Esteve Masclans: "La música és expressió, no tècnica"

Les millors entrevistes són aquelles de les quals pots aprendre. Ahir vaig tenir el plaer de parlar durant una bona estona amb Esteve Masclans, un jove barceloní cridat a fer coses molt grans dins i fora de la música. I sí, vaig aprendre moltíssim. Vam parlar del seu disc de debut, el notable "Fine, Thanks", però també de la música que l'ha marcat i de conceptes com tècnica, expressió o psicodèlia. Poden llegir l'entrevista a la pàgina web de Brubaker.

Liannallull - "Les putes catalanes" (2014)

"Hem oblidat el cel, i que el cel som nosaltres / I restar muts en la foscor, observant l'espectacle", canten Liannallull a "Hem oblidat el cel". Lírica situacionista per assenyalar l'alienació com un dels grans mals del món contemporani. I no és aquest l'únic mal que els del Baix Montseny posen sobre la taula. A "El prestigi m'és igual" carreguen contra l'afany competitiu que infla bombolles per després fer-les esclatar com bombes d'hidrogen. Ambdues cançons veuran la llum la setmana que ve a través de l'ep "Les putes catalanes" (2014, Matagalls). Sis temes provinents de les sessions de gravació del seu anterior treball, l'imprescindible "Els radicals" (2013, Matagalls/La Produktiva). Sis perles sonores que novament oscil·len entre les textures folk -el tema titular i els seus ressons de Pau Riba- i el punk més desfermat -la coda en clau hardcore de "Solivern" o la urgència d'"El prestigi m'és igual")-, deixant espai també pels passatges psicodèlics -els deu minuts de "La tardor" i el nugget amb regust fronterer "Tot sols"-. Un nou capítol, el quart si no comptem la sucosa discografia no oficial, en una de les trajectòries musicals més sòlides, fresques i coherents que s'han parit a casa nostra en el que portem de segle. I una nova aposta per un pop en català on no hi tenen lloc els costumismes de despatx i on, ara sí, el terme indie encaixa com l'anell al dit.

Paco de Lucía (1947-2014)

PACO DE LUCÍA

(1947-2014)

Deu fer quatre o cinc anys de tot plegat. La sala 2 d’Apolo estava plena a vessar amb motiu de l’enèssima actuació barcelonina dels Wave Pictures -actuació memorable, tot sigui dit-. En un moment donat, el vocalista i guitarrista David Tattersall va fer un d’aquells comentaris que sempre queden bé als concerts, lloant les bondats de la ciutat amfitriona i explicant com li agradava actuar-hi. Aquella mateixa tarda, va afegir, l’havia passat comprant discos als comerços locals. Entre les seves noves adquisicions va destacar un grapat d’àlbums de Paco de Lucía. Acte seguit, el mateix públic que omplia la sala a vessar es va posar a riure, com si Tattersall hagués explicat un acudit.

Doncs no, no era cap acudit. Tattersall és guitarrista i melòman. Per molt que els seus respectius registres distin enormement, és lògic que li agradi l’obra de Paco de Lucía. Com també seria lògic que la gaudís qualsevol persona a qui li agradi la música i no els posats. Aquella escena, doncs, va posar de manifest el provincianisme encara imperant en una Barcelona que no és ni de bon tros tan moderna com es vol creure. Però el comentari de Tattersall denota sobretot l’abast i la influència de De Lucía sobre músics i melòmans de múltiples generacions, nacionalitats i condicions. Un mestre amb totes les lletres que va redefinir el flamenc, fusionant-lo amb tota mena de registres i deixant enrere tota etiqueta possible. Aquesta matinada el seu cor ha dit prou. Se n’ha anat un músic universal com pocs. Un tresor fet carn que, sigui on sigui, mai deixarà de brillar.

