dissabte, 31 de gener del 2015

Teixint llaços socials

SOLÉ
NAUB1, Granollers
30 de gener de 2015

A "Aquest collons de poble (i altres cançons sobre Caldes de Montbui)" (2014, Petit Indie) -un homenatge a la població natal del seu autor-, Solé presenta una peça titulada "Rere la porta negra". És un cant a l'espai on es va enregistrar el propi disc. L'Ateneu Democràtic i Progressista El Centre, un dels punts neuràlgics de la vida social calderina i, a la vegada, un lloc amb història -més d'un segle i mig escenificant trobades i acumulant somnis, com reconeix el propi Solé en la presentació-. La nit passada va tornar-ne a explicar la història, i la va vincular amb la de Roca Umbert Fàbrica de les Arts. Una antiga fàbrica tèxtil de Granollers reconvertida ara fa poc més de deu anys en l'epicentre de l'activitat cultural de la capital vallesana. Un altre recinte amb història i un espai, el Centre de Creació i Difusió Musical NAUB1, on Solé va interpretar gairebé sencer "Aquest collons de poble..." en el marc dels actes previs de la Mitja Marató. Música de taverna, de festa però també de reflexió. Cançons per a cantar, ballar i celebrar, però també per a reflexionar i teixir llaços socials. La reivindicació, doncs, de la cançó -i de la cultura, si m'ho permeten- com a eix vertebrador de tota societat que vulgui considerar-se com a tal.



divendres, 30 de gener del 2015

Desaprendre

Joseba Irazoki.
"Xabier Montoia ha estat essencial per al meu desenvolupament. Jo sóc un guitarrista de formació clàssica. El camí que portava era l'arquetip del rock, el solo de Gary Moore, per dir-ho d'alguna manera. Els cinc anys que vaig passar amb Montoia em van permetre descobrir un món diferent a l'hora d'entendre la guitarra, de Thurston Moore a Nels Cline, un referent per a mi". Joseba Irazoki respon a Asier Leoz, que en una entrevista publicada per Rockdelux a la seva edició de gener li pregunta pel procés de "desaprenentatge" -així el qualifica el darrer text promocional d'Irazoki- que va viure al costat de Montoia. No deixa de resultar revelador que Irazoki citi a Nels Cline entre els seus referents. Precisament, fa cosa d'un any vaig tenir ocasió d'entrevistar el guitarrista de Wilco -entre d'altres- i em va dir això: "Hi ha moltes maneres de tocar la guitarra, i no em sembla una bona idea centrar-se en el virtuosisme. Crec que un dels aspectes més positius de la guitarra, sobretot l’elèctrica, és la versatilitat. Pots tocar de moltes maneres: com Eddie Van Halen, James Burton, Marc Ribot, Jim Hall… Tota aquesta gent no s’assemblen gens els uns als altres. Per tant, el meu consell seria que agafis allò que t’agradi de la guitarra i ho portis tan enllà com puguis. I no deixis que ningú et digui què has de fer. Si vols tocar la guitarra amb quatre cordes en comptes de sis, si vols buscar afinacions diferents, si vols tocar-la amb forquilles de plàstic… Fes-ho" (trobaran l'entrevista sencera a Brubaker).



dijous, 29 de gener del 2015

Super Parkers reclamen amor


"Give Me Love" ("Dóna'm amor"). Una de les peces més enganxoses de "Charlie" (2014), l'explosiu debut de Super Parkers -era una manera de parlar: tots els temes de l'àlbum són enganxosos a més no poder-. I el nou videoclip de la banda barcelonina. Ells mateixos l'han dirigit, i el resultat és tot un homenatge als anys 50. Rockers, pin-ups, garrotades i, és clar, molt de rock'n'roll. Visionin-lo aquí.



Música per a dies freds

Ara que l'hivern sembla ser una realitat consolidada, la grip ha protagonitzat una triomfal entrada en escena i els Cacaolats calents conviuen amb Frenadols i tes amb mel, m'agradaria recomanar-los tres discos ideals per a aquesta època. Tres propostes que acompanyen prou bé els dies freds com els que marca el calendari. Prenguin nota. I abriguin-se bé.


