Gwenno - "Y Dydd Olaf" (2014)

És probable que molts de vostès recordin The Pipettes, aquell girl group de Brighton que es va presentar com les noves Shangri-Las però es va quedar en un debut notable i un segon disc més aviat prescindible -això sí, "Pull Shapes" va ser un dels trencapistes definitius de la passada dècada-. Gwenno Saunders, membre del trio original coneguda aleshores com Gwenno Pipette, va abandonar el vaixell l'any 2010. Des d'aleshores s'ha mantingut en un discret segon pla, dedicant-se a tocar el sintetitzador i girant per tot el món com a acompanyant d'altres músics -entre ells, Elton John-. L'any passat va enregistrar el seu primer treball en solitari, signat simplement com a Gwenno, titulat "Y Dydd Olaf" i reeditat recentment per Heavenly Recordings, que n'ha ampliat la distribució a escala global. L'àlbum conté deu cançons, totes elles cantades en la llengua materna de Saunders -el gal·lès- i ubicades en unes coordenades sonores diametralment oposades al pop immediat de les Pipettes. Predominen aquí els microclimes freds, els passatges ambientals i uns acabats electrònics que poden recordar a The XX o La Roux. Una declaració d'intencions, i tot un tros de disc que referma i projecta el potencial de Saunders molt més enllà de la pista de ball.

La humilitat de Larry Parypa

The Sonics.

"El món de la música és així d'injust", lamenta Larry Parypa en un reportatge publicat al número 3 de la revista Mojo '60s. "A menys d'una milla de casa meva, estic segur que hi ha un guitarrista aprenent a tocar, que sap de música i de teoria musical, que practica cada dia, i mai l'escoltarà ningú", afegeix el guitarrista dels Sonics, "en canvi nosaltres vam anar a gravar sense ni tan sols haver-nos après les cançons. Havíem d'escriure i no volíem escriure, només ens interessaven les noies i les festes, i al final ho vam tenir tot... A dia d'avui encara toquem en sales plenes, tenim reconeixement i se'ns permet fer un nou disc. Sí, la vida pot ser injusta". Em sap greu dir-ho així, però Parypa s'equivoca de ple. L'empremta dels Sonics -durant molts anys una banda de culte que no havia assolit reconeixement més enllà de la seva Tacoma natal- és perfectament detectable en gèneres i corrents com el garage rock, el punk o el grunge. A aquestes alçades, ningú pot negar que ens trobem davant d'un dels grups més influents de la passada meitat de segle. De tot un paradigma del menys és més que, gairebé amb una mà al davant i una altra al darrere, va fer en qüestió de mesos tot allò que d'altres mai han aconseguit en anys d'estudi i tècnica acumulada -alterar la història de la música popular, ni més ni menys-. I fins i tot amb aquestes, un dels seus fundadors té la humilitat de treure ferro al seu llegat i tirar pedres sobre la seva pròpia teulada. Parypa s'equivoca de ple, però la seva humilitat l'honra moltíssim.

Vint anys sense Jerry Garcia

Jerry Garcia (1 d'agost de 1942 - 9 d'agost de 1995). L'últim hippie?

Resulta gairebé irònic que la figura més representativa del hippisme morís a les 4,20 hores -les 4,23 i en horari californià, per ser exactes, tot i que les xifres rodones entren millor en tota llegenda digna de ser explicada-. Avui fa vint anys ens deixava Jerry Garcia. L'ànima i motor de Grateful Dead, i en conseqüència un dels arquitectes de la música popular nord-americana tal i com molts l'hem conegut. De la psicodèlia al folk, del rock espacial als sons més orgànics i de les excursions jazzístiques a la llavor del que actualment anomenem jam bands. Concerts maratonians que esdevenien autèntics rituals, el grup i el seu entorn entesos com una família, i una legió de fans -els celebrats Deadheads- que encara avui dediquen les seves vides a venerar la banda de San Francisco. Diuen que Garcia va ser l'últim hippie, una afirmació sempre discutible. El que no es pot negar és que representava com pocs un esperit que tenia més a veure amb la literatura beat i amb els hipsters de primera generació -els que escoltaven jazz i no lluïen barbes de disseny-, que no pas amb la venda de samarretes de dubtosa qualitat en mercats ambulants i places de poble. També era la peça clau d'un engranatge, el de Grateful Dead, que va esclatar tan bon punt ell no hi va ser. Fa cosa d'un mes, els supervivents de la banda aconseguien posar-se d'acord per a oferir una sèrie de concerts commemoratius i acomiadar-se definitivament dels escenaris. De ben segur van ser vetllades emotives i sobretot entranyables, dignes de la devoció i la passió de tot Deadhead, però francament costa molt d'imaginar-se uns Dead sense la seva figura més carismàtica.

Sense límits

ONE OF THE BLINDED

El Pla de la Calma, Cardedeu

7 d'agost de 2015

Primer n'hi van demanar una de REM, i ell va respondre amb "The One I Love". Després, una altra persona del públic va anar encara més lluny i va proposar a One Of The Blinded cantar amb ell "Proud Mary" -a la manera d'Ike & Tina Turner-. I ell, que mai abans s'havia plantejat interpretar aquesta cançó en un escenari, en va trobar els acords i va acompanyar l'espontània vocalista. El repertori de Dani Bagnoli -nom real de One Of The Blinded- sembla no tenir límits. Si li demanen una cançó, és molt probable que se la sàpiga -anteriorment havia versionat entre d'altres a Pink Floyd, Depeche Mode, Robert Johnson i Toots and The Maytals, sempre aportant aquell plus de personalitat que atorga valor a tota versió-. I si no se la sap, pot solventar el problema en qüestió de segons, això va quedar clar. Però seria injust centrar en les versions els mèrits d'un jove compositor que hauria de destacar per mèrits exclusivament propis. D'entrada, una veu destinada a cotitzar a l'alça i una guitarra que no es queda curta. I, sobretot, un cançoner original ric tant en matisos com en registres: "Believe" apunta al Ryan Adams més vital, "The Mask" sona com Blind Melon deconstruint "Wild Horses", "Mockingbird" qüestiona determinats comportaments humans sobre una estructura folk-pop tan àgil com malencònica, i "Don't Bring Me Down" és un reggae d'aquells que alegren dies i escurcen nits. Tots quatre títols van brillar la nit passada amb llum pròpia, tal i com també ho van fer una sèrie de novetats -algunes d'elles encara sense nom, d'altres estrenades en exclusiva a Cardedeu- que auguren bons temps per a una promesa en procés de consolidació. No li perdin la pista.

Low Cut Connie - "Hi Honey" (2015)

Oblidin-se de revolucions, actituds a prova de qualsevol obstacle i rutines autodestructives. L'essència del rock'n'roll va molt més enllà de tot això, però també és molt més simple. Efectivament, el rock'n'roll comporta per defecte revolució, autenticitat i sovint un component sleazy, però al fons de tot plegat s'hi troba allò que els anglosaxons anomenen good times. I d'això, de good times, en va ple el repertori de qualsevol pioner del gènere, de Fats Domino a Elvis Presley, de Bill Haley a Buddy Holly i de Chuck Berry a Jerry Lee Lewis. També en va ple "Hi Honey" (2015, Contender), tercera referència de Low Cut Connie -engreixada maquinària de rock'n'roll primitiu comandada pel nord-americà Adam Weiner i el britànic Dan Finnemore, i augmentada en aquesta ocasió amb membres dels Daptones o tUnE-yArDs, entre d'altres-. Onze perles d'incalculable valor que comencen al ritme de "Shake It Little Tina" -tot un himne de bar en la tradició d'uns Faces, uns Quireboys o uns Black Crowes- i s'acomiaden amb aquesta invitació a ballar tota la nit que és "Both My Knees" -al més pur estil de Danny & The Juniors-. Entre l'una i l'altra, pinzellades de Little Richard ("Back in School"), aromes de perill stonià ("Me N Annie"), rodanxes de garatge ("Dumb Boy") i un hit, "Diane (Don't Point that Thing at Me)", que els alegrarà l'estiu i els acompanyarà durant la resta de les seves vides. Menció a part es mereix la caràtula. Rock'n'roll, ni més ni menys.

The Left Outsides - "The Shape Of Things to Come" (2015)

The Left Outsides.

S'ha parlat moltes vegades del valor de l'objecte. I sens dubte es podran considerar afortunats tots aquells que es facin amb una còpia de "The Shape of Things to Come" (2015), segon disc de The Left Outsides: tan sols se n'han editat 300 unitats en format vinil. Afortunades doncs, i tant que sí, les 300 ànimes que se l'emportin a casa. Però, al mateix temps, una llàstima que un treball de tanta alçada no assoleixi una major difusió. Perquè, francament, ens trobem davant d'un dels àlbums més rodons que s'han pogut escoltar durant els darrers mesos. Tretze cançons de regust i vocació atemporal, de les que definitivament es gaudeixen més en vinil que en qualsevol altre format. Un tractat de folk-pop genuïnament anglès, de malenconia en acords menors, veus de seda i estètica tardorenca, farcit de paisatges boirosos, postals a contrallum i un afinat sentit melòdic. Del que tant evoca Fairport Convention i Nick Drake com els Zombies o Belle and Sebastian. Atenció a títols com "To Where Your Footsteps Led", "Fallen by the Wayside" o l'inicial "The Third Light". Poden escoltar-lo -i encarregar-ne una còpia- a Dawn Bird Records.

Despullant Pink Floyd

ONE OF THE BLINDED

Cara B, Barcelona

5 d'agost de 2015

De vegades les coses passen per casualitat, o gairebé. Fa un parell de dies, Dani Bagnoli es trobava a casa d'uns amics parlant sobre Pink Floyd i se li va acudir versionar "Another Brick in the Wall (part 2)". I quan amb prou feina havia tingut temps d'assajar-la, ahir la va interpretar en el marc del seu debut als escenaris barcelonins. I la va fer com si fos d'Alice In Chains. A càmera lenta, despullant-la de tot ornament possible i potenciant-ne la foscor estructural. Prescindint de tota èpica possible i projectant des de les més profundes entranyes el lament de qui se sent poc més que un maó en un mur descomunal. Enorme. I això va ser tan sols un tast del que One Of The Blinded -alter ego artístic de Bagnoli- pot fer amb l'únic acompanyament de la seva guitarra acústica. Recordin que demà el podran escoltar en directe a la terrasa d'El Pla de la Calma, a Cardedeu.