Robert Redford - "Pacto de silencio" (2012)

A "Pacto de silencio" ("The Company You Keep", 2012), Robert Redford interpreta a Jim Grant, un exmilitant del Weather Underground que fuig de l'FBI després de tres dècades vivint sota una identitat falsa, mentre Shia LaBeouf encarna a Ben Shepard, un jove periodista amb ganes de promocionar-se professionalment. Per molt ben executat que estigui -el dirigeix el propi Redford- i per molt destacables que siguin determinades interpretacions -Redford és Redford, ja se sap-, el film no deixa de ser un thriller entre tants d'altres. I la menció als Weathermen no deixa de ser anecdòtica -la sinopsi podria referir-se a qualsevol moviment fictici i no canviaria absolutament res-. Però hi ha detalls que criden l'atenció, com una frase que el personatge de Redford li deixa anar al de LaBeouf: "Fa trenta anys, un noi llest com tu hagués format part d'aquell moviment". Tota una declaració que resumeix part d'allò que Meredith Haaf denuncia a "Dejad de lloriquear" (2011) i que posa sobre la taula una trista realitat: que la gent jove i amb talent està actualment més interessada a créixer professionalment que a millorar el seu entorn. En altres paraules, som uns egoistes. I així ens va.

On diu "Fa trenta anys", podria dir "Fa vint anys", i on es refereix al Weather Underground podria haver-se referit a qualsevol moviment juvenil que tingui com a objectiu millorar el món o, com a mínim, un entorn concret. No n'analitzaré les causes -perquè ja n'he parlat moltes vegades, i perquè la pròpia Haaf ja ho fa al seu llibre molt millor del que ho podria fer jo-, però és cert que aquests moviments ja gairebé no existeixen, i que els que hi ha no són estrictament juvenils -penso en exemples propers com la PAH o el Procés Constituent-. Per a la meva generació, la dels que ara rondem la trentena, i totes les que han vingut després, sembla que res del que passa al nostre voltant tingui a veure amb nosaltres. Se'ns han inculcat de tal manera principis com el de la competitivitat, l'autopromoció o un sentit pervers de l'individualisme, que no ens adonem que la solució a gran part dels nostres problemes passa precisament per trencar amb aquest individualisme i centrar-nos a ser nosaltres mateixos en comptes d'autopromocionar-nos i competir eternament. Potser per això, perquè no ens agrada el sistema però ens neguem a trencar-hi mentre se'ns garanteixin uns mínims, tenim el que tenim i ens va com ens va.