Palma Violets

Els nous aspirants a la corona de l'indie britànic -i a la vegada, a esdevenir l'enèssim hype de temporada, tot sigui dit-. Vénen del sud de Londres i la premsa del seu país ja s'ha afanyat a comparar-los amb els Strokes i els Libertines. Jo no apuntaria tan amunt, però no es pot negar que tenen quelcom d'irresistible. Un túrmix de guitarres sense guarnir, orgues penetrants, veus corrosives i, sí, un cert posat de deixadesa à la Doherty. Rough Trade n'editarà aquest mes de març el disc de debut, "180". Les cançons en justifiquen l'adquisició -corones i hypes al marge-. I la caràtula és total.

Audio: "Step Up for the Cool Cats" - Palma Violets

Telèfons mòbils i ciutats de plàstic

Perquè les coses no són sempre el que semblen. Mentre la Barcelona de plàstic i els seus dirigents s'omplen la boca amb el Mobile World Congress, les seves xifres i els seus beneficis per a la ciutat -que no per als ciutadans-, hi ha qui es mou per a mostrar l'altra cara de la telefonia mòbil en aquest país. La dels acomiadaments de treballadors titllats de "no rentables" per un sistema pervers. La de les empreses que obtenen beneficis però retallen plantilles en nom d'aquest eufemisme anomenat crisi que tot ho justifica. La dels directius de dubtosa reputació -com Rodrigo Rato, considerat pitjor directiu espanyol de l'any per Business Week i fitxat per Telefónica al mateix temps que aquesta acomiadava treballadors "no rentables"- que il·lustren la manera de ser i de fer de qui té la paella pel mànec en aquest país caciquista. I la d'uns polítics que tenen la barra de promocionar la marca Barcelona donant l'esquena als ciutadans als quals es deuen. Doncs no, jo no vull marques on hauria d'haver-hi ciutats. I no vull xifres i estudis de rentabilitat on hauria d'haver-hi persones. I no vull un model social que aixeca façanes en comptes de promoure l'ètica.

http://huelgadehambreentelefonica.blogspot.com

Stéphane Hessel (1917-2013)

STÉPHANE HESSEL

(1917-2013)

R.I.P.

Perquè seguim INDIGNATS.

A Bronx Tale (1993)

Tradicions. Tots tenim les nostres. I una de les meves preferides és tancar-me en un cinema cada vegada que el Barça juga contra el Madrid. És simplement una manera d'aïllar-me totalment d'un esdeveniment que no m'interessa en absolut -i de passada donar-me el gustàs de veure una pel·lícula en pantalla gran i amb la sala gairebé per a mi sol-. Perquè sí, podria tancar-me a casa amb clau i pany i abaixar totes les persianes. Fins i tot podria posar un disc d'Slayer al volum onze, com els d'Spinal Tap. Però ni això m'alliberaria d'haver de sentir petards, cridòries i altres escàndols que, en dies de derbi, desafien sense pietat totes aquelles normatives de civisme que els melòmans sempre hem de seguir al peu de la lletra i sense excepcions -és més, encara em tocaria a mi el rebre per estar escoltant Slayer a tota castanya-. Però ahir tenia un vespre complicat i no m'era possible arribar a cap sessió de cinema. Descartada aquesta opció i tan bon punt vaig començar a sopar, vaig posar un d'aquells canals televisius que tenen el bon gust d'emetre només pel·lícules. I va ser així com em vaig topar una vegada més amb Mr. De Niro i la seva història del Bronx. Un dels meus títols de capçalera en cinema de gàngsters. I una història que, francament, m'apassiona molt més que cap esdeveniment esportiu.

L'APUNT

Aquest matí he fet un cop d'ull als diaris i no he pogut evitar assabentar-me del resultat del partit d'ahir. No és que l'hagi buscat, sinó que apareixia destacat a totes les portades. D'acord, entenc que a la majoria de gent d'aquest país li interessa. Però a mi m'interessa més saber quins llibres s'han publicat aquesta setmana, on puc fer una copa escoltant bona música o, sobretot, què dimonis estan fent els nostres polítics per arreglar aquest intent de país on vivim. I sí, de la mateixa manera que hi ha qui viu al marge de la música, el cinema o la política, a mi m'agradaria poder viure al marge del futbol. Algú s'ha plantejat editar un diari sense secció esportiva? Suposo que no: ja se sap que la pela és la pela.

