Disc de rareses de Seward

Seward.

Els components de Seward segueixen celebrant el desè aniversari d'una de les formacions més singulars i indomables que mai ha conegut el sotabosc musical català. I ho fan amb la publicació d'un recopilatori de rareses enregistrades al llarg d'aquesta dècada en què la banda encapçalada per Adriano Galante no tan sols ha facturat obres que desafien tota mena d'etiquetes i convencions, sinó que ha fet gala d'una independència absoluta en tots els sentits i d'un compromís inqüestionable tant amb el seu art com amb el seu públic. "Our 10th Anniversary Special" (2020) conté una vintena de pistes, la majoria inèdites, entre gravacions en directe, maquetes, remescles i cares b, i suposa un viatge fascinant per la història alternativa d'una de les criatures més fascinants dels nostres marges musicals.

Deu anys de Seward

Tota una fita, la de sumar una dècada de trajectòria musical des d'una ciutat com Barcelona i a partir de la més absoluta independència en tots els sentits. Una qualitat, aquesta última, de la qual han fet gala els components de Seward al llarg d'aquests deu anys que els han consolidat com una de les criatures més singulars i incomparables del panorama català –i de més enllà- al mateix temps que desafiaven totes i cada una de les normes i convencions d'allò que coneixem com a indústria del disc. Sigui com sigui, el combo encapçalat per Adriano Galante té previst celebrar el seu desè aniversari amb tots els honors i per la porta gran. Tota una sèrie de concerts, jam sessions, improvisacions i vetllades compartides amb músics amics, del 15 al 25 de gener en diferents escenaris de Barcelona. Més informació en aquest enllaç.

Seward a Uncut

Seward es troben d'enhorabona. Fidels a un discurs de naturalesa subterrània i a una metodologia de treball que exclou les omnipresents xarxes socials, els barcelonins han vist el seu darrer disc ressenyat a l'edició d'agost d'Uncut -a la mateixa pàgina i amb la mateixa extensió de text s'hi troben els últims treballs de Radiohead i Red Hot Chili Peppers-. Un 7 sobre 10, atorga la publicació britànica a "Second Two: Chapter Home" -dos punts menys que a Radiohead i tres més que a RHCP-. Un disc que originalment va veure la llum l'any passat a través del segell també barceloní Foehn Records i que aquest 2016 ha arribat oficialment a mercats com el britànic de la mà de Naim Records. Seward fan les coses ben fetes. A banda d'haver-se definit i refermat en diverses ocasions com una de les veus més singulars del panorama català, han sabut cridar l'atenció d'un segell independent de prestigi per a penetrar un dels mercats discogràfics més potents del món. La qual cosa els ha permès veure el plàstic de torn ressenyat per una de les capçaleres musicals de referència a escala global, que no dubta en comparar-los amb Arcade Fire i Jeff Buckley. I això no és tot. "Combustible avant-folk anarchy from Catalonia", proclama l'entradeta de l'article. Això sí que és fer país, i no subvencionar mediocritats amb criteris polítics.

Seward - "Second Two: Chapter Home" (2015)

Quan tot encaixa - Foto Carlos Vásquez Méndez.

No provin de fer-ho a casa seva, perquè probablement no se’n sortiran. Perquè probablement s’adonaran que les peces no acaben d’encaixar per molt que vostès s’hi escarrassin. Perquè les peces corresponen a trencaclosques diferents i per tant no les podran fer encaixar. A no ser, és clar, que vostès siguin Seward. Una banda barcelonina que no tan sols completa trencaclosques impossibles: també se’ls inventa, els deconstrueix i els modifica al seu gust. El resultat és un discurs sonor ric en singularitat i factors sorpresa, sempre en moviment i al·lèrgic a tota etiqueta possible.

