La cultura 'rave', a Territori Clandestí

Assistents a la rave de Castlemorton, el 1992.

"De les primeres warehouse parties de finals dels vuitanta, quan tota una generació va descobrir l’acid house i l’MDMA, a la massiva rave de Castlemorton del 1992, on més de 40.000 persones van estar de festa durant una setmana: avui parlem de cultura rave, de la seva història, la seva radicalització i del rerefons llibertari que l’alimenta. I ho fem de la mà d’un assaig clàssic: “Energy Flash”, de Simon Reynolds, publicat en llengua espanyola per l’editorial Contra".

Per fi sembla que algú s'ha decidit a abordar el fenomen rave des del rigor, la profunditat i el coneixement de causa. Aquesta setmana, al programa Territori Clandestí de Ràdio 4 (RNE), Consol Saenz i Oriol Rossell parlen d'aquesta cultura en termes artístics i culturals, però també sociològics i fins i tot polítics. Altament recomanable per entendre una mica millor el que va passar dies enrere a Llinars del Vallès, però sobretot l'abast i el conjunt d'un fenomen que va molt més enllà dels prejudicis i els estigmes de manual.

Disponible en podcast.

Sobre la 'rave' de Llinars del Vallès

La cultura rave va néixer quan Margaret Thatcher va començar a perseguir l'oci nocturn a les ciutats britàniques i els joves es van haver de buscar la vida en descampats i naus industrials a l'hora de divertir-se. Qui hauria dit que, tres dècades i mitja més tard, les restriccions i prohibicions imposades en nom del coronavirus acabarien tenint el mateix efecte. Sí, penso (per exemple) en la multitudinària rave que ha tingut lloc aquest cap de setmana en una nau industrial abandonada de Llinars del Vallès, i de la qual tothom va ple, començant per aquestes xarxes socials on tanta gent sembla anar a buscar la seva dosi diària de sang i fetge.

Evitar escenes com les que s'han viscut aquest cap de setmana a Llinars seria tan fàcil com obrir l'oci nocturn i deixar que els professionals del sector oferissin als joves la possibilitat de divertir-se de forma segura i controlada (i consti que sóc molt poc partidari de tot allò que implica aquest darrer concepte). Però ens governa una gent que encara es pensa que el món es pot dirigir des d'un despatx, i que a cop de decret farà que els joves deixin de ser joves (i d'actuar com a tals). I el pitjor de tot, vivim en una societat on el prejudici és norma i on val més disparar primer i preguntar després. Una societat on tothom és jutge i policia alhora –sobretot a les citades xarxes socials-, i on assenyalar i estigmatitzar resulta més pràctic que provar d'entendre allò que, pel motiu que sigui, se'ns escapa.

Els assistents a la rave de Llinars no portaven mascareta ni respectaven les mesures de distància social, la qual cosa ha disparat totes les alarmes entre els guardians de no se sap ben bé quina moral. Però resulta que al marxar van recollir ells mateixos la brossa que havien generat. També resulta que darrere el fenomen rave sol haver-hi una filosofia de vida estretament lligada a valors com l'ecologisme o l'animalisme. Potser caldria explicar-ho, això, a tots aquells que han despatxat la cosa amb els tòpics de sempre i que apel·len a una responsabilitat que ells mateixos no havien practicat mai fins que el llop del coronavirus va ensenyar les dents.

Després de tot el que hem arribat a veure durant els últims deu mesos, em sembla preocupant que com a societat no tan sols no ens preguntem què hem fet malament per arribar fins aquí –no parlo de la gestió de la pandèmia, sinó de tot allò que va desencadenar la crisi sanitària: el coronavirus no deixa de ser l'enèsim símptoma d'una malaltia sistèmica-, sinó que a sobre focalitzem tots els nostres problemes en una colla de xavals que tan sols volien passar-s'ho bé. Aquest cap de setmana hem vist com gent que fa quatre dies exigia al Govern la dissolució de la Brimo, passava a exigir a la pròpia Brimo que carregués contra els assistents a la rave. Deu mesos de patriotisme sanitari només podien portar aquesta mena de coses.

I un últim apunt. Una de les imatges de la rave que més s'han compartit a les xarxes és la d'una dona que va nua per sobre de la cintura –i que hi va per pròpia voluntat, s'entén-. Per qui encara vagi una mica perdut amb el tema, resulta que les raves solen ser aquella mena de llocs on una dona pot vestir-se com li doni la gana sense que ningú li posi les mans a sobre ni li llenci floretes que van de puta cap amunt. El dia que alguns hagin entès això, potser podrem començar a parlar de tota la resta.

Thatcher com a inventora de les 'raves'

Un moment de la xerrada de Salinas, ahir al Teatre Auditori Cardedeu.

Margaret Thatcher com a inventora de la cultura rave. La idea la va apuntar el músic, activista i gran coneixedor de la història de la música electrònica Albert Salinas, durant una xerrada celebrada ahir al Teatre Auditori Cardedeu en el marc de la programació de l'Aula de Cultura. Quan la Dama de Ferro va fer tancar clubs i locals d'oci nocturn en ciutats com Londres, va recordar Salinas, va provocar que la gent jove se n'anés a divertir-se als descampats i naus industrials abandonades dels extraradis.

Els paral·lelismes amb la situació actual a casa nostra són ben evidents, i arribat aquest punt caldria preguntar-se si el PROCICAT també acabarà esdevenint l'impulsor involuntari de cap manifestació cultural més enllà dels marges. Una pista: els recents episodis de botellón en ciutats com Barcelona i els pícnics massius del cap de setmana passat en espais naturals d'arreu del país no han tingut lloc perquè sí. I això les eminències que ens governen ho haurien de saber millor que ningú.

Salinas, fundador entre d'altres de la plataforma Lapsus, va oferir a Cardedeu un breu però intens repàs a la història de la música electrònica. De Luigi Russolo a Major Lazer passant per Joe Meek, el rock progressiu, el Radiophonic Workshop de la BBC, la música disco, el pop sintètic, el house i el techno, els ritmes urbans i per descomptat el fenomen rave. L'electrònica és una música tan rica i fascinant com injustament estigmatitzada, va insistir. I ja ho podia ben dir.