*SEXORES. "Historias de frío" (2014). La caràtula ho diu tot. Ninots caminant damunt la neu que cobreix una línia ferroviària. Vuit peces expansives que alternen els traços onírics del dream pop amb les muralles sòniques del shoegaze. El segon disc dels barcelonins inclou delícies purament hivernals amb títols tan definitius com "Ballad of a Girl Named Nothing" o, és clar, "Historias de frío".

*VENA PORTAE. "Vena Portae" (2014). "Summer Kills". No podia ser més directe el títol del tema que enceta aquest disc. L'únic que ha editat fins ara un trio britànic -tot i que encapçalat per l'australiana Emily Barker, nom que ha atorgat certa notorietat al projecte- a qui algun crític ja ha qualificat com la banda sonora ideal per a l'època en què els dies tenen poca llum. No es podrien definir millor aquests onze exercicis de folk-rock amb gust de neu, bufandes i fulles mortes.

*LAURIE LEVINE. "Six Winters" (2012). Ve de Sud-àfrica, però sona com si hagués nascut en algun indret remot dels Estats Units. So Americana de textures fredes i sedoses que contrasten amb una veu càlida com els rajos de sol que inunden la caràtula del disc. "Six Winters". Sis hiverns. I dotze peces d'alçada -quinze en l'edició deluxe-. Atenció a la relectura a càmera lenta de "Ring of Fire" (Johnny Cash). Majestuosa i malencònica com la primera nevada de l'hivern.


SEXORES. Històries de fred.

VENA PORTAE. Dies de poca llum.

LAURIE LEVINE. Veu càlida, textures fredes.




dimecres, 28 de gener del 2015

Videoclip de Mad'zelle


Mad'zelle presenta el primer videoclip de "Haven Bridge" (2014, El Mamut Traçut), un dels discos definitivament imprescindibles que es van editar l'any passat a casa nostra. La peça en qüestió és "Noches", traduïda en imatges -i de quina manera!- per la gent de Rienda Suelta -realització de Mónica Heredero-. Poden gaudir-lo aquí.


Països que són normals i països que no ho són

L'escena la vaig viure a Berlín, ara deu fer cosa d'uns quatre o cinc anys. Si no ho recordo malament, l'entorn era el d'una festa fifties amb ambientació hawaiana. Una sala de dimensions mitjanes on un dj punxava rockabilly, música surf i derivats i la gent anava vestida amb camises multicolors. Jo assistia a la festa amb una amiga autòctona, que a la vegada m'havia presentat una amiga seva amb qui acabaríem accedint al local. Recordo que a l'entrada ens van donar a tots uns collarets de flors, a l'estil hawaià és clar, que havíem de lluir durant la festa. El tema em va fer tanta gràcia com disfressar-me el dia de Carnestoltes -cosa que detesto profundament-, però hi vaig accedir per allò de no ofendre els amfitrions. A nivell de colors, el meu collaret i el de la meva amiga semblaven autèntiques macedònies: tonalitats càlides, variades i en certa manera caòtiques. El de l'amiga de l'amiga, en canvi, recordava els colors de la bandera alemanya. Per això no va trigar a demanar-me que li canviés pel meu. "Per què?", li vaig preguntar jo. I la seva resposta em va deixar de pedra. "Perquè aquests colors són els de la bandera alemanya, i em fa vergonya portar-los per tot el mal que vam arribar a fer al món".

