El riu de Papa Lightfoot i de Jerry Lee Lewis

El riu Mississippi amb tota la seva immensitat, vist des de Natchez, a l'estat del mateix nom, bressol i tomba de George "Papa" Lightfoot. Al fons, el nord-est de Louisiana, la terra de Jerry Lee Lewis. Les aigües del Mississippi van carregades d'història però també de mitologia. Tant l'una com l'altra es troben recollides en incomptables llibres, pel·lícules, cançons i obres de teatre.

Veure el riu de prop em va fer pensar en Tom Sawyer, en Jimmie Rodgers, en "Mud", en Memphis Minnie i en Jeff Buckley. I en els vaixells que solien arribar carregats d'esclaus a ports com el de Natchez, testimoni d'una de les etapes més vergonyoses de la història dels Estats Units. Però també em va fer tornar per un moment a Saint Louis, Missouri, a Marquette, Iowa, i a tota una sèrie de vivències personals que estan connectades per aquest curs fluvial.

Natchez, Mississippi, març de 2024.

Paul Vance (1929-2022)

PAUL VANCE
(1929-2022)

De quan una cançó podia fer disparar les vendes d'un determinat article. "Itsy Bitsy Teenie Weenie Yellow Polka Dot Bikini", el single que va catapultar Brian Hyland fins als primers llocs de les llistes d'èxits nord-americanes i britàniques l'estiu de 1960 –i que va consolidar el novaiorquès com un dels grans ídols adolescents dels anys previs a la Beatlemania-, va servir al seu dia perquè augmentessin les vendes de bikinis –una peça de roba que els cànons de l'època encara consideraven massa atrevida-. La pista en qüestió era allò que els anglosaxons solen anomenar una novelty song, però la seva lletra també es podia interpretar com una invitació a mostrar-se un(a) mateix(a) tal com és.

"She was afraid to come out of the locker / She was afraid that somebody would see", cantava Hyland. Una expressió, la de tenir por de sortir de l'armari, que malauradament encara segueix ressonant a la nostra societat més de sis dècades després. "Itsy Bitsy Teenie Weenie Yellow Polka Dot Bikini" narrava la història d'una adolescent a qui li feia vergonya posar-se un bikini i mostrar el seu cos en públic, ja fos per la pressió estètica, per por dels guardians de la moral, o simplement perquè vivim en un món que no acceptava aleshores ni accepta avui que una dona pugui fer el que li doni la gana amb el seu propi cos. Una cançó aparentment innocent que podia dir moltes coses, i que han versionat artistes de tota mena –de Johnny Hallyday a Die Toten Hosen, passant per Mud o Connie Francis-.

Ha mort a l'edat de 92 anys el compositor Paul Vance, autor juntament amb Lee Pockriss d'aquell "Itsy Bitsy Teenie Weenie Yellow Polka Dot Bikini", també de "Catch a Falling Star", l'èxit de Perry Como, i de "Tracy" (1969), el celebrat single de debut de The Cuff Links –el grup es va formar per iniciativa dels mateixos Vance i Pockriss com a vehicle per donar sortida a una sèrie de cançons-. El tàndem compositiu també va facturar el 1965 "Leader of the Laundromat", paròdia del "Leader of the Pack" de les Shangri-Las enregistrada per The Detergents –un altre grup d'estudi, en aquest cas dedicat a parodiar els èxits del moment, impulsat pels propis Vance i Pockriss-.

ELEKTRO HAFIZ: “El krautrock va ser un dels motius pels quals em vaig instal·lar a Colònia”

Expandint consciències - Foto Tanja Anlauf.

Elektro Hafiz és el pseudònom de Damir Kerem, un veterà músic turc resident a Alemanya i un dels màxims exponents d’allò que algú va anomenar Anatolian Rock -l’adaptació de gèneres occidentals com el folk-rock o la psicodèlia a la tradició musical turca-. L’any passat va publicar el seu primer disc en solitari (Guerssen Records), un treball homònim que presentarà a Barcelona en el marc del festival Músiques Disperses (MUD). Serà el proper 18 de març a la sala BARTS. Vaig parlar amb ell per via electrònica de l’àlbum en qüestió i de com la música pot ensorrar les barreres que aixeca l’home. Una entrevista que ja poden llegir a B-Magazine.

La revolució bohèmia de Donovan

DONOVAN

Festival Músiques Disperses (MUD)

Cafè del Teatre, Lleida

12 de març de 2017

S'havia anunciat l'actuació de Donovan al MUD, la primera que el cantautor escocès ha ofert a Catalunya en dues dècades, en el marc d'una gira que inicialment celebrava els 50 anys del totèmic "Sunshine Superman" (1966). El cas és que aquest mes de març es commemora mig segle del seu successor, un "Mellow Yellow" (1967) sense el qual tampoc s'entendria el maridatge de folk, pop i psicodèlia amb accent britànic. Per a acabar-ho d'arreglar, durant un concert anterior de la present gira algú va demanar-li que toqués cançons dels seus dos primers discos, "What's Bin Did and What's Bin Hid" i "Fairytale" (ambdós de 1965), plàstics tallats segons els patrons del folk dylanià i molt més propers al format solista amb què el seu autor s'enfila aquests dies als escenaris. El resultat de tot plegat va ser un repàs en clau entranyable a l'obra enregistrada per Donovan durant la dècada dels 60 -la seva etapa més fèrtil tant a nivell artístic com comercial-.

