Creixement

Creixement. Quina paraula tan perversa, segons en quin context s'utilitzi. Parlem de creixement econòmic quan en realitat ens referim al creixement de bancs i multinacionals, sovint en detriment del benestar de les persones. Diem creixement professional quan en realitat parlem de guanyar més diners o escalar posicions que ens permetin tenir més gent per sota nostre, és a dir acceptant el principi de competitivitat que mou la maquinària capitalista i neoliberal -i acceptant, com en tota competició, que perquè nosaltres guanyem algú haurà de perdre-. Parlem de creixement en general i pensem en grans infraestructures, grans fites i el posicionament que el nostre país o la nostra empresa tenen al món, però obviem els costos humans i ambientals que aquest suposat creixement acaba comportant. L'economista austríac Christian Felber, que defensa l'economia del bé comú per sobre de la dels mercats, declarava recentment en una entrevista que "si ens concentréssim en ser nosaltres mateixos en comptes de ser millors, ningú en sortiria perjudicat". Davant l'amenaça per part de la Generalitat valenciana de tancar Canal 9, els treballadors de la ràdio televisió pública n'han ocupat els estudis i es dediquen a fer la seva feina tan bé com poden, sense cobrar però dient veritats que fins ara no se'ls permetia dir. Potser no creixeran professionalment, però a nivell laboral i humà ens han ofert tota una lliçó de dignitat.

El retorn de Black Flag

Black Flag han tret el seu primer disc en 25 anys. De la formació clàssica només en queda Greg Ginn -part de la resta han organitzat un projecte nostàlgic que han batejat com a Flag-, però podem considerar que parlem de Black Flag perquè aquest home es manté fidel a la filosofia inicial del grup. I perquè, al capdevall, ell va ser l'ideòleg de tot plegat. El nou disc el publicarà l'històric segell del propi Ginn, SST, i sortirà a la venda el proper 3 de desembre. El cas és que ja circula per Spotify perquè qui ho vulgui pugui escoltar-lo ara mateix. Doncs bé, jo no tinc Spotify, ni sento cap necessitat de tenir-ne com tampoc sento cap necessitat d'explicar constantment la meva vida a Facebook o Twitter. La qual cosa vol dir que no podré escoltar el nou disc de Black Flag, com a mínim, fins que es posi a la venda de manera oficial. Cap problema. No estaré tan al dia. M'hauré d'esperar. Però el gustàs que em donaré quan s'acabi aquesta espera i li posi les mans a sobre no me'l podrà prendre ningú.

El millor?

New Musical Express publicava el passat 26 d'octubre una llista amb els 500 millors discos de la història, segons el criteri de la seva redacció. Una llista discutible com totes, que probablement acabarà generant tanta polèmica com es pot esperar venint d'un setmanari tan admirat com qüestionat. Crida l'atenció, d'entrada, l'àlbum que ocupa el primer lloc. "The Queen Is Dead" (1986), dels Smiths. Per molt enorme que em sembli aquest disc -que m'ho sembla-, per molt que em sembli un dels treballs definitius dels darrers 30 anys -que també m'ho sembla-, trobo molt exagerat afirmar que és el millor àlbum de la història. En qualsevol cas, suposo que és preferible debatre aquesta elecció que tornar-nos a queixar perquè una vegada més encapçalin la llista "Pet Sounds", "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" o el primer de la Velvet (dels quals només aquest darrer es troba entre el top ten).

Recomanació: Tokyo Sex Destruction + The Canary Sect + Mood

Prenguin bona nota d'això perquè els interessa moltíssim. Dues de les bandes més potents de la conurbació barcelonina, cares de veure als nostres escenaris però amb prou projecció com per haver estat ovacionades a fora. TOKYO SEX DESTRUCTION, il·lustres veterans de l'escena vilanovina a cop de garatge, punk, soul i un dels directes més potents del país. THE CANARY SECT, nom referencial de l'escena mod autòctona i incansable maquinària de rhythm & blues accelerat en la tradició d'uns Pretty Things o els primers Kinks. I per acabar-ho d'arrodonir, MOOD, indie pop de vocació britànica i regust àcid que ja comença a sonar fort a la Barcelona més subterrània. Compartiran cartell aquest dissabte, 9 de novembre (21h.), a l'Estraperlo Club del Ritme de Badalona (c/. Isidre Nonell, 9 - metro: Badalona Centre-Pompeu Fabra). Hipster (en el pitjor dels sentits) qui no hi vagi.

