Salvatges contes de fades

SHE OWL

Mitte, Barcelona

7 d'abril de 2014

S'ha comparat She Owl amb Bat For Lashes, Siouxsie Sioux, Kate Bush o PJ Harvey. Comparacions encertades totes elles, però al discurs de l'italiana Jolanda Moletta també hi ressonen diamants del folk britànic dels 70 com The Trees o el minimalisme gòtic d'uns Cranes. Ahir va debutar a Barcelona tot presentant un debut homònim que havia vist la llum la tardor passada sota el paraigües de PPZK -el mateix segell que dóna sortida a l'obra de Peter Piek-. Acompanyada del seu inseparable Demian Endian i en el marc d'una elegant galeria d'art, va desplegar un repertori poblat per boscos encantats, cases fetes d'arbres i bruixes que es reencarnen en mussols. Contes de fades de naturalesa tan salvatge com onírica, recitats per una veu hipnòtica i penetrant. Tambors que semblaven anunciar rituals pagans, teixint atmosferes de misteri amb la complicitat d'un piano boirós, una guitarra tan espessa com l'autoharpa amb què s'alternava, i un eclèctic set de percussió elaborat a base d'imaginació -impagable el collaret amb forma de cor-. Recursos bàsics però suficients per a un repertori que no requereix cap mena d'artifici. Durant tota aquesta setmana estarà de gira per casa nostra per cortesia de Fressa Ent. A destacar l'actuació del divendres 11 (22h.) al Depósito Legal de l'Hospitalet de Llobregat, on compartirà cartell ni més ni menys que amb Hanselett -sens dubte, la millor parella de ball possible-.

Sanjosex: preestrena a la NAUB1

La NAUB1 de Granollers celebra la primavera. I ho fa amb un “Festival” (2014, Bankrobber). El de SANJOSEX, que trenca quatre anys de silenci discogràfic amb el seu àlbum més fresc i eclèctic. Aquest mes d'abril Carles Sanjosé i la seva banda surten a la carretera amb una gira que passarà pels principals escenaris del país. Una gira que l’empordanès posarà a punt a la B1, on farà una residència per tal de preparar el seu nou directe al costat de Brubaker. El punt culminant d’aquesta residència serà el concert que oferirà el proper dijous, 10 d'abril (22h). Una preestrena exclusiva i molt especial, on les noves cançons brillaran per primera vegada damunt d'un escenari, dies abans de la sortida del disc i de l'estrena oficial a l'Strenes de Girona. Obertura de portes a partir d'una hora abans de l'actuació. Abans i després del concert punxarà un servidor.

http://www.bankrobber.net/web2/ca/sanjosex

www.naub1.cat

www.brubaker.cat

Mono Man vs. SGAE

No es mossega la llengua Jeff "Mono Man" Conolly, líder dels històrics Lyres. En una entrevista publicada aquest mes d'abril per Ruta 66, parla de les dificultats de finançament que li impedeixen enregistrar nous discos. I és aleshores quan surt el tema dels drets d'autor i de la bona acollida de què sempre ha gaudit la banda de Boston al mercat espanyol. "Mai he cobrat un cèntim de tots els drets d'autor que hem generat a Espanya, el nostre segell pagava a SGAE i els diners es van esfumar. Porto un any provant de solucionar el tema, espero sortir-me'n abans de morir: tinc les proves de tots els nostres pagaments a SGAE". Penso ara mateix en tot aquest funcionariat artístic que no viu de fer art sinó de cobrar cànons en bars i perruqueries, i em pregunto si tindrien nassos de mirar a Conolly a la cara i dir-li que les pràctiques de la SGAE protegeixen els creadors -vaja, el discurs de manual que deixen anar cada vegada que se'ls veu el llautó-. "Tinc controlats tots els temes que he escrit i gravat, i BMG International Rights s'encarrega de fer-ne el seguiment", afegeix Conolly, "espero que poguem recuperar la pasta que SGAE ens deu a Espanya per tornar a gravar". Més clar, l'aigua.

