Parlem de música, parlem de cinema

El Cineclub setmanal de l'Associació Cultural de Granollers (AC) és actualment un dels cineclubs de referència a Catalunya. De la mateixa manera que la programació musical de la NAUB1, les seves sessions suposen tot un oasi en una ciutat que només per Festa Major sembla despertar-se del seu coma cultural. I no, l'AC no pot presumir d'haver programat "Searching for Sugar Man" (2012) abans que el documental sobre Rodriguez resultés oscaritzat i acabés en boca de mig món. Però sí que pot presumir de no haver-se apuntat a cap carro quan aquest mig món anava ple d'un músic al qual havia ignorat fins aleshores. Quan Rodriguez era el nou ídol de masses d'un públic no habitual ni de la música en directe ni dels documentals com "Searching...", sinó d'allò que toca en cada moment. I, no sé si se n'han adonat, Rodriguez ja no toca. S'acaba l'estiu, torna la rutina, i de Rodriguez ja només en parlem els que portàvem anys escoltant-lo. Els que, en el fons, no parlem de Rodriguez sinó de música. Per això és d'agrair que sigui ara quan l'AC es decideix a programar el documental. I com a mostra que no ha pujat a cap carro -la coherència de la seva programació hauria de ser argument suficient-, la tertúlia que ha organitzat al voltant de la projecció. Perquè no, aquí no es tracta de veure el documental de moda i explicar-lo a Facebook, sinó d'analitzar, reflexionar, debatre i compartir impressions. Representants de la pròpia AC i de Brubaker, empresa gestora de la NAUB1, han presentat aquest matí les seves respectives programacions amb una roda de premsa a la pròpia B1, que durant els propers mesos vibrarà amb el festival Fusiònica 15.0 o la Diada de la Rumba. El tret de sortida del seu calendari el donarà, el proper 21 de setembre, la projecció de la pel·lícula "Et dec una nit de divendres" (2013), de Dimas Rodríguez i Xavier Vázquez. La mateixa nit actuaran en directe Illa Carolina i Ramon Rodríguez (The New Raemon).

http://www.naub1.cat

http://www.acgranollers.com

Estrella del rock d'ofici

Arctic Monkeys (Alex Turner, amb ulleres de sol).

Inquietant, la presència d'Alex Turner a l'entrevista que condueix José Fajardo aquest mes de setembre a l'edició espanyola de Rolling Stone. Tres pàgines on els comentaris descriptius del periodista esdevenen aquell contingut que el líder d'Arctic Monkeys és incapaç d'aportar amb les seves respostes. Resultaria irònica aquesta manca de discurs, venint d'algú que tant ha dit a través de les seves cançons, de no ser perquè temps enrere una entrevista amb Turner podia resultar tan apassionant com els seus discos. Eren els dies en què el de Sheffield encara semblava tocar de peus a terra. Els dies en què, malgrat créixer a marxes forçades, encara no s'havia desprès de l'adolescent amb posat tímid que el 2006 va sorprendre'ns amb "Whatever People Say I Am, That's What I'm Not". I si per alguna cosa serveixen les citades descripcions de Fajardo, és precisament per comprovar que ja no queda res d'aquell adolescent. Ara Turner és una estrella del rock d'ofici, amb la lliçó ben apresa i expert en interpretar el paper d'ídol de masses que li pertoca, li agradi o no. L'adolescent espontani i amb posat tímid ha deixat lloc a un professional de l'entreteniment fred i calculador. La pròpia indústria contra la qual ell mateix carregava anys enrere a "A Certain Romance" l'ha acabat purgant. Quina llàstima. En un altre ordre de coses -el que realment hauria d'importar-, Arctic Monkeys publiquen aquesta setmana el seu cinquè àlbum, "AM". I, sense ser ni de bon tros el seu millor lliurament, no desentona en absolut en una de les discografies de referència dels darrers deu anys.

Un grup minoritari

Tokyo Sex Destruction.

"Después de dos años desconectado me he dado cuenta de muchas cosas que verdaderamente entristecen, como la falta de cultura musical en todas las partes que integran la industria musical de este país, por no hablar de la parte gubernamental. (...) Supongo que la industria musical ha cambiado o la han cambiado determinados comportamientos, tanto de sellos, festivales y grupos... Todo está relacionado y a día de hoy cada vez hay menos giras por salas... Todo se ha profesionalizado y los grupos tienen agencias, las agencias buscan dinero, el dinero está en los festivales, y los festivales son en verano. Con lo cual los grupos graban en invierno, para poder hacer festivales de verano y una vez acaban vuelve a repetirse el mismo ciclo. A una banda como nosotros le es muy difícil trabajar así, porque somos un grupo minoritario, pero si quieres funcionar aquí te ves arrastrado por este sistema u obligado a buscar una salida en el exterior. En nuestro caso la mejor salida es girar en Europa y EE.UU. por salas, de lunes a domingo". Raúl Sinclair, vocalista de Tokyo Sex Destruction, explica per què la banda vilanovina no encaixa al mercat musical espanyol, i per què li va molt millor en països on la cultura de la música en directe no es redueix a l'àmbit dels festivals. I de passada deixa claríssim com són les coses en aquest costat dels Pirineus. Les declaracions corresponen a una entrevista signada per J.F. León i publicada a l'edició de setembre de Ruta 66.

