Passejant pel Primavera (3)

PRIMAVERA SOUND 2014

Parc del Fòrum, Barcelona

30 de maig de 2014

Contrastos primaverals. La pluja i el sol. La tempesta i l'arc de Sant Martí. La primera va traçar l'entorn perfecte perquè Anímic descarreguessin la foscor i la intensitat d'"Hannibal" (2013). L'aigua de maig inundant el parc del fòrum, un cortina de llamps castigant l'skyline barceloní i Louise Sansom deixant-se literalment la veu sobre un oceà de decibels. Tan èpic com l'arc de Sant Martí que presidiria minuts després l'escenari des d'on Drive-By Truckers desplegaven tot el seu arsenal. Guitarres pantanoses, un Hammond fent de les seves i cançons enormes arrelades al Sud més profund dels Estats Units. Sí, aquest Primavera serà recordat per la pluja. Però també per grans moments com els que van protagonitzar Refree, Slowdive, Lee Ranaldo o The War On Drugs.

ANÍMIC. Davant la tempesta.

DRIVE-BY TRUCKERS. El Sud més pantanós.

REFREE. Sense límits.

DR. JOHN. Vudú, ritme i blues.

THE WAR ON DRUGS. Entre Neu! i Springsteen.

Passejant pel Primavera (2)

PRIMAVERA SOUND 2014

Parc del Fòrum, Barcelona

29 de maig de 2014

I va tornar a ploure al Primavera. Però aquest cop la pluja no era d'aigua sinó de confetti. La celebració amb què Arcade Fire refermaven la seva aliança tant amb Barcelona com amb un festival que els ho ha donat gairebé tot. "Va ser el millor moment de les nostres vides", confessava Win Butler tot recordant el seu pas pel Primavera Sound 2005. Sembla mentida com passa el temps. El mes de setembre es commemorarà el desè aniversari del monumental "Funeral" (2004). I d'aquí a un any en farà deu que els canadencs debutaven al Parc del Fòrum amb una actuació que literalment marcaria època. Perquè confirmaria la promesa, i perquè sense aquell big bang no s'entendria bona part dels discursos musicals sorgits durant la passada dècada. Per això era tan especial el concert d'ahir. Perquè tornaven a casa i ho feien consagrats com a tòtems de la música contemporània. Presentant un "Reflektor" (2013) que marca un punt i a part a la seva trajectòria, i presumint a la vegada d'un fons de catàleg que ja ha esdevingut un cànon en si mateix. Més expansius que mai, desplegant l'èpica marca de la casa i enfilant la recta final amb una autèntica revetlla multicolor, pluja de confetti inclosa abans de segellar la nit amb "Wake Up".

MIDLAKE. Vida després de Tim Smith.

WARPAINT. Eixamplant horitzons.

COLDAIR. Revelació.

QUEENS OF THE STONE AGE. Elèctrics i monolítics.

ARCADE FIRE. Celebració.

Passejant pel Primavera (1)

PRIMAVERA SOUND 2014

Parc del Fòrum i sala BARTS, Barcelona

28 de maig de 2014

Tard o d'hora havia de passar. Perquè la primavera també equival a pluja, i que jo recordi encara no havia plogut mai al Parc del Fòrum durant el Primavera Sound -sí que ho havia fet durant la jornada de clausura de l'edició 2012 al Passeig de Lluís Companys, on Yann Tiersen i Richard Hawley van oferir actuacions tan èpiques com el recital de llamps i trons que les va acompanyar-. I si fem cas de les prediccions meteorològiques, aquest 2014 podria ser recordat com l'any de la pluja als fòrums primaverals. Una pluja que va caure amb moltíssima força durant la jornada inaugural, i que va estar a punt de restar protagonisme als propis músics. O com a mínim a uns Temples a qui l'escenari principal encara anava gran. No en tinc cap dubte, en una sala petita haguessin resultat molt més convincents. Però hagués faltat la pluja. Aquella pluja que va fer del passi dels britànics un esdeveniment especial. Molts van córrer a eixoplugar-se -o a protegir els estilismes de torn-. La resta van celebrar la primavera en tota la seva plenitud. Sonant el que sonava, caient la que queia i veient com les primeres files es fonien amb tot plegat, només el terra de ciment indicava que allò era el Parc del Fòrum i no qualsevol festival britànic de finals dels 60. A l'escenari del BARTS, Full Blast i The Ex van explorar a fons les possibiltats de la música. Des de diferents perspectives, però sense condicionants ni barreres. Un altre nivell.