Torna el Dràstik B1

MOKSHA + CRU

NAUB1, Granollers

5 d'abril de 2014

Tornava l'espai Dràstik B1 i ho feia amb un doble cartell d'allò més contundent: Moksha i Cru. Encara no fa ni un any que el debut autoeditat dels segons, "Trinxem-ho tot!" (2013), va començar a circular per la xarxa, però els del Penedès van camí d'esdevenir un nom de referència del hardcore català. La qual cosa no hauria de sorprendre a ningú: els seus components havien format part anteriorment d'un projecte de llarg recorregut com va ser Revolta 21. Deu anys a la carretera i un repertori enyorat per molts. En aquesta nova aventura han reduït la formació a trio, però mosseguen més fort que abans. Les seves cançons són sòlides com una pedra, directes com un cop de puny a la cara i tan actuals com la fosca realitat que retraten. I el seu directe és dels que deixen empremta. També Moksha van deixar les coses clares amb una descàrrega de les que fan escola -i la primera que oferien a Granollers en més d'una dècada-. Passen els anys i canvien les formacions, però els del Baix Montseny no abaixen la guàrdia. Velocitat, guitarres que tallen el vent i una veu rabiosa com poques. Un combinat metàl·lic on la mala llet del thrash més primitiu conviu amb la brutalitat del death i la densitat del doom. Letals.

Moksha.

Cru.

Outsider galàctic

SISA, PORTET I OLIVER

Centre Cultural, Cardedeu

4 d'abril de 2014

Sisa sempre ha anat a contracorrent. Va cantar en català en un context, el de l'Espanya franquista, on aquesta opció podia portar conseqüències pitjors que la de no accedir a una subvenció. I un cop reinstaurada la democràcia -o quelcom que se li assemblava-, quan tots els que havien invertit en antifranquisme començaven a recollir els seus fruits de la mà de l'oficialisme convergent, va mutar en personatges com Ricardo Solfa, se'n va anar a Madrid i les va veure passar de tots colors fins a un canvi de segle durant el qual recuperaria la seva identitat original i encetaria una etapa de maduresa entesa en el millor dels sentits. Un retorn gairebé paral·lel a l'esclat d'un nou pop en català que trencava amb els postulats de la cultura de despatx de la dècada anterior, i on el fet de cantar en la llengua pròpia responia a motius artístics -i identitaris, si volen, però en cap cas a la recerca de subvencions-. Un nou pop que tenia com a cares més visibles les de Joan Miquel Oliver i els seus Antònia Font, i com a referents més immediats el propi Sisa i l'obra solista de Quimi Portet.

Tots tres porten mig any passejant-se junts per tota mena d'escenaris, sota l'epígraf de Col·lectiu Eternity i interpretant temes dels seus respectius cançoners. Una santíssima trinitat que resumeix bona part de la producció musical contemporània en català i on, malgrat tot, Sisa segueix anant a la seva. No apareix a l'escenari fins a la tercera cançó, la primera del repertori que porta la seva signatura. Un "Coristes i numismàtics" a través del qual irromp triomfal i eufòric, com si fos en aquell moment quan realment comença el concert. Enmig d'uns acords bàsics i urgents que, com la veu nassal del mestre i els cors de Portet i Oliver, evoquen inequívocament Lou Reed, la Velvet Underground i aquell tractat de rock'n'roll anomentat "Sweet Jane". La Velvet, innovadors maleïts que van parir una obra monumental sense arribar a encaixar mai enlloc. Com Sisa, autor també d'una obra tan única com mastodòntica i outsider vocacional en un entorn on no encaixa. Malgrat que els de sempre encara l'emmarquin en una Nova Cançó de la qual mai ha volgut saber res. Encara que aquests mateixos segueixin posant Antònia Font al mateix sac que Sopa de Cabra, sense entendre que Bob Dylan no té res a veure amb Britney Spears per molt que ambdós siguin nord-americans i cantin en anglès.

