Donar valor a la música

"Si no pagas tu propia colección de discos, ni vas a buscarlos, ni te interesas por la historia de cada uno de ellos, sino que simplemente tienes millones de canciones 'disponibles en la red' ¿como vas a dar valor a la música?". Ho deia abans d'ahir via Twitter el baixista Mac Hernández (Ariel Rot, Sex Museum i Burning, entre d'altres). I plantejava d'aquesta manera una reflexió molt interessant. La devaluació de la música –de l'art, de fet- quan esdevé una simple acumulació de clics –gratuïts, s'entén- en un món que, ens agradi o no, segueix mesurant el valor de les coses en base al seu preu de mercat.

Els que tenim prou edat per recordar un temps en què poder escoltar un disc solia implicar rascar-se la butxaca, sabem perfectament què significava haver estat estalviant durant setmanes –o mesos- per poder-nos endur a casa aquell plàstic que tan llaminer ens semblava quan el vèiem exposat en un aparador o en una prestatgeria. I el gustàs que donava tenir-lo a les mans havent passat per caixa, inspeccionar-ne minuciosament la coberta i les notes interiors i, un cop a casa, fer-lo sonar com si d'una mena de ritual es tractés.

També recordem els dies en què, a falta de 20.000 estímuls digitals per segon, potser escoltàvem menys música però l'escoltàvem millor. Dedicant a un sol disc el temps que ara dediquem a empatxar-nos de tot el bombardeig de dades que ens arriben constantment a través de múltiples canals i plataformes digitals. Això volia dir, entre d'altres coses, que si un àlbum no ens entrava a la primera teníem temps de donar-li les oportunitats que calgués abans de passar a una altra cosa. I això feia que moltes vegades acabéssim canviant d'opinió, perquè no tota la música està pensada per ser assimilada immediatament durant els deu primers segons d'una reproducció d'Spotify.

La música, com tota expressió artística, té un valor que va molt més enllà de la dimensió de l'objecte. Però el valor que cadascú atorga a una obra determinada va molt lligat a l'experiència subjectiva. Jo mateix tinc discos durs plens d'àlbums amb format digital que en molts casos no he arribat ni a escoltar –i a aquestes alçades dubto que ho faci-. En canvi, he escoltat totes i cada una de les obres que tinc en format físic, ja siguin vinils, compactes o cassettes. I en molts casos encara recordo com els vaig adquirir. Vivències que han determinat la meva relació amb aquestes obres i que mai hauria pogut experimentar des de la comoditat i la gratuïtat d'un clic.

A Tumba Abierta: Alfredo Calonge, Sala Apolo

El 4 de desembre de 2014, la barcelonina sala Apolo es va vestir de gala per dedicar un últim adéu a un dels actors més capitals de la seva escena pop durant les passades quatre dècades. Alfredo Calonge (1961-2014), component de formacions com els històrics Negativos, els mai prou reivindicats Bondage o els sempre infal·libles Canary Sect, homenatjat per la seva gent i recordat a través de la música que ell mateix havia immortalitzat.

Els propis Negativos, interpretant de cap a peus aquella obra capital que va ser i segueix essent “Piknik Caleidoscópico” (1986), recolzats per amics, coneguts i fins i tot deixebles com Brighton 64, Sex Museum, The Pinker Tones, Miqui Puig, The Excitements o Jorge Explosión –la introducció havia anat a càrrec de l'etern Flowers-. Un esdeveniment irrepetible i una vetllada tan màgica com entranyable, que ara veu per fi la llum amb forma de doble vinil per cortesia de Geyser Productions.

El volum es titula "A Tumba Abierta: Alfredo Calonge, Sala Apolo" (2019), i complementa la gravació sencera del concert amb fotografies de Xavier Mercadé i emotives notes a càrrec del periodista i veterà militant de l'escena mod Àlex Oró. Presentació de luxe i edició limitada a 700 còpies. Demanin la seva –i escoltin el disc- a Bandcamp. I llegeixin aquí el relat d'aquella nit que un servidor va publicar al seu moment a DWTC.

Per sempre Alfredo

Alfredo Calonge (1961-2014).

HOMENATGE A ALFREDO CALONGE

Sala Apolo, Barcelona

4 de desembre de 2014

Va ser allà mateix on el vaig veure per últim cop. A la porta de l’Apolo. Jo anava a un concert, i ell repartia flyers d’un altre. Poc em podia imaginar que en qüestió de mesos ell ja no hi seria. Vam parlar de música, com sempre, i concretament de l’artista a qui jo anava a escoltar. Em va confessar que desconeixia la seva obra en conjunt, però que n’havia escoltat alguna peça i que li agradava. Alfredo Calonge estimava la música. I la música, és clar, l’estimava a ell. He dit que l’estimava? No, m’he equivocat. El verb havia d’haver estat en present. La música encara estima l’Alfredo. Un amor, els ho ben asseguro, que va per llarg. Com a mostra, la festa d’homenatge que ahir a la nit va recordar la seva figura -i la seva persona, no ens n’oblidem- a les dues sales d’Apolo. Una desfilada de rostres procedents de tots els racons de l’escena independent tant de Barcelona com de la resta de l’Estat i fins i tot de més enllà.

De Brighton 64 a The Pinker Tones, de Miqui Puig a Jorge Explosión -que havia vingut expressament des de Texas-, de Sex Museum a The Excitements i de Los Selenitas a The Canary Sect, entre molts d’altres. Bandes i solistes de procedència i filosofia diversa, però amb l’Alfredo com a nexe d’unió. Músics que durant gairebé una hora i mitja van passar per l’escenari de la sala gran d’Apolo per acompanyar a Negativos -la banda de tota la vida de l’homenatjat- en la intepretació íntegra d’aquell “Piknik Caleidoscópico” (1986) que marcaria un punt i a part en la història de la música d’inspiració sixties en aquest costat dels Pirineus. Un tractat de garatge, psicodèlia i pop multicolor que encara a dia d’avui no té rival possible en llengua castellana. Una col·lecció de cançons que mantenen intacta la seva essència i que ahir, prèvia presentació de l’omnipresent Flowers, van cobrar nova vida entre paraules de record i gratitud a càrrec d’amics, familiars i coneguts. Finalment, la comitiva sencera va omplir l’escenari al ritme d’“A tumba abierta”, l’últim single que l’Alfredo va signar amb Negativos.

La festa -perquè allò era una festa, la celebració de la vida i l’obra d’una persona que només pot generar records positius- va culminar a la sala 2 amb les actuacions de tres bandes clau del panorama mod autòcton. Canguros, Brighton 64 i The Canary Sect. I de propina Gemma Salvadó, cantautora pop que va trencar el gel amb un breu set i tot apropant el misteri de Nico a les tonalitats de Marianne Faithfull. Van seguir Canguros, amb part de la formació absent per compromisos de primer ordre però amb la força d’un combo mai prou valorat. També Brighton 64 van oferir tota una exhibició de força amb un potent set que va alternar composicions noves -com “Caminos por recorrer”, dedicada a la memòria del propi Alfredo- amb clàssics com “Fotos del ayer” -original de Negativos popularitzat al seu moment per la banda dels germans Gil-. Finalment, The Canary Sect -l’últim grup on havia militat Calonge- van desplegar tot el seu arsenal d’elèctric i revitalitzador rhythm & blues convidant a l’escenari diversos dels músics que han passat per la formació.

Negativos, amb convidats molt especials.

Gemma Salvadó, entre Nico i Faithfull.

Brighton 64, recordant un amic.