Dmitri Vrúbel (1960-2022)

DMITRI VRÚBEL
(1960-2022)

Icona indiscutible de l'art urbà a escala global i un dels grans reclams artístics de Berlín durant les últmes dècades, el mural "Mein Gott hilf mir, diese tödliche Liebe zu überleben" ("Déu Meu, ajuda'm a sobreviure a aquest amor mortal") és també l'obra més coneguda de l'artista rus Dmitri Vrúbel. La imatge del petó entre el líder soviètic Leonid Bréjnev i el president de la RDA Erich Honecker, immortalitzada a l'East Side Gallery de la capital alemanya, en un dels fragments que encara es conserven drets del Mur de Berlín –va ser un dels primers grafitis que es van pintar a la cara oriental del mur, el 1990, poc després de la seva caiguda-. Vrúbel ha mort a l'edat de 62 anys.

Els Sex Pistols al Mur de Berlín

Els Sex Pistols, en una de les torres d'observació del Mur de Berlín.

En una entrevista recent amb la revista Mojo, John Lydon recordava el seu intent fallit de visitar l'antiga República Democràtica Alemanya, juntament amb Sid Vicious, quan els Sex Pistols van actuar a la Berlín occidental el 1977. "Com que no ens deixaven entrar a Berlín Est, ens vam enfilar a una d'aquelles torres d'observació que hi havia al davant del Mur de Berlín i vam començar a tirar pedres cap a l'altre costat. De cop i volta van aparèixer els guàrdies, i nosaltres vam tocar el dos a la desesperada. Tenien armes i sabien com utilitzar-les", explicava l'home aleshores conegut com a Johnny Rotten.

L'episodi il·lustra a la perfecció en què podia consistir el punk quatre dècades i mitja enrere. Dos inadaptats que havien fet córrer rius de tinta tocant rock'n'roll fins a les últimes conseqüències i fent de la provocació la seva forma de vida, s'aproximaven al punt més calent del planeta en plena Guerra Freda i no se'ls acudia res més que tirar pedres cap a l'altre costat. El punk, agradi o no, era això. A partir d'aquí, no sé qui va ser l'il·luminat a qui se li va acudir que el trap –un gènere musical que com tots té el seu valor però a efectes pràctics s'ha demostrat més dòcil i conformista que la discografia sencera dels Carpenters- podia ser el nou punk.

Algunes de les imatges dels Pistols al Teló d'Acer es poden veure al videoclip de "Holidays in the Sun".

Jan Ole Gerster - "Oh Boy" (2012)

Blanc i negre i una banda sonora dominada pel jazz de postguerra per a retratar la Berlín contemporània. Sigui de forma conscient o inconscient, el debut de Jan Ole Gerster a la gran pantalla traça un paral·lelisme entre el present de la capital alemanya i la Nova York de la segona meitat del segle XX. Dues ciutats i dos espais temporals totalment allunyats, però amb un rerefons comú: uns entorns i uns costos vitals prou assumibles com per a esdevenir pols d'atracció d'artistes, bohemis i joves amb pocs recursos però moltes ganes de menjar-se el món. El protagonista d'"Oh Boy" (2012) -encarnat per Tom Schilling- no encaixa en cap d'aquestes categories. De fet, se'l podria considerar com una mena de Holden Caulfield contemporani. Un jove que no acaba d'encaixar al món que l'envolta, que va abandonar els estudis -d'amagat del seu pare- perquè no li interessaven, que no té feina i que consumeix compulsivament vodka, cervesa i tabac -no necessàriament per aquest ordre-. La pel·lícula relata 24 hores de la seva vida. Un dia qualsevol durant el qual interactua amb tota mena de personatges: el funcionari que va de llest, el pare incomprensiu, un amic que ha esdevingut un actor frustrat, l'excompanya d'escola de qui es reia tota la classe -i a la qual desitjaria ara qualsevol fill de veí- i un vell que recorda una infància grisa a la Berlín dels anys 30. És amb aquest últim amb qui el protagonista comparteix un dels moments definitius del film. Dues generacions, dues vides i dos universos totalment oposats que coincideixen en una barra de bar. Desenllaç fatal i una bateria de postals berlineses delimitant el marc de fons. La Berlín que s'amaga sota la metròpoli idealitzada per estudiants i turistes low cost.