Va començar fort, trencant el gel entre reverències envers el respectable i amb els acords reconeixibles a l'instant de "Catch the Wind" i "Colours". No són poques les veus que canten nit rere nit aquestes peces en escenaris d'arreu del món, però tan sols Donovan pot reclamar-les com a pròpies. I aquest era precisament el gran valor d'aquest concert. Que més enllà d'una veu notablement erosionada per cinc dècades de trajectòria, més enllà de si una guitarra acústica pot o no per si sola fer justícia a un repertori originalment farcit de sitars, orgues i coloristes seccions de vent, tots els presents van tenir una llegenda viva de la música pop a tocar de les mans i van poder degustar des de la més absoluta proximitat un cançoner que va inspirar els propis Beatles en la seva fase àcida.

Peces com "Sunshine Superman", "Wear Your Love Like Heaven", "Hurdy Gurdy Man" o la sempre misteriosa "Season of the Witch", alternades amb celebrades relectures de clàssics aliens com "Universal Soldier" (Buffy Sainte-Marie), "Little Tin Soldier" (Shawn Phillips) o la tradicional "Donna Donna", i amanides sempre amb entusiastes relats introductoris. No es va oblidar Donovan de citar col·legues i contemporanis com Lennon i McCartney, ni de recordar entre somriures i posats místics un temps en què, va assegurar, la música pop havia suposat una autèntica "revolució bohèmia". Quan al cap d'una hora llarga d'haver-se enfilat a l'escenari es va acomiadar al ritme de "Mellow Yellow", el que havia començat com una vetllada íntima va adquirir proporcions més pròpies d'una festa en el millor dels sentits. Al capdavall, tot plegat es tractava d'una gran i merescuda celebració.

Cálido Home

Abans de Donovan havien escalfat l'ambient els barcelonins Cálido Home, ambaixadors destacats a casa nostra del folk d'arrel anglosaxona amb molta carretera acumulada i un parell d'àlbums al seu nom que freguen l'excel·lència. Es van centrar en el més recent, un "Tones and Shapes" (2016) on han reformulat el seu discurs fins a assolir una essència que per moments no sembla gaire llunyana de la del propi Donovan. El seu passi va ser breu però intens, i va suposar tota una lliçó en economia de mitjans, o en com un parell de guitarres i una veu tot terreny poden construir cançons que creixen i s'eleven per moments. "Ens fa molta il·lusió ser aquí", va confessar Anna Andreu, conscient probablement que el d'ahir no era un concert qualsevol. I és que aquest va ser un altre dels encerts del MUD: fixar-se en una banda emergent de casa i emmarcar-la amb tota la coherència del món en una cita que ja es pot considerar històrica.

CONSTANTINE: “Agafo la música folk, l’impregno d’LSD i llestos!”

Pocs artistes poden presumir d’haver enregistrat un disc de debut al costat de músics amb tanta trajectòria com Al Keeler i Stephen Titra, ambdós components del grup de culte O.W.L. Qui ens ocupa és una excepció en tots els sentits, i és que Constantine viu totalment aliè a contextos i tendències. Ve de Chicago però el seu àlbum de debut, “Day of Light” (2016, Guerssen Records), apunta al folk i la psicodèlia britànics d’ara fa mig segle. El presentarà per partida doble el proper 11 de març a Lleida, en el marc del festival Músiques Disperses (MUD) i amb dues actuacions que suposaran el seu debut a Europa. He tingut el gust d'entrevistar-lo a B-Magazine.

Prèvies de Minifestival, MUD i Blues & Ritmes

Donovan serà un dels caps de cartell del Músiques Disperses (MUD).

Aquests darrers dies he escrit al B-Magazine les prèvies de diversos festivals. Poden llegir en aquests enllaços els textos corresponents al Minifestival de Música Independent, Musiques Disperses i Blues & Ritmes, tots tres amb cartells de moltíssima alçada.

Jeff Nichols - "Mud" (2012)

Arkansas, el Sud profund dels Estats Units i la immensitat del Mississippi. Blue collar workers, serps verinoses i el riu com a forma de vida. Una barca perduda en un illot, adolescents amb samarretes de Fugazi i un outlaw a la fuga. Honor, venjança i amors no correspostos. Southern Gothic, hillbilly i l'esperit de Tom Sawyer. Perdedors a les últimes, bars de motoristes i ampolles de bourbon. Famílies desestructurades, la fi de la innocència i un desenllaç èpic. Lucero a la banda sonora, Matthew McConaughey oferint la intepretació de la seva vida i Jeff Nichols saludant a Mark Twain i Flannery O'Connor. Cinema amb majúscules i una altra cinta que s'estrena als nostres cinemes amb més d'un any de retard. Dir imprescindible és dir poc.