tots els sentits. Perquè és llarga i perquè es fa llarga. Perquè en gairebé tres hores de metratge, Reeves no explica absolutament res de nou als coneixedors de la nissaga del ratpenat –tampoc als nouvinguts, que per sort disposen de portes d'entrada més idònies a l'univers de Batman, tant a la pantalla com en paper-. Perquè en el seu intent de presentar una Gotham encara més fosca i decadadent que la de Nolan, Reeves tan sols referma l'obra del seu predecessor com l'última paraula. I perquè amb tot el seu espectacle visual d'última generació no eclipsa la màgia artesanal de l'escenografia de Burton, ni tapa una línia argumental que reincideix una vegada i una altra en tot allò que ja s'havia explicat.

El millor de "The Batman"? Sens dubte un magistral Paul Dano a la pell d'un Riddler que pot recordar per moments al Bane de Tom Hardy –novament, la comparació amb la trilogia de Nolan- i que hauria pogut brillar com un dels grans antagonistes de l'univers cinematogràfic de la factoria DC en un marc més encertat. És l'apunt més destacable d'una cinta que tampoc alça el vol quan sona com a tema central de la banda sonora el "Something in the Way" d'uns Nirvana certament desubicats en tal context. Va afirmar Reeves que el seu Bruce Wayne s'inspirava en Kurt Cobain. Tenint en compte que s'ha arribat a vendre calçat esportiu presumptament inspirat en el màrtir de la generació grunge, un ja hauria d'estar curat d'espants.

Love & Mercy

Dano i Cusack, Wilsons a la gran pantalla.

La maquinària promocional de "Love & Mercy" (2015) presenta el biopic dirigit per Bill Pohlad com la veritable història de Brian Wilson. Però ja se sap, en una indústria com la cinematogràfica el que compta és la història en si, sigui o no veritable, i d'això n'han donat bona fe molts dels biopics musicals estrenats durant la passada dècada i mitja. Si "Love & Mercy" marca la diferència, doncs, és precisament perquè el seu guió no explica ni vol explicar la veritable història de Wilson, sinó dos dels seus múltiples capítols -probablement els més intensos-. D'una banda, la gestació de "Pet Sounds" (1966) i la posterior davallada del seu creador. De l'altra, el punt d'inflexió en què Wilson va aconseguir refer-se i recuperar no tan sols el control sobre la seva obra sinó sobre la seva vida. De tot el que hi va haver enmig -els anys de reclusió, del llit i de les orgies nocturnes amb els Hollywood Vampires: dues dècades en total-, res de res. Dels primers anys dels Beach Boys -els del surf, els cotxes i l'ascens meteòric al firmament pop-, tan sols una pinzellada amb forma d'introducció. De les disputes legals que durant els darrers vint anys han marcat el dia a dia de la banda californiana per excel·lència, probablement valia més no parlar-ne -no fos cas que Mike Love s'ho prengués malament-.

"Love & Mercy" es troba, doncs, molt lluny d'un hipotètic relat definitiu sobre la figura i l'obra de Brian Wilson -digui el que digui la maquinària promocional, no és aquesta la seva funció-. En canvi, sí que celebra el seu geni i posa rostre als conflictes i dimonis interns que han marcat -i probablement segueixin marcant- el seu curs vital i artístic. No era aquesta última una tasca gens fàcil, però Pohlad se n'ha sortit amb una sinopsi que defuig els manuals d'estil tal i com Tate Taylor i Todd Haynes ho havien fet abans amb "I Feel Good" (2014) i "I'm not There" (2007). Per mitjà d'una estructura temporal no lineal, amb constants flashbacks i flashforwards que enllacen i alternen ambdues etapes, i amb magistrals interpretacions a càrrec de Paul Dano i John Cusack, que encarnen respectivament el Wilson dels 60 i el dels 80 -per cert, resulta increïble la semblança física entre Dano i el Wilson de veritat-. A tot això cal sumar una fotografia tan clarobscura com la vida del protagonista. Un geni amb totes les lletres, un referent en més d'un sentit i una estrella que mai ha deixat de brillar amb llum pròpia. I, a la vegada, la víctima dels seus propis triomfs, l'ànima perduda en un negoci no apte per a ments d'extrema sensibilitat, i la presa perfecta per a un psicòleg de dubtosa reputació i escassos escrúpols. La cara oculta del somni americà al qual cantava Wilson en aquells llunyans dies de surf, cotxes i noies en banyador.