Uncle Tupelo al cotxe, de matinada

Uncle Tupelo.

L'acte d'anar en cotxe amb un fons musical que acaba esdevenint molt més que un simple fons, la banda sonora d'una experiència de les que es viuen amb tots els sentits. Circular de matinada per les carreteres secundàries d'Osona mentre sona Uncle Tupelo. Un dels pilars fundacionals d'allò que anomenem country alternatiu –sona "No Depression" (1990), el primer àlbum de la formació que va donar nom a tot un moviment i de la qual van sortir dos dels seus exponents de més pes, Son Volt i Wilco-. I la foscor de la nit embolcallant els paisatges boscosos de la Catalunya central. Fer camí tot desitjant que no s'acabi mai. No és la destinació, sinó la forma com s'hi arriba.

Son Volt - "Notes of Blue" (2017)

Algú hauria de rodar un documental -o una pel·lícula- sobre les vides paral·leles que han desenvolupat Jeff Tweedy i Jay Farrar des de la dissolució dels seminals Uncle Tupelo. El primer va construir a partir de les cendres d'aquests últims uns Wilco que amb el pas dels anys han passat d'abanderar l'avantguarda de la música d'arrels nord-americana a esdevenir una mena de Radiohead de l'altre costat de l'Atlàntic. Una banda que ha sabut maridar sensibilitat pop i actitud exploradora en un discurs que ha traspassat banderes i ha obtingut l'aprovació d'un president dels Estats Units. De Farrar i els seus Son Volt se n'ha parlat menys i les seves cançons, més orgàniques que les de Wilco però igualment renovadores d'una tradició centenària, no han fet córrer tants rius de tinta. Els seus discos no ocupen les primeres pàgines de les seccions de crítiques i ressenyes i les seves gires no mouen les mateixes xifres que les de Wilco. Però la seva coherència, el seu bon gust i la seva solvència són tan innegables avui com el primer dia. "Notes of Blue" (2017) trenca un llarg silenci que Farrar ha aprofitat per a implicar-se en altres projectes -com la seva carrera solista-, i presenta uns Son Volt amb formació renovada que contemplen nous horitzons sonors. No s'esperin aquí guitarres fora de to ni cops de volant en clau experimental: les noves cançons de Farrar mantenen els patrons ja coneguts però afegeixen al conjunt un extra d'electricitat que en ocasions les acosta a territoris propis del blues, i en d'altres els permet presumir de musculatura sense perdre agilitat ni dinamisme. Un àlbum d'allò més notable que malgrat tot no captarà l'atenció de les masses festivaleres. Cosa que a Farrar deu importar-li ben poc a aquestes alçades: al capdavall, ells s'ho perden.