Hi va haver un temps en què els grups de música podien arribar a facturar dues –o més- obres capitals durant el decurs d'un mateix any. El cas de Yes el 1971 n'és un (altre) bon exemple. La banda britànica havia publicat a principis d'aquell exercici el seminal "The Yes Album", el seu tercer elapé però la primera pedra de tot el que era a punt d'arribar. El plàstic on els londinencs havien descobert la seva identitat a tots els efectes i havien posat les bases d'un dels discursos més essencials de la música progressiva i del rock dels 70. En qüestió de nou mesos en van lliurar la continuació, un "Fragile" que va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys i que va acabar de consolidar Yes com un referent de ple dret.
D'entrada, "Fragile" va ser l'àlbum on va debutar la formació més clàssica del combo. A John Anderson (veu), Chris Squire (baix), Bill Bruford (bateria) i Steve Howe (guitarra) s'hi sumava Rick Wakeman (teclat), que entrava al grup en substitució de Tony Kaye, que havia abandonat per diferències creatives amb la resta de components. I si bé és cert que el teclista es presentava en societat amb tota una excentricitat com era l'homenatge a Brahms "Cans and Brahms", també ho és que la seva tècnica fora de sèrie jugava a favor del conjunt en un treball on destacaven peces com com "Roundabout", "South Side of the Sky" o una "Long Distance Runaround" que gairebé defineix tota sola el gènere progressiu. Possiblement, l'obra més definitiva de Yes.