Una lliçó d'història

RICKY GIL

NAUB1, Granollers

3 d'abril de 2014

Assistir a un concert de Ricky Gil és com assistir a una lliçó d'història. La definitiva resurrecció de Brighton 64 i la posterior edició del més que notable "Esta vez va en serio" (2012, BCore) han enllaçat un llegat gloriós amb un present molt més sòlid que cap època passada. Però és a les actuacions en solitari on Gil pot repassar exhaustivament tres dècades de trajectòria on també s'emmarquen projectes tan reivindicables com Los Novios, Matamala o Top Models. És per tant en concerts com el d'ahir on encara cobren nova vida temes com "Love Maker", "Impossible Friends", "Wintertime Blues" o "Play Another Number". També hi va haver mencions al repertori de Brighton, sí, però evitant els hits més evidents i apostant per joies ocultes ("Explosión Juvenil nº 17") i material recent ("Quan baixis de l'avió" o "La magia en la calle"). Tampoc hi va faltar un potent arsenal de versions on Townes Van Zandt ("Carmelita") conviu amb Neil Young ("Powderfinger"), Big Star ("September Gurls") amb Gram Parsons ("Streets of Baltimore", original de Tompall Glaser) i Chuck Berry ("Memphis Tennessee") amb Eddie Cochran ("Summertime Blues"). Ni temes propis que ara per ara només han vist la llum a través d'"Hipopòtam a Botafogo" -els dos volums que recullen les interpretacions en directe de Gil al programa radiofònic Guitarra, baix i bateria-, com "Una vida molt dura" o un "Som indomables" que, va avançar el seu autor, formarà part del proper disc de Brighton 64. Una lliçó d'història en clau de present i, sobretot, de futur.

NOTA AL MARGE
"Dead Town", "Teenage Kicks", "To the Maximum" i "Top of the Hill". La primera i la quarta les va gravar anys enrere un servidor amb el suport i l'acompanyament del Ricky. La segona és dels Undertones. La tercera és del Ricky, i va titular el tercer disc de Top Models. Ahir les vam tornar a tocar junts. I va ser una passada. Tocar en una sala com la B1 és un luxe, i fer-ho amb Ricky Gil ja ni els ho explico. Gràcies.

Jan Ole Gerster - "Oh Boy" (2012)

Blanc i negre i una banda sonora dominada pel jazz de postguerra per a retratar la Berlín contemporània. Sigui de forma conscient o inconscient, el debut de Jan Ole Gerster a la gran pantalla traça un paral·lelisme entre el present de la capital alemanya i la Nova York de la segona meitat del segle XX. Dues ciutats i dos espais temporals totalment allunyats, però amb un rerefons comú: uns entorns i uns costos vitals prou assumibles com per a esdevenir pols d'atracció d'artistes, bohemis i joves amb pocs recursos però moltes ganes de menjar-se el món. El protagonista d'"Oh Boy" (2012) -encarnat per Tom Schilling- no encaixa en cap d'aquestes categories. De fet, se'l podria considerar com una mena de Holden Caulfield contemporani. Un jove que no acaba d'encaixar al món que l'envolta, que va abandonar els estudis -d'amagat del seu pare- perquè no li interessaven, que no té feina i que consumeix compulsivament vodka, cervesa i tabac -no necessàriament per aquest ordre-. La pel·lícula relata 24 hores de la seva vida. Un dia qualsevol durant el qual interactua amb tota mena de personatges: el funcionari que va de llest, el pare incomprensiu, un amic que ha esdevingut un actor frustrat, l'excompanya d'escola de qui es reia tota la classe -i a la qual desitjaria ara qualsevol fill de veí- i un vell que recorda una infància grisa a la Berlín dels anys 30. És amb aquest últim amb qui el protagonista comparteix un dels moments definitius del film. Dues generacions, dues vides i dos universos totalment oposats que coincideixen en una barra de bar. Desenllaç fatal i una bateria de postals berlineses delimitant el marc de fons. La Berlín que s'amaga sota la metròpoli idealitzada per estudiants i turistes low cost.