TEMPLES. Psicodèlia sota la pluja.

FULL BLAST. El mestre Peter Brötzmann i un bulldozer rítmic.

THE EX. Un altre nivell.

Una llança a favor del Primavera

S'ha parlat molt del Primavera Sound, de determinats titulars on les xifres eclipsen la música i d'un model de macrofestival que alguns consideren excessiu. També dels preus de les entrades, de la marca Barcelona i de la saturació de bandes. Jo mateix m'hi he referit i ho he censurat en més d'una ocasió. Però també sóc dels que segueixen passant per caixa quan toca. Perquè una cosa no treu l'altra, i el Primavera segueix essent una cita ineludible per a qualsevol que estimi la música -i que es pugui permetre passar per caixa, és clar-. Per això, i perquè ja m'he queixat quan ho he considerat oportú, avui m'agradaria trencar una llança a favor del Primavera. Potser no a favor del model ni del preu de l'abonament -que tampoc em sembla cap barbaritat si tenim en compte l'oferta de grups-, però sí a favor de la marca i sobretot d'una trajectòria ignorada o directament menystinguda per molts dels que ara la critiquen de manera totalment gratuïta i gens documentada.

El cartell del primer Primavera Sound (1994).

Com a part integrant de Brubaker, tinc la immensa sort de dedicar-me cada dia a la gestió cultural. Immensa sort, dic, perquè faig allò que més m'agrada, no pas perquè la cosa m'aporti grans guanys econòmics. No és un cas aïllat, el meu. L'àmbit cultural en aquest país nostre és dur, molt dur, encara que alguns es pensin que tots vivim en mansions i que ens passem nits senceres de festa -senceres unes quantes, de festa cap ni una-. I també ho era quan va néixer Primavera Sound, ara fa dues dècades. Va ser el 9 d'abril de 1994 -quatre dies abans havia mort Kurt Cobain-, sense reclams estel·lars i molt lluny d'un Parc del Fòrum que aleshores ni tan sols s'havia projectat. El concert inaugural del que començava com un cicle dedicat a la música independent, va tenir lloc a la sala KGB amb un cartell farcit d'il·lustres desconeguts i on destacava la presència d'un tal Sr. Chinarro. A nivell de públic, els resultats van ser nefastos: poca afluència com a reflex del nul interès que despertava a Barcelona qualsevol proposta que no arribés ben mastegada -en aquest aspecte no hem avançat gens-.

Explico l'anècdota -recollida en cròniques de l'època i recuperada recentment per un diari barceloní- perquè em sembla il·lustrativa d'una actitud arriscada i de l'empenta dels activistes que van iniciar aquella aventura. Els mateixos que l'aguantarien i n'estirarien la carrosseria durant gairebé una dècada abans de situar-se en boca de tothom. Superant adversitats, sense ni tan sols plantejar-se la possibilitat de lliurar uns Pixies a les masses i el més important de tot: sense subvencions públiques. I insisteixo en aquest darrer condicionant perquè em sembla paradigmàtic en un context com la Catalunya dels anys 90. La del Rock Català i les escenes fictícies que els despatxos oficials inflaven a cop de subvenció, patrocini institucional i fins i tot revistes alimentades amb fons públics. Primavera Sound, com tot projecte vinculat a l'àmbit independent, no disposava de res de tot això. Disposava en canvi de visió artística, passió per la música i vocació innovadora. I apostava pels grups emergents de casa -pels que tenien quelcom a dir, s'entén-.

