 |
| The Band. |
"En contra del culte a la joventut, van optar per la continuïtat de les generacions; en contra de l'Amèrica instantània dels anys seixanta, van anar a la recerca de les tradicions que feien les coses no només possibles, sinó també valuoses; en contra del rebuig de les arrels, van instal·lar un sentiment de pertinença a un lloc. En contra de l'escena pop, amb els seus canvis i les seves modes, es van establir ells mateixos: un grup amb anys a l'esquena i la intenció de perdurar". D'aquesta manera es referia a
The Band el periodista
Greil Marcus en un fragment del seu aclamat assaig
"Mystery Train" -recentment reeditat en castellà per l'editorial Contra-. I sí, The Band van obrir nous camins en la música popular rebutjant, precisament, tot allò que es presentava tan nou com caduc, i refermant el seu compromís amb unes arrels que mai van voler negar ni amagar. Una actitud que hauríem de valorar en aquests temps on tot -i no només la música- sembla tenir un valor tan efímer com un comentari en una xarxa social. Uns temps en què fins i tot els grups que evoquen les gestes sonores de The Band -no diré noms, però d'exemples en trobaran tant a casa nostra com a fora-, semblen formar part d'aquesta cadena de consum on fins i tot les tradicions i els retorns a determinades arrels poden esdevenir carn de hype. I sinó, preguntin-se per què els mal anomenats
hipsters vesteixen cada vegada més com els propis components de The Band. I sí, he dit mal anomenats, perquè un hipster és en realitat una altra cosa -com bé sabrà qualsevol estudiós del jazz o la literatura beat-. Una altra paraula pervertida i banalitzada per la indústria de la moda i l'entreteniment, però sobretot per una societat occidental que ha substituït la perspectiva històrica per una immediatesa mal digerida.
