 |
| Esferes modernistes - Foto Mireia Bordonada. |
Desenganyem-nos. Els anys 80 van ser en aquest país nostre poc més que un miratge. Una dècada durant la qual tot semblava possible, i grups com
Brighton 64 podien fitxar per una multinacional i rebentar les llistes d'èxits sense necessitat de renunciar a un sol gram de la seva essència. Tot allò ja és aigua passada, i només cal fer un cop d'ull a les citades llistes per observar com d'enrere hem anat a parar i com de lluny ens trobem de la majoria de països que ens envolten. Però és precisament ara, mentre gairebé tota proposta que presenti un mínim de substància es mou per defecte en l'àmbit independent, quan la formació barcelonina està lliurant els seus treballs més sòlids. Potser el secret es trobi precisament en aquest àmbit independent que Brighton 64 mai han deixat de banda -ni tan sols quan
"La Casa de la Bomba" els va situar al centre de tota diana possible-. En el fet d'haver deixat enrere aquelles multinacionals on el grau de passió per la música és inversament proporcional a l'amor pel benefici a curt termini, i d'haver fitxat per una discogràfica que els entén. Ni més ni menys que BCore, segell sota el qual van oficialitzar el seu retorn definitiu amb aquell tros d'àlbum que era i segueix essent
"Esta vez va en serio" (2012), el seu primer disc en més de dues dècades.
El segueix dos anys i mig després aquest
"Modernista" (2015). Dotze talls novament produïts per
Santi Garcia, on es mantenen a bord tres quartes parts de la formació clàssica: els germans
Ricky i
Albert Gil i el sempre oportú
Jordi Fontich -la baixa de
Tino Peralbo la cobreix
Eric Herrera, a qui ja havíem escoltat amb
Dr. Calypso,
Renaldo & Clara i
Conjunt Badabadoc-. I, en certa manera, un nou punt de partida. Si
"Esta vez va en serio" es nodria principalment de temes compostos durant la primera etapa del grup -però mai abans enregistrats-, a
"Modernista" la balança es decanta a favor de les composicions recents. A excepció de la peça titular -i d'
"El regreso", recuperada del repertori de
Los Canguros-, tot el que hi escoltaran és nou de trinca. No obstant, és la pròpia peça titular la que enceta l'àlbum des de les més altes esferes i tot marcant una tònica definida en bona mesura pel retorn dels metalls. Sí, Brighton 64 han recuperat aquella secció de vents que tan bons resultats els va donar durant la seva etapa clàssica i que els acosta una vegada més al soul i al rhythm & blues que tanta inspiració els han proporcionat al llarg dels anys. El resultat global resulta menys immediat que
"Esta vez va en serio", però guanya en matisos i consistència. I el més important de tot, permet a Brighton 64 fer un pas endavant sense perdre res pel camí.
Qui vulgui ballar fins que surti el sol ho podrà fer amb trencapistes de l'alçada de
"Los puntos sobre las íes" o
"Síndrome de Rebeca" -amb intro à la
Wilson Pickett, tornada à la
Mickey & Sylvia i lletra de l'escriptor i fan declarat de la banda
Carlos Zanón-. Qui s'inclini pels Brighton més pop els trobarà a
"Caminos por recorrer" -estrenada mesos abans de la sortida de l'àlbum i dedicada a la memòria d'
Alfredo Calonge- i a l'autorreferencial
"Luces de la ciudad". Qui s'estimi més els càntics
hooligans aixecarà el puny -i de quina manera- al ritme de
"Hot Dog City". I
"Som indomables" -que ja havíem pogut escoltar en alguns concerts en solitari de Ricky Gil i que, juntament amb
"Tot s'hi val", suposa una nova incursió de la banda en la seva llengua materna- aporta la dosi justa de mala llet i electricitat punk. Un repertori elaborat des de l'amplitud de mires que sempre ha caracteritzat Brighton 64. Des de l'ofici i les taules de qui ha vist de tot i més. Però, sobretot, des de l'empenta de qui encara té tantes coses a dir com poques ganes de parar quiet. Per molts anys.