I això ens porta fins a l'actualitat. El que abans era un secret entre melòmans, ara és una cita de referència internacional per on ha desfilat el bo i millor de la música popular contemporània -d'Arcade Fire a Neil Young, d'Iggy Pop a Tinariwen i de Patti Smith a PJ Harvey-. I malgrat tot segueix oferint sortida als grups emergents de casa -novament, els que tenen quelcom a dir-. Per entendre'ns, és totalment lògic que Mishima comparteixin edició amb The National, ho era que Manel passessin pel mateix escenari on abans havien actuat Herman Dune, i que un festival amb caps de cartell com Primal Scream, My Bloody Valentine o New Order apostés per Mazoni, Anímic o Antònia Font. I també ho és que, un cop consolidat el festival, els seus promotors inverteixin una part important dels seus guanys en la creació d'un segell discogràfic que a la vegada exerceix funcions de management. El Segell del Primavera, es diu, i entre les seves referències s'hi troben els darrers llançaments de Joana Serrat o Refree. Artistes barcelonins que sota aquest paraigües han pogut girar per països com el Regne Unit en les mateixes condicions que ho fan els grups britànics quan actuen a casa nostra.

En l'àmbit empresarial es dóna per fet que el secret de l'èxit passa pel mercat internacional. I en aquest sentit, el Segell del Primavera fa la feina ben feta. Localitzant el talent autòcton i potenciant-lo tant a dins com a fora de les nostres fronteres. Una estratègia coherent, valenta i honesta que, com dues dècades enrere, contrasta amb els circuits oficialistes. Els que, en comptes de cercar i potenciar el veritable talent, alimenten escenes fictícies i funcionariats artístics. Per això trenco aquesta llança a favor del Primavera. Perquè el nom ha crescut, però la vocació segueix essent-hi. Perquè aquest creixement s'ha produït de forma gradual i constant, i sempre amb la música com a epicentre. Perquè si ha arribat fins aquí ha estat a base de picar moltíssima pedra en un país que sembla fet de formigó. I sí, molts seguiran queixant-se i lamentant que el Primavera actual no representa el mateix que fa dues dècades. I potser tinguin raó. Però queixar-se és fàcil i gratuït. En canvi, fer quelcom al respecte implica mullar-se el cul, cosa que pocs semblen disposats a fer ara mateix. Entre aquests pocs hi ha la gent d'Ultra-Local Records, que en comptes de queixar-se ha organitzat el Micro-Clima Sound. Un altre festival que neix des de zero, amb modèstia absoluta i amb escassa afluència de públic. Qui sap si d'aquí a dues dècades seran ells qui portarà Arcade Fire al Fòrum.

El Primavera Sound 2014 tindrà lloc a partir d'aquest vespre al Parc del Fòrum. Més informació a www.primaverasound.com.

L'alternativa Micro-Clima

L'any passat se'n va celebrar la primera edició. I segons els organitzadors, va resultar en un fracàs a nivell de públic. Per això hi tornen enguany. Perquè una cosa són les xifres i una altra de molt diferent el contingut. I a nivell artístic, el MICRO-CLIMA SOUND 2014 torna a ser un cúmul d'encerts. Tres dies de música (realment) independent en un marc d'autèntic luxe: un comerç de proximitat com és Ultra-Local Records, al Poblenou barceloní. I un cartell on el pop efervescent d'El Sistemä Suec conviu amb el folk detallista d'Anthony Chorale, i el retrofuturisme tropical de Supertrópica amb la baixa fidelitat de Jon Koldo L. Salas, entre d'altres. La cita tindrà lloc els propers 29, 30 i 31 de maig, i no cal dir-ho, suposa l'alternativa definitiva al Primavera Sound.

http://www.ultralocalrecords.com/2014/05/micro-clima-sound-2014_6.html

Sam Destral: "A Catalunya, la música independent es troba molt homogeneïtzada"

Sam Destral, el cantautor dissident a la NAUB1.

