George Kinney (1946-2022)

GEORGE KINNEY

(1946-2022)

Injustament oblidats i mai prou reivindicats, The Golden Dawn van ser veïns i contemporanis dels 13th Floor Elevators. I com els de Roky Erickson, van situar-se a l'avantguarda del rock psicodèlic des de l'efervescent escena d'Austin durant la segona meitat de la dècada dels 60. Encapçalats pel vocalista i guitarrista George Kinney, van gravar el seu primer àlbum, "Power Plant", el 1966 –pràcticament al mateix temps que els Elevators facturaven el seu debut homònim, publicat aquell mateix any-. Però el plàstic en qüestió no es va posar a la venda fins al cap de dos anys, el 1968, poc abans de separar-se el grup. Banda de culte gairebé paradigmàtica, ja en ple segle XXI tornaria als escenaris –i a l'estudi de gravació- amb diferents formacions, sempre amb Kinney al capdavant. El cantant i guitarrista, que també havia militat en altres bandes i consolidat la seva pròpia carrera solista, ha mort a l'edat de 76 anys.

Powell St. John (1940-2021)

POWELL ST. JOHN
(1940-2021)

Ens ha deixat Powell St. John, membre fundador dels Mother Earth de Tracy Nelson. També un habitual de l'òrbita dels 13th Floor Elevators, per qui va compondre peces com "You Don't Know" –inclosa al seminal "The Psychedelic Sounds of the 13th Floor Elevators" (1966)-. No van ser els de Roky Erickson i Tommy Hall els únics que van gravar les seves cançons. Un dels primers èxits de Big Brother and The Holding Company amb Janis Joplin al capdavant, "Bye, Bye Baby", portava també la seva firma. Ha mort a l'edat de 80 anys.

Roky Erickson (1947-2019)

ROKY ERICKSON

(1947-2019)

La ciutat de San Francisco va esdevenir durant la segona meitat dels 60 capital i epicentre de la primera onada de rock psicodèlic, però el gènere s'havia concebut alhora en molts llocs diferents i en entorns a priori tan poc propicis a la música àcida com ara l'estat de Texas. Va ser a la ciutat d'Austin on uns joves 13th Floor Elevators van deconstruir el rhythm & blues i el rock'n'roll a partir de la mística lisèrgica, com a mínim un any abans que bandes com Pink Floyd o Grateful Dead fessin el mateix a Londres i Frisco, respectivament. El seu primer disc, "The Psychedelic Sounds of the 13th Floor Elevators" (1966), és un d'aquells títols imprescindibles per a entendre l'evolució de la música pop durant una de les seves etapes més efervescents. I el seu líder, Roky Erickson, un dels personatges més fascinants el seu temps. La seva trajectòria és una muntanya russa vital i artística comparable a la d'altres genis a la deriva com Skip Spence o Syd Barrett, si bé ell va ser a temps de veure la seva obra reconeguda per diverses generacions de músics que el segueixen reivindicant com a influència capital. En pau descansi i que "You're Gonna Miss Me" soni ben fort a la seva memòria.

Harry Belafonte

Harry Belafonte.

"Disculpa, tens res de Harry Belafonte?". Portava una bona estona punxant Northern Soul, la nit passada al Minusa, quan una noia d'allò més entusiasta se'm va acostar i em va demanar si portava a la maleta quelcom de Harry Belafonte. Mira que m'han demanat coses estranyes, fins i tot autèntiques barbaritats, i el dia que rebo una petició coherent, educada i sensata, resulta que no la puc atendre. No és que no ho tingués, és que no ho portava. Mira que escolto sovint a l'amic Belafonte, però crec que mai l'he portat a cap sessió. Per què? Doncs mirin, no ho sé. Ni m'ho he plantejat. Com tampoc m'havia passat mai pel cap la idea que algú em pogués arribar a demanar que el punxi en aquesta selva que és la nit barcelonina. No va poder ser, no, però el detall queda i s'agraeix. I en prenc nota. La pròxima vegada que em posi darrere una taula de mescles procuraré anar més ben preparat.