Cançons globals

HARRY BIRD & THE RUBBER WELLIES

Tarambana, Cardedeu

8 de setembre de 2013

"Gairebé em sento com a casa", reconeixia Harry Bird, tot just havent baixat de l'escenari del Tarambana. Es referia a Escòcia, d'on és originari i on són freqüents paisatges plujosos com el que Cardedeu va oferir durant bona part de la tarda. Però el cert és que, de casa, Bird en té més d'una. Establert a Bilbao, ha absorbit part de la cultura basca i s'ha envoltat de músics provinents d'arreu del món. Una banda d'acompanyament, els Rubber Wellies, reduïda ahir a un sol músic, l'anglès Christophe Capewell (ukelele, violí i melòdica), i puntualment ampliada amb les percussions del peruà Gaddafi Núñez. Format de batalla per a despullar unes cançons de vocació global -van cantar en anglès, castellà i francès-, amb el folk-pop anglosaxó com a espina dorsal però amanides amb pinzellades centreeuropees i apunts cèltics amb regust de Waterboys. Durant més d'una hora, Bird i els seus acompanyants van alternar proclames socials ("Who's Gonna Lead the March upon the Jailhouse", "Ban the Bomb!") amb moments d'èxtasi col·lectiu (la ranxera "La grietita" o la traca final de "Fire in the Hold"). Per al record quedarà també la seva adaptació de "Tous les garçons et les filles". Era el tema de Françoise Hardy, sí, però és que el van tocar com si fos de Mano Negra. Més que la cirereta, tota una declaració d'intencions.

Jeff Nichols - "Mud" (2012)

Arkansas, el Sud profund dels Estats Units i la immensitat del Mississippi. Blue collar workers, serps verinoses i el riu com a forma de vida. Una barca perduda en un illot, adolescents amb samarretes de Fugazi i un outlaw a la fuga. Honor, venjança i amors no correspostos. Southern Gothic, hillbilly i l'esperit de Tom Sawyer. Perdedors a les últimes, bars de motoristes i ampolles de bourbon. Famílies desestructurades, la fi de la innocència i un desenllaç èpic. Lucero a la banda sonora, Matthew McConaughey oferint la intepretació de la seva vida i Jeff Nichols saludant a Mark Twain i Flannery O'Connor. Cinema amb majúscules i una altra cinta que s'estrena als nostres cinemes amb més d'un any de retard. Dir imprescindible és dir poc.

Quan la paraula indie té sentit

Built to Spill.

Disco Doom.

BUILT TO SPILL + DISCO DOOM

Sala Apolo, Barcelona

6 de setembre de 2013

"Em sap greu que tanta gent que ha pagat l'entrada no hagi vist uns teloners com aquests", em comentava un conegut després que Disco Doom obrissin una nit encapçalada per Built to Spill. En efecte, malgrat la bona afluència registrada durant l'actuació dels caps de cartell, la sala encara estava pràcticament deserta quan els teloners van pujar a l'escenari. Signe inequívoc de la manca de curiositat generalitzada d'un públic que no vol descobrir allò que no coneix, ni tan sols havent pagat prèviament una entrada que li ho permet. Una veritable llàstima. I és que ahir era un dia ideal per a arribar d'hora i gaudir d'uns teloners de luxe. Uns Disco Doom que visitaven Barcelona per primera vegada i que, malgrat no mostrar la seva vessant més crua i animal -la de "Trux Reverb" (2010), el seu darrer disc oficial a dia d'avui-, van exhibir maneres amb unes cançons que els acostaven per moments als propis Built to Spill. El millor del seu set, sense cap mena de dubte, van ser els passatges instrumentals amb què el quartet suís va desplegar el seu millor arsenal sorollista. Molt més que un aperitiu per al tour de force que Doug Martsch i companyia oferien minuts després. Una musculosa i vital reivindicació d'un repertori enorme que ben aviat s'ampliarà amb un disc nou. Highlights com les aplaudides "Liar" i "Carry the Zero" van brillar amb llum pròpia durant una hora i mitja llarga que es va fer molt curta i que els components del grup van acabar, encara a l'escenari, tot desmuntant-se ells mateixos el seu equip tècnic. Una d'aquelles ocasions en què la paraula indie encara té sentit.

Tempesta

El vent que tot s'ho emporta mentre el cel es tapa. Núvols negres que cauen com la nit i s'eleven en columna. Llamps i trons. Aigua, moltíssima aigua. I de fons, Nick Cave i Johnny Cash. La puta òstia.