Audio: "I Wonder Why" - Dion and The Belmonts

Dana Spiotta - Stone Arabia (2012)

Mai he cregut en una societat que tot ho divideix i classifica en triomfs i fracassos. Potser per això em sento tan identificat amb personatges com Nik Worth, el protagonista indirecte d'"Stone Arabia". Indirecte perquè, malgrat ser ell l'eix central de la novel·la, l'autèntica protagonista és la seva germana Denise. És a través de les seves impressions com Dana Spiotta reconstrueix la fascinant trajectòria vital de Worth. Un habitant qualsevol dels suburbis de Los Angeles que, a punt de fer cinquanta anys, viu la fantasia de ser estrella del rock amb tanta o més intensitat i convicció que quan en tenia quinze. Durant tot aquest temps, i havent entès de ben jovenet que mai assoliria aquell somni impossible, s'ha dedicat a enregistrar discos casolans amb diverses bandes i fins i tot en solitari, per a regalar-los als seus éssers més pròxims. I el més important, a documentar aquesta trajectòria a través de pàgines i més pàgines de ressenyes, crítiques i altres retalls de premsa inventats. Una carrera musical fictícia que, no obstant, té molt més sentit que la vida real de Worth, barman a mitja jornada i a canvi d'un sou que ni tan sols li permet arribar a final de mes. "Stone Arabia" és molt més que una novel·la rock. És una declaració de principis. Una reflexió sobre el pas del temps i sobre la distància entre els somnis i la realitat, però sobretot sobre la perversa cultura de l'èxit, la celebritat i l'autopromoció -tal i com apunten les notes de la coberta posterior-. I un homenatge a qui, per molts anys que passin, segueix somiant i renunciant a renunciar. Oscar Wilde deia que la vida real d'una persona no és la que porta, sinó la que desitjaria portar. Worth n´és un bon exemple. Una estrella del rock amb una discografia monumental. Encara que només l'escoltin la seva germana, la seva neboda, les seves exparelles i algun amic íntim. Perquè la música -indústria al marge- té més a veure amb els somnis i les inquietuds que amb conceptes tan buits com èxit, celebritat o autopromoció. Molt més.


"Con el tiempo me ha acabado gustando eso de no tener público. Imagina poder liberarte del mensaje y concentrarte en el sonido puro, ahorrarte las explicaciones, las interpretaciones erróneas y todo lo relacionado con el negocio y la recepción de la obra. Imagina no tener que renunciar nunca a Artaud, a Chuck Berry, a Aleister Crowley, a los Beats, al I Ching y a Lewis Carroll. Imagina una libertad total" (Nik Worth).

Recordatori: Gira de Peter Piek

"I sing it in a song, I paint it on a wall" ("Ho canto en una cançó, ho pinto en un mur"). Tota una declaració de principis per a un artista multidisciplinar com l'alemany PETER PIEK. I és que tant les seves pintures com els seus discos han estat objecte d'elogis allà per on han passat. Sense anar més lluny, el seu darrer treball discogràfic, "I Paint It on a Wall" (2010, Noisedeluxe Records), li ha permès realitzar extenses gires per Europa, Àsia i Amèrica del Nord, a més de tocar en festivals de renom com el South By Southwest d'Austin, Texas. Una col·lecció de cançons amb influències tan variades com la seva paleta de colors i on sobresurt sempre la seva càlida veu de seda. Aquest mes de febrer es troba de gira per casa nostra de la mà de Fressa Ent i vostès encara són a temps d'escoltar-lo en directe. Aquestes són les darreres dates:

Dilluns 25 de febrer @ La Goleta, Sant Feliu de Guíxols (Girona)

Dimecres 27 de febrer @ Girona * house show

Dijous 28 de febrer @ La Bàscula, Barcelona

http://peterpiek.bandcamp.com/

www.fressaent.blogspot.com

Seven Psychopaths

La cara fosca de Hollywood. Viatges lisèrgics al desert. Un escriptor alcohòlic a les últimes, devorant ampolles de bourbon mentre imagina l'obra de la seva vida. Segrestadors de gossos, assassins de mafiosos, la venjança d'un quàquer i amics que no són el que semblen. Un impossible tiroteig final, una declaració d'amor al setè art i una banda sonora d'infart. I Tom Waits perseguint psicòpates per tota la geografia nord-americana. Brutal.

Audio: "The First Cut Is the Deepest" - P.P. Arnold