Fixin-se per exemple en “Sesame”, la peça que obre el seu tercer disc, “Second Two: Chapter Home” (2015). Un banjo que sona com si el toqués John Fahey, un contrabaix que tant podria haver sortit d’una cava de jazz com del primer disc de Tom Waits, i la veu d’Adriano Galante murmurant el que podrien ser les línies vocals d’una obra de pop de cambra. I quan un menys s’ho espera, va i entra de cop una onada de soroll que al cap de pocs segons torna a deixar pas a la tensa calma inicial. I després escoltin la resta del disc, s’adonaran que cada tema podria ser objecte d’estudi per si mateix. Nou peces d’un trencaclosques que només Seward podien haver concebut.

“Second Two: Chapter Home” tanca la trilogia encetada amb “Home: Chapter One” (2011) i “Home Was A Chapter Twenty Six” (2014). Mesclat i masteritzat a Texas per Matt Pence (Centro-matic, Midlake, John Grant…), suposa també la consumació d’un matrimoni que tard o d’hora s’havia de produir, el de la banda barcelonina amb Foehn Records, segell discogràfic amb un dels catàlegs més coherents i singulars de casa nostra. Va ser la pròpia gent de Foehn qui va anar descobrint els temes de l’àlbum entre els mesos de gener i juny i a través del seu compte de Bandcamp. Aquesta tardor veu per fi la llum en format físic.

Originalment publicat a Brubaker.

Dylan tenia raó

SEWARD

Círcol Maldà, Barcelona

1 de gener de 2015

De vegades no és només la música, sinó també el context. El d'ahir era el del primer vespre de gener. El dia després de les dotze campanades i de l'apocalíptica orgia que havia donat la benvinguda a l'Any Nou. Carrers buits i sepulcral silenci en contraposició al soroll i la cantarella de tan sols vint-i-quatre hores enrere. Barcelona sencera paint la més definitiva de les ressaques mentre mig centenar d'ànimes inquietes es donaven cita de forma gairebé clandestina al cor del Barri Gòtic. Un teatre com els d'abans, cinquanta butaques i un acomodador que aniria presentant en veu alta tots i cada un dels presents a mida que anessin accedint a la sala. I és clar, Seward a l'escenari amb Shakespeare com a marc de fons -l'escenografia era la de "Nit de Reis", l'obra que es troba ara mateix en cartellera al Círcol Maldà-.

Seward. Probablement el secret menys ben guardat de la Barcelona que no surt a les guies municipals. Secret, perquè malgrat els dictats industrials i les lògiques de consum, han optat per mantenir-se al marge dels tentacles digitals: no tenen pàgina web ni es troben presents en cap xarxa social. I menys ben guardat, perquè malgrat tot el seu nom es troba perfectament instal·lat en l'imaginari melòman de casa nostra i de més enllà -el seu directe ja ha ressonat en escenaris britànics i nord-americans-. I és d'agrair, i tant que sí, que un grup de música no es dediqui a convèncer a cop de posts i piulades sinó a partir del boca-orella i, sobretot, de valors com la singularitat o la reinvenció constant d'un repertori tan viu com permeable. El de quatre peces que un bon dia van decidir formar el seu propi trencaclosques.

Perquè Seward són a la pràctica quatre solistes en el millor dels sentits. Quatre exploradors nats que opten per posar la tècnica al servei de les emocions i no de buits exhibicionismes. Quatre fletxes que apunten a múltiples direccions i que en col·lisionar han donat lloc a un exemplar únic i incomparable. Diguin-li folk, diguin-li rock, diguin-li jazz, diguin-li avantguarda i afegeixin-li si volen el sempre oportú prefix post. En cap cas s'equivocaran, però sempre es quedaran curts. Citin a Radiohead, a Antony Hegarty, a 16 Horsepower, a Nick Cave o als Wilco menys ortodoxos. Amb tots ells comparteixen registres i matisos, però també la condició de punts de partida, de referents per propi dret. Bateries que alcen el vol, diàlegs de pel·lícules transformats en instrument solista i orgies de soroll amb un banjo com a fil conductor. Dylan va dir una vegada que no es tractava de trencar normes, que les normes no existien. I gairebé mig segle després Seward li donen la raó amb més fets que paraules. La millor manera possible d'encetar un any.

Amb Shakespeare com a marc de fons.