Aquella noia es referia al nazisme, a l'Holocaust i a la Segona Guerra Mundial. I quan li vaig preguntar a la meva amiga si aquella reacció era normal, em va indicar que sí, que per aquell mateix motiu ella tampoc hauria volgut el collaret de torn -imaginin-se doncs la gràcia que em va fer a mi la situació: si d'entrada ja no m'agradava la idea de guarnir-me amb flors de plàstic, a sobre ara em tocava portar les que ningú volia-. Francament, crec que Alemanya porta dècades demostrant el seu arrepentiment per tot el que va passar durant aquella etapa tan negra. També crec que les actuals generacions d'alemanys no tenen cap culpa del que un pintor fracassat i les seves legions de fanàtics vagin fer en nom d'un país i d'una bandera, no ens n'oblidem, que no era la de la República Federal sinó la del Tercer Reich. Però tot i això aprecio aquestes mostres d'humilitat i, sobretot, de respecte a la memòria històrica. Mostres com la d'aquella noia o com les d'Angela Merkel, que ahir va pronunciar unes paraules molt dures cap al seu propi país durant els actes commemoratius del 70è aniversari de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz. "L'Holocaust ens omple de vergonya", deia la cancellera, "perquè els alemanys som els culpables de tot aquell dolor: no hem d'oblidar que molts milions de víctimes són culpa nostra. (...) Tenim la responsabilitat d'explicar les atrocitats i mantenir viva la memòria".

Novament, no crec que es pugui culpar ningú del que vagin fer els seus avantpassats, però les paraules de Merkel no deixen lloc a cap mena de dubte. Vull dir que sí, que per molt que els pesi a alguns es pot parlar de països que són normals i de països que no ho són. Alemanya és un país normal. Perquè assumeix el seu passat, honra la memòria de les víctimes i la preserva per a evitar que res de tot allò torni a succeir mai més. Espanya, en canvi, no és un país normal. Perquè, que jo sàpiga, ningú -insisteixo: NINGÚ- ha demanat mai perdó a les víctimes del franquisme. Perquè ningú -insisteixo: NINGÚ- es recorda de tots els perdedors de la Guerra Civil que van acabar als mateixos camps d'extermini nazi que començaven a caure ahir feia set dècades. Perquè en camps de futbol i concentracions a la via pública s'exhibeix impunement simbologia que a Alemanya equivaldria a penes de presó -i això per no parlar dels qualificatius emprats per certs dirigents del PP a l'hora d'atacar els seus adversaris-.

Perquè el franquisme no només no s'ha explicat amb totes les seves conseqüències, sinó que s'ha banalitzat i maquillat en sèries televisives que pretenen mostrar una suposada cara amable d'una dictadura. Perquè ens governa un partit que subvenciona amb diners públics la fundació que porta el nom del propi dictador. Perquè aquest mateix dictador segueix enterrat amb tots els honors sota una pedra que no hauria de considerar-se res més que un monument a la vergonya -o, com a molt, a la sang i les vides de tots els presoners de guerra que el van haver d'aixecar a la força-. Perquè algunes de les principals figures del seu règim han rebut en plena democràcia autèntics funerals d'estat. I perquè quan no fa gaires anys l'executiu del PSOE retirava estàtues franquistes dels carrers, la principal veu en contra de tal mesura va ser la de Mariano Rajoy. El mateix que actualment presideix el Govern Espanyol amb majoria absoluta. No, senyors, Espanya no és un país normal ni ho serà fins que les coses es diguin pel seu nom i s'actuï en conseqüència.




dimarts, 27 de gener del 2015

Solé a la NAUB1


L'any passat va lliurar un dels discos de folk més frescos que s'han escoltat darrerament a casa nostra. "Aquest collons de poble (i altres cançons sobre Caldes de Montbui)" (2014, Petit Indie) és un homenatge de SOLÉ al seu poble de tota la vida, i sobretot una invitació a cantar, a celebrar i a enriquir la societat a partir de la música. Un segon disc on el músic i periodista vallesà trenca amb la introspecció dels seus inicis solistes per a enfilar la celebració més absoluta. Un àlbum que s'emmiralla en les Seeger Sessions d'Springsteen, els Waterboys de "Fisherman's Blues" i la disbauxa dels Pogues. Cançons de taverna en la més pura tradició anglosaxona que aquest divendres, 30 de gener (21h.), podrem escoltar (i ballar) a la NAUB1 en el marc del Concert de la Mitja Marató. Entrada lliure (aforament limitat a 150 persones).