DOLORES O'RIORDAN
(1971-2018)
Ho reconec. Aquesta vegada també jo sóc culpable d'aquell crim tan penalitzat que és escoltar un artista a qui no havies escoltat des de feia una eternitat, justament perquè aquest artista acaba de passar a millor vida. Feia temps, molt de temps, que no escoltava la música de Cranberries. Potser perquè al seu moment m'hi vaig arribar a sobreexposar, potser perquè durant una temporada va resultar irritant escoltar "Just My Imagination" fins i tot a la sopa -no tinc res en contra d'aquesta cançó, simplement crec que els irlandesos en van arribar a fer de molt millors-, potser simplement perquè la vida té etapes i no sempre hi ha temps per a tot. La qual cosa no m'impedeix encara avui saltar com el primer dia cada vegada que algun dj amb bon gust -o en el seu defecte una llista de reproducció- m'amenitza una copa o cervesa al ritme de "Zombie". Una de les grans cançons dels 90, li pesi a qui li pesi. Aquell esclat decibèlic que canalitzava dolor i drama a parts iguals. I la poderosíssima veu de Dolores O'Riordan fregant registres aleshores poc o gens habituals al rock de masses. Ens acaba de deixar, informen els seus representants, de forma sobtada i per causes que encara no s'han fet públiques. S'ha apagat una de les veus més úniques i inoblidables de la seva generació. De ben segur que als pubs de mig món s'hi durà a terme aquest vespre un brindis a la seva memòria.