Llibres i decibels

ECOWAR

Anònims, Granollers

29 d'octubre de 2016

Segons el seu compte de Facebook, Ecowar és una banda d'anarcopunk amb un peu a Girona i un altre a Melbourne, Austràlia. Definitivament els seus components ho tenen força complicat a l'hora d'assajar o planificar gires. Sigui com sigui, la unitat que formen l'australià James Brook (guitarra i veu) i l'holandesa -establerta a la Garrotxa- Ernie Grit (bateria i veu) porta gairebé dues dècades en actiu, ha editat quatre discos al seu nom i ha girat en nombroses ocasions per Europa i Oceania.

Aquesta tardor tornen a recórrer el Vell Continent, ampliats a trio amb la incorporació del també australià Greg Mutiny (baix), i en el marc d'una gira que va donar el seu tret de sortida a Figueres ara fa una setmana i finalitzarà el mes que ve a Belgrad. Ahir al vespre van actuar al restaurant-llibreria Anònims de Granollers. Un petit oasi de reflexió presidit per una sucosa biblioteca, el marc de fons ideal per a un repertori que també convida a pensar i reflexionar.

Llibres i decibels van anar de la mà durant una hora llarga en què el trio va fer honor als postulats estètics de l'anarcopunk. Cançons breus, immediates i interpretades a tota castanya. Amb la consciència social com a fil conductor i un especial èmfasi en temàtiques de caire mediambiental. I tot plegat amb una solvència molt més que notable tenint en compte que els dos pilars del grup viuen l'un als antípodes de l'altre. De vegades la música escurça distàncies.

La llista punk de Rolling Stone

Si dies enrere em referia al dossier publicat per The Wire sobre el fenomen anarcopunk, avui m'agradaria citar el rànquing publicat per Rolling Stone a la seva edició del passat 21 d'abril. La llista dels 40 millors discos punk de tots els temps segons la revista nord-americana, ni més ni menys. No hi falten habituals com els Sex Pistols, The Clash o els Ramones -a qui es dedica la portada i un extens article biogràfic per cortesia de Mikal Gilmore-, però el seu veritable valor recau en la inclusió de noms i títols menys evidents -com Crass, padrins del citat anarcopunk-, i fins i tot d'artistes no sempre emmarcats en els paràmetres on solem ubicar el punk, cas de Sonic Youth, Yeah Yeah Yeahs o els Replacements. Ara bé, resulta incomprensible l'absència de noms com MC5, The Damned, els Sonics, els Dead Boys, Social Distortion, Bad Religion o els Dictators en un rànquing que inexplicablement situa Blink-182 per damunt de Devo i els Dead Kennedys.

Anarcopunk

Crass.

Extrem en tots els sentits i aliè a la gran majoria de radars, l'anarcopunk es podria definir ara mateix com aquella variant històrica del punk que no apareix reflectida en exposicions i programes com els de "Punk. Els seus rastres en l'art contemporani" o Punk London. En aquest sentit resulta revelador que hagi estat The Wire, una publicació mensual dedicada a la cultura underground i d'avantguarda, qui hagi encarregat a un periodista de llarg recorregut com és Louis Pattison (The Guardian, Uncut, NME, Pitchfork, Vice...) una retrospectiva sobre un subgènere de vocació subterrània i amb un discurs propi tant en la vessant social com en l'artística. Al llarg de vuit pàgines -publicades a l'edició de juny de la revista britànica-, Pattison repassa els inicis, l'evolució i l'herència d'un fenomen que va néixer a l'Anglaterra de finals dels anys 70 de la mà dels seminals Crass, que es va ramificar en veus com les de Poison Girls o Discharge i que a escala global va ser recollit per bandes com els neerlandesos The Ex, els nord-americans MDC o els islandesos KUKL -amb una jove Björk a les seves files-. Queda clar, en definitiva, que l'anarcopunk va ser un subgènere heterogeni, que les seves arrels es trobaven en múltiples corrents de pensament i manifestacions artístiques, i que en cap cas va tenir res a veure amb la tan nostrada revolució del kalimotxo i els excessos ortogràfics de la lletra k.