Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Toby Keith. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Toby Keith. Mostrar tots els missatges

dissabte, 7 de desembre del 2024

"Juror #2"

Eastwood amb Nicholas Hoult, protagonista de "Juror #2, durant el rodatge.
Ahir vaig anar a veure la nova pel·lícula de Clint Eastwood, "Juror #2". Havia llegit notes promocionals que la definien com la millor obra del cineasta des de "Gran Torino" (2009). Si la cosa m'havia semblat a priori una exageració, un cop vistos els resultats m'atreveixo a afirmar que, efectivament, el californià ha signat amb 94 primaveres una de les seves obres mestres.

"Juror #2" és un thriller judicial que té com a columna vertebral un dilema moral de difícil resolució –per no dir impossible-, i a partir del qual Eastwood fa créixer la tensió fins a extrems que en ocasions poden arribar a ser claustrofòbics. El seu gran encert, el fet de convidar l'espectador a pensar i a reflexionar sobre la qüestió de fons, en lloc d'oferir-li sortides efectistes i respostes mastegades.

Amb "Juror #2", Eastwood qüestiona l'eficàcia d'allò que solem anomenar el sistema, però també l'honestedat de nosaltres els ciutadans –allò que alguns en dirien "el poble"-. Dels membres del jurat que volen tenir un veredicte i haver plegat abans de l'hora de sopar, a la fiscal que necessita guanyar el cas per guanyar-se l'opinió pública, passant per aquesta mateixa opinió pública que, com de costum en aquests temps que corren, exigeix respostes fàcils, immediates i, sí, mastegades.

No és exagerat afirmar que, amb la que podria ser la seva última pel·lícula (tant de bo n'hi hagi més), Eastwood ha portat una mica més lluny les tesis que ell mateix ja havia plantejat a la mai prou reivindicada "True Crime" (1999). Tampoc ho és apuntar que, en certa manera, "Juror #2" podria perfectament haver agafat el relleu i el testimoni de Sidney Lumet i els seus canònics "Twelve Angry Men" (1957).

Com tantes bones històries, "Juror #2" es comença a escriure en un bar durant una nit on res surt tal com hauria de sortir. I aquí hi juga un paper gens anecdòtic una banda sonora on figuren noms com els de Chris Stapleton, Lukas Nelson i Toby Keith. Especialment oportuna em sembla la inclusió d'aquest últim, amb qui Eastwood ja havia treballat a "The Mule" (2018), a menys d'un any de la seva mort i amb aquell “As Good As I Once Was" que fa venir ganes d'entrar a la pantalla, demanar-se una copa i brindar per l'enèsim encert del cineasta.

dijous, 25 d’abril del 2024

I Love This Bar


We got winners
We got losers
Chain-smokers and boozers
We got yuppies
We got bikers
We got thirsty hitchhikers
And the girls next door dress up like movie stars
I love this bar
(Toby Keith)

Legends Corner, Nashville, Tennessee, març de 2024.

dilluns, 3 d’agost del 2020

Willie Nelson - "First Rose of Spring" (2020)


El de Willie Nelson és un d'aquells casos que no tan sols desafien les lògiques de qualsevol mercat sinó que d'alguna manera també semblen posar en qüestió les pròpies lleis de la natura. A punt de culminar la seva novena dècada vital, el texà no tan sols segueix ampliant el seu catàleg, sinó que està lliurant a aquestes alçades alguns dels títols que a la llarga s'haurien de contemplar com a canònics en una discografia tan essencial com inabastable.

"First Rose of Spring" (2020) és el seu setantè àlbum d'estudi, una xifra rodona que l'autor de "Red Headed Stranger" (1975) no commemora de cap altra manera que no sigui treballant com sempre ho ha fet. Traslladant al seu terreny tot un seguit de títols aliens –a destacar una lectura a contrallum de "Don't Let the Old Man In", original de Toby Keith que li sembla fet a mida- amb inspirades composicions pròpies –"Blue Star" i "Love Just Laughed", totes dues escrites a quatre mans amb Buddy Cannon, que repeteix a les tasques de producció-.

Dit això, si hi ha un factor que diferencia "First Rose of Spring" dels seus predecessors més immediats –"Last Man Standing" (2018) i "Ride Me Back Home" (2019)- és un to crepuscular que per primer cop sembla acostar la trajectòria de Nelson al concepte que la crònica pop ha vingut a definir com a etapa de maduresa. És possible que mai abans s'hagués mostrat el texà tan conscient del fet que tot té un final, però això no vol dir que el disc soni a comiat. Al contrari, tot apunta que encara té corda per estona i que tard o d'hora facturarà el plàstic número 71 amb la mateixa ètica de treball que l'ha caracteritzat fins ara.