Recomanació. BB&C a Granollers

BB&C. És possible que aquest nom no els soni a primera vista, però segurament s’emportin una agradable sorpresa quan sàpiguen que un dels seus components és ni més ni menys que Nels Cline. Sí, el guitarrista de Wilco. I un músic inquiet com pocs, experimentador nat -només cal escoltar la seva obra amb The Nels Cline Singers-, referència internacional en l’àmbit de les avantguardes i col·laborador habitual de gent com John Zorn o Thurston Moore. BB&C és el trio que Cline comparteix amb el saxofonista Tim Berne i el bateria Jim Black, dos músics que també han dedicat les seves trajectòries a eixamplar horitzons a partir dels seus respectius instruments. Els podran escoltar aquest divendres, 28 de febrer (22h.), al Casino de Granollers (c/. Agustí Vinyamata, 21), en el marc del 24è Festival de Jazz de la capital vallesana i en una de les tres úniques actuacions que oferiran a tot l'Estat -l'única a Catalunya-.

http://jazzgranollers.com

Steve Folk: “Tothom canta les cançons del passat, però ningú escriu les del futur”

Ja poden llegir a la pàgina web de Brubaker l'entrevista que un servidor va realitzar dissabte passat al singer/songwriter londinenc Steve Folk. Una conversa durant la qual vam parlar del seu darrer disc, "Ramble" (2012), però també del nou folk britànic, dels seus viatges i de la seva relació d'amor-odi amb la capital britànica. Poden llegir-la sencera aquí.

Superparkers - Charlie (2014)

Diu el text promocional d'aquest àlbum que els barcelonins Super Parkers volen fer música perquè la gent s'ho passi bé. I creguin-me que se'n surten amb nota. Com a mostra, les dotze cançons del seu debut, "Charlie" (2014). Dotze comprimits de pop anglòfil i refrescant rock'n'roll, deutors de Beatles i Kinks, però també de Weezer i Lemonheads. Dotze dards de precisió que els convidaran a deixar allò que estiguin fent i sortir al carrer, a la plaça, al balcó o a la terrassa a proclamar a viva veu que el món seria una mica millor si cada dia s'edités un disc com aquest. Inici potent, dels que carreguen les piles, amb un lluminós teclat com a desencadenant d'un big bang titulat "Early". Quan encara no hagin tingut temps de recompondre's, es trobaran movent el cap al ritme de "Roll Over Baby" i somiant en una d'aquelles carreteres que porten a tot arreu. I això només és el principi. El que ve a continuació són declaracions de principis fetes riffs de guitarra ("Rock & Roll Has No Name"), vitalistes mitjos temps de textura folk ("Friends"), onírics himnes d'escola Britpop ("I Can Stand the Pain" i la seva orquestració à la "The Universal" de Blur), explosions de rock corpulent ("The River"), píndoles trencapistes ("Make Me Feel a Man"), melodies inesborrables ("She Is Love") i un final d'aquells que et deixen amb ganes de més ("Out of My Bed"). Menció especial es mereix "Sticked Together". Un punt i a part que, sense trencar el conjunt, es postula com a ferm candidat a single. I quan parlo de single, parlo d'una d'aquelles cançons amb potencial més que suficient per a rebentar graelles radiofòniques arreu per on passi -que en prengui nota qui n'hagi de prendre-. Ah, i aquell teclat à la "While My Guitar Gently Weeps" és simplement deliciós. Aquest dijous 27 el presentaran a La 2 d'Apolo en el marc del cicle Bala Perduda. Vagin agafant posicions.

http://superparkers.com

Concert de gorra amb Namina

Preparin-se per a descobrir una artista eclèctica i polifacètica com poques. NAMINA va néixer a Barcelona, de pare català i mare brasilera. Dos països, dues llengües, dues cultures i una vocació innata per la música i la poesia. La seva veu és profunda i poderosa, però a la vegada pot sonar tan càlida i suau com un vespre d’estiu. La seva lírica enllaça cants a l’amor i a la vida amb un compromís social inqüestionable. I la seva guitarra s’enfila sense immutar-se a tota mena de registres. Acostant el jazz a la cançó d’autor i el soul a la bossanova. Citant en un mateix repertori a Nina Simone, Sam Cooke, Maria Mercè Marçal, Joan Vinyoli i Chris Isaak. Reinterpretant el “Bella Ciao” i deixant empremta a cada escenari que trepitja. La podran escoltar en directe el proper dissabte, 1 de març (12,30h.), a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). Concert de gorra: Vermut musical i entrada gratuïta amb aportació voluntària.

https://soundcloud.com/naminanmn

http://www.brubaker.cat/

http://www.naub1.cat/ficha.php?id=129&parent=actualitat