Es diu Samuel López, però molts el coneixen com a Sam Destral. Va néixer al Baix Llobregat, va passar bona part de la seva vida a Gandesa i actualment té a Manresa la seva base d’operacions. Va començar a fer cançons quan encara anava a l’escola i amb cap més objectiu que parodiar els seus professors i fer-se un tip de riure amb els companys. Un divertiment que adquiriria un caire més compromès quan el rock’n’roll truqués a la seva porta. D’allò ja fa cinc anys. Un lustre durant el qual ha traçat incomptables perfils. El del cantautor dissident. El de l’etern experimentador. El de qui edita dotze ep’s al llarg d’un any i després els retira de circulació. El de qui debuta de manera oficial amb un àlbum sencer dedicat a cantar sobre noies, “Tot el que conec és mort” (2013, El Mamut Traçut). El de qui fa cançons infantils que acaben agradant als adults -o potser cançons per a adults que acaben entenent els infants-. La setmana passada va actuar a la NAUB1 i un servidor va tenir ocasió d'entrevistar-lo. Poden llegir-ho a Brubaker.

Emocionant punt de partida

ILLA CAROLINA

NAUB1, Granollers

24 de maig de 2014

Res és casual. Quan Illa Carolina van presentar el seu debut homònim (2012, Buenritmo/LAV) a la NAUB1, van saludar a Billy Bragg i el seu "A New England". El saludaven com a referent d'aquell pop de guitarres tan britànic on s'emmirallava aleshores la banda vallesana. Un any i mig després i amb un segon disc en circulació, els referents són uns altres. "Bengala" (2014, Buenritmo) defuig la lluminositat del seu predecessor a favor d'atmosferes fosques, acabats hivernals, traços malencònics i una major presència de l'electrònica. Constants que defineixen també La Roux i el seu "In for the Kill", peça que encetaria la tanda de bisos la nit passada en una B1 on es respirava l'ambient de les grans ocasions. El de la posada de llarg dels nous Illa Carolina. Nous perquè "Bengala" suposa un emocionant punt de partida, però també perquè el concert d'ahir era el debut escènic de Nico De Tullio (exKaire) com a teclista de la formació.

Insisteixo, res és casual. Tampoc ho va ser la posada en escena, dramàtica i misteriosa com el repertori que venien a presentar. Per això la vetllada va començar de forma teatralitzada. Dues inquietants figures femenines, vestides amb impermeables vermells i mirant-se l'una a l'altra, entonaven peces del debut homònim de la banda com si fossin càntics perduts en el temps. Litúrgia gairebé funerària per a enterrar gestes passades i donar la benvinguda a un nou cicle vital. Dit i fet. Encara no s'havien esvaït els fantasmes del passat i Carol Badillo ja recitava els primers versos de "Salms i sanefes" des del fons de l'escenari. Amagada darrere la banda i amb un posat sobri que deixaria pas a tot un esclat d'emocions. Les de "Punt mort", "La sort dels rius" i "1986". Amb Badillo ja al capdavant i prement l'accelerador. Amb la urgència de qui no té res a perdre i la seguretat de qui les ha vist passar de tots colors.

I encara hi tornaré a insistir, res és casual. Quan un artista pot presumir de present, no només té tot el dret de reivindicar-lo: en té l'obligació. Illa Carolina poden presumir de present, ja ho crec. I el van reivindicar, només faltaria. Interpretant "Bengala" en la seva totalitat. Aproximant-se a The XX amb "Vols orenetes?", consolidant "Ja no et surt estimar-me" com un nou estàndard marca de la casa i transformant l'aïllament personal en catarsi col·lectiva -l'eterna resignació de "Lentes corrents"-. Les mirades al passat les deixarien per als bisos i en cap cas es tractaria de dianes fàcils. “La cursa d’honor” i “Rei Tritó”. No, no van recórrer a "No serveix de res fer-se el llit". No calia. Les deu peces de "Bengala" ja havien dit tot el que calia dir. Que no era poc.

Litúrgia funerària a l'inici del concert.

Atmosferes fosques i acabats hivernals.