Barcelona, 12 de maig de 2013
Tornava a casa en tren. Sí, de la manifestació. Poc abans d'arribar a la meva estació, un home ha demanat ajuda en veu alta, nerviós i amb un to francament desesperat. Era aturat de llarga aturada, feia mesos que no n'ingressava ni cinc i tenia dues criatures al seu càrrec. No demanava diners. Demanava feina, menjar o bolquers. Per aquest ordre. Jo m'he aixecat i li he dit que ho sentia, que no podia oferir-li res -si hagués portat menjar a sobre, n'hi hagués donat-, abans de baixar del tren. La resta del vagó ni tan sols se l'ha mirat. Tothom estava massa ocupat girant la vista cap a un altre costat o cremant-se-la a través d'una pantalla d'iphone. Tot esperant la recuperació econòmica que els salvi d'acabar com aquell pobre desgraciat a qui ni tan sols s'han dignat a mirar. Tot ignorant una realitat que també els pot tocar de ple en qualsevol moment. Precisament per això calia sortir avui al carrer. No perquè ja faci dos anys del 15-M, sinó perquè en tot aquest temps les coses no han fet sinó empitjorar, per culpa d'uns dirigents que també giren la vista cap a un altre costat. I creguin-me, si l'únic que demanem són mesures per a reactivar l'economia, encara empitjoraran més, les coses. Perquè, amb reactivació o sense, no sortirem mai d'aquest forat sense entendre que el que cal és un canvi total de xip. Cap a un sistema econòmic sostenible, cap a un consum responsable i cap a un model on la competitivitat i el corporativisme deixin lloc al cooperativisme i a les persones. Perquè si l'únic que volem és recuperar el tren de vida de fa cinc anys, és que no hem entès res de res.
 |
| El lema. |
 |
| El deute dels que manen ens arrossega a tots. |
 |
| Uns altres que no podien faltar a l'aniversari del 15-M. |