Muna Makhlouf a l'Espai d'Arts de Roca Umbert

MUNA MAKHLOUF és una antropòloga i cantant mexicana establerta a Barcelona. En el camp de l'antropologia, destaca el seu estudi sobre la resistència dels veïns de la Barceloneta davant el procés de gentrificació de Ciutat Vella. En el camp de la música, es troba immersa actualment en un projecte solista de cançó d'autor amb arrels llatines. Un repertori amb vocació també social i on destaca la força de la seva veu. Actuarà el proper dijous, 7 de novembre (21h.), a l'Espai d'Arts de Roca Umbert, a Granollers (c/. Lluís Companys, 1 - recinte Roca Umbert Fàbrica de les Arts). L'actuació s'emmarcarà en la celebració del Dia Internacional contra la Violència vers les Dones i coincidirà amb l'acte inaugural de l'exposició "No nos cabe tanta muerte. Memorial a Ciudad Juárez". Organitza: Brubaker/NAUB1.

https://myspace.com/munamakhlouf

http://www.rocaumbert.cat/espaidarts

http://www.naub1.cat

Dos àlbums, dues històries

Tres anys separen els dos discos més celebrats dels Waterboys, "This Is The Sea" (1985) i "Fisherman's Blues" (1988). Un període documentat a "Fisherman's Box" (2013), caixa que commemora el 25è aniversari de "Fisherman's Blues" repartint en set plàstics la totalitat de les seves sessions de gravació. Una història que el cronista Alastair McKay repassa a l'edició de novembre d'Uncut amb testimonis com el del propi Mike Scott, que durant aquells tres anys va reformar la banda, va endinsar-se en la música nord-americana d'arrels i va créixer com a músic. Pel vocalista, l'edició de "Fisherman's Blues" suposava el final d'un llarg procés d'aprenentatge que havia començat a la seva Escòcia natal i que l'havia portat a Irlanda, als Estats Units i novament a Irlanda. Pels Waterboys, va suposar no només un trencament amb el to grandiloqüent dels seus àlbums anteriors, sinó també el seu establiment definitiu com a pedra angular del rock amb motius cèltics. Una evolució fruit de tres anys marcats per l'experimentació amb nous registres, l'anada i vinguda de músics i l'avortament de sessions a mida que Scott i companyia avançaven en la seva concepció de l'obra. Cosa que probablement es va traduir en un cúmul de maldecaps per a la discogràfica de torn, que de ben segur esperava que la continuació de "This Is The Sea" arribés en bastant menys de tres anys i amb un registre similar per a seguir exprement-ne la fórmula.

A la mateixa edició d'Uncut, David Cavanagh repassa la gestació d'un àlbum que també marcaria un abans i un després en la trajectòria dels seus autors, "The Dark Side of The Moon" (1973), de Pink Floyd. Un altre disc fruit d'un llarg procés definit per l'experimentació, el trencament de normes -malgrat les dimensions del projecte, la banda es va negar en tot moment a dur a terme tasques de promoció- i un estira i arronsa constant entre la discogràfica i el grup. "The Dark Side of The Moon" i "Fisherman's Blues" són dos discos clàssics. Dos àlbums que, més enllà de l'impacte assolit al seu moment, defineixen tant la trajectòria de qui els signa com el període en què van veure la llum, i sonen actualment tan frescos com el primer dia. I ambdós mostren bandes que fan les coses a la seva manera, alienes a les regles que actualment regeixen els enregistraments discogràfics en nivells similars. Per entendre'ns, es fa difícil pensar que a dia d'avui una discogràfica permetés a un jove Mike Scott passar-se tres anys fent i desfent fins a arribar a una obra mestra. El més lògic seria exprémer tan ràpidament com fos possible la fórmula de "This Is The Sea", buscant un benefici ràpid en xifres i obviant qualsevol plantejament purament artístic. Com també es fa difícil pensar que Pink Floyd poguessin sortir-se amb la seva i no haver de concedir entrevistes. Potser per això, perquè el corporativisme s'ha acabat imposant al fet artístic, la música de masses ha esdevingut quelcom prefabricat, allunyat de la vocació inquieta d'uns Floyd o uns Waterboys i ajustat a fórmules tan esgotades com els estilismes de qui les explota.

Suitcase Brothers a l'estudi

Suitcase Brothers a "Blues a l'estudi".

No em preguntin per què. El cas és que aquesta matinada no podia dormir i he acabat assegut al sofà veient la tele. Passaven pocs minuts de les quatre, i tot just iniciat un passeig catòdic a ritme de zapping he arribat a aquell oasi anomenat Canal 33, on s'emetia a aquelles hores de la matinada un programa anomenat "Blues a l'estudi". Un espai on bandes de blues toquen en directe en un estudi de gravació. Enregistrant els temes tal i com es feia abans. I deixant clar que sí, que pots fer moltes coses al menjador de casa teva i amb el micròfon d'un ordinador portàtil, però que un estudi de gravació segueix essent un estudi de gravació, un productor segueix essent un productor i un enginyer de so segueix essent un enginyer de so. Aquesta matinada s'emetia una actuació de Suitcase Brothers, duet català de blues bàsic, sense conservants ni colorants i evocador del Delta -el del Mississippi, no pas el de l'Ebre-. Guitarres pantanoses, pianos calents i una vella locomotora aproximant-se des de les notes d'una harmònica. Vaja, que gràcies al meu insomni he acabat gaudint de música en majúscules. Quan la cosa s'ha acabat i he tornat al llit, em preguntava per què espais com "Blues a l'estudi" s'han d'emetre a les quatre de la matinada. Per què no es poden emetre en hores en què la majoria de la gent veu la televisió. Quan els canals televisius -i les seves respectives audiències- confonen programació musical amb concursos de talents de dubtosa reputació, cal reivindicar aquells espais que realment tracten la música com a bé cultural i no com a espectacle de fireta. Si així fos, d'una altra manera anirien les coses.