Veus sense embuts, acords estripats

RED AT NIGHT + NATCHET TAYLOR

Can 60, Sant Hilari Sacalm

24 d'abril de 2026

Podem dir-ne punk acústic, podem dir-ne folk punk, podem dir-ne so Americana, o podem inventar-nos qualsevol etiqueta que encara no existeixi. En el fons, la gira conjunta que el berlinès Red At Night i el texà Natchet Taylor estan portant a terme aquests dies per diverses poblacions catalanes no deixa de respondre a les pulsions més essencials d'allò que tota la vida s'ha dit rock'n'roll. Una veu cantant sense embuts sobre tres acords estripats. I un bon grapat de cançons que, si no et salven la vida, com a mínim t'ajuden a entendre-la una mica millor.

Red At Night va ser l'encarregat de fer els honors, ahir a la nit a Can 60, amb un repertori que va repassar la seva producció discogràfica –l'àlbum "Empty Seats" (2023) i l'EP "With the Radio On" (2024)–. Composicions d'alta tensió que remeten a uns Replacements o uns Gaslight Anthem, i una lírica que es fixa en els petits detalls de les coses per acabar reflexionant sobre el sentit de l'existència humana. Va trepitjar fort amb píndoles tan immediates com "Ferris Wheel" o "Radio On", i el respectable va acabar corejant la tornada de "Long Road Ahead" com qui canta un himne d'estadi.

A continuació, Natchet Taylor va revelar un vessant que encara no havíem pogut descobrir per aquestes latituds. Les versions acústiques, íntimes per moments però en tot cas viscerals, de pistes com "Pale Rider", "Running Out My Wild", "Texacana Summer" o "Wild Heart Flower". Totes quatre formen part de "Troubadours of the Swingin' Doors" (2026), un àlbum que aprofundeix en el llenguatge comú del country i el punk. Per si la cosa encara no havia quedat prou clara, es va marcar un senyor medley amb "Small Town Saturday Night" de Hal Ketchum i "Olympia, WA" de Rancid. En el fons, l'un i els altres parlen del mateix.

Menció a part mereix l'entorn de Can 60, un local d'aquells que avui semblen gairebé impossibles. Un bar de tota la vida, situat en un poble al peu de les Guilleries, on passen aquella mena de coses que mai podran passar als circuits, diguem-ne, convencionals. El regenten dos melòmans de base, que pràcticament no tenen presència a les xarxes, no serveixen còctels de disseny ni tenen cap màster en gestió cultural. En canvi, ceuen en la música que els agrada, contagien la seva passió a tota una comunitat, i pots acabar parlant amb ells de Rory Gallagher, Shemekia Copeland i Charlie Musselwhite –la música que va sonar pels altaveus abans i després del concert-.

Red At Night i Natchet Taylor actuaran aquesta nit a Tossa de Mar (Rockaway Beach) i demà al migdia a Granollers (Anònims).

Red At Night,

Natchet Taylor.

Rancid - "Trouble Maker" (2017)

Hi ha bandes a les quals no els cal reinventar-se. Rancid porten dues dècades i mitja practicant un punk de batalla que conjuga activisme de peu de carrer amb èpica de bar, sense despentinar-se i amb la mateixa naturalitat amb què incorpora patrons jamaicans i recicla els postulats de The Clash sense fregar el plagi ni sonar desubicat. A aquestes alçades res fa pensar que puguin lliurar un nou clàssic capaç de fer ombra a l'encara totèmic "...And Out Come the Wolves" (1995), però "Trouble Maker" (2017) es pot comptar sense cap mena de dubte entre les obres més rodones dels californians. Perquè els presenta en un estat de forma que ja voldrien bona part dels seus contemporanis, i perquè dispara l'un darrere l'altre i sense treva arguments tan incontestables com "Track Fast", "Ghost of a Chance", "Buddy", "All American Neighborhood" o un "Telegraph Avenue" que promet emocions fortes quan l'interpretin en directe.

Rancid a Razzmatazz

Rancid va ser probablement el grup més sòlid i creïble del revival punk dels anys 90. Sorgits de les cendres dels històrics Operation Ivy, van esdevenir pilars del moviment sense arribar mai a les xifres d’uns Green Day o uns Offspring, però amb un ventall sonor molt més ampli que els mantenia permanentment de peus a terra i mirant el seu públic de tu a tu. De tot allò ja fa dues dècades però res ha canviat des d’aleshores. Tim Armstrong i companyia segueixen firmant discos a l’alçada de la seva llegenda -“Let the Dominoes Fall” (2009) sona prou fresc per a amenitzar l’espera de cara a un nou treball que podria caure l’any vinent-, on segueixen ben presents els traços de rockabilly, música jamaicana i mirades gens dissimulades als Clash que ja aleshores els diferenciaven de la resta de pesos pesants del punk californià.

Per si totes aquestes credencials no fossin suficients, cal afegir que els nord-americans només havien tocat una vegada a Barcelona. Va ser el 1996 -gira del totèmic “...And Out Come the Wolves”- i com a teloners de Rage Against The Machine. Per això resulta xocant que aquesta estrena com a caps de cartell a casa nostra no generés prou demanda per a omplir la nit passada el Sant Jordi Club -on estava prevista inicialment-, traslladant-se el concert a un local de menor aforament com és la sala Razzmatazz -amb tot el que comporta atapeir a finals de juliol un dels recintes pitjor ventilats de Barcelona: el vapor que s’acumulava als miralls dels lavabos ho deia tot-. Llàstima, perquè d’haver-los portat a un festival, de ben segur s’haurien donat tot un bany de masses.

Però ja se sap, per a un ampli sector del públic suposadament melòman d’aquest país -inclosos molts dels que es passegen pel món amb les omnipresents samarretes de Rancid-, sembla que no hi hagi vida més enllà del macrofestival de torn. En qualsevol cas, ells s’ho van perdre. Sí, es van perdre una bateria de dards de precisió punk que no va deixar ni mig minut de treva. No va faltar material recent -l’aclamat “Last One to Die” va reivindicar el present creatiu de la banda-, però el protagonisme va recaure sobretot en himnes com els celebrats “Time Bomb” i “Ruby Soho”. Clàssics ja indiscutibles que, a diferència de certs hits dels citats Green Day i Offspring, conserven a dia d’avui tota la seva frescor malgrat el pas d’un temps que no els ha erosionat gens ni mica. I el que els queda...

Audio: "Ruby Soho" - Rancid