Clive Davis (1932-2026)

Ha mort Clive Davis, executiu, caçatalents i gegant de la indústria del disc en un moment en què aquesta encara no havia assumit dinàmiques pròpies d'un entramat financer. Va ser president de Columbia Records entre 1967 i 1973, període durant el qual va fer enlairar carreres com les de Santana, Bruce Springsteen, Aerosmith o Janis Joplin.

Aquesta última, que aleshores encara encapçalava els malaguanyats Big Brother and the Holding Company, la va fitxar ell personalment després de veure-la actuar al festival de Monterey. Corria l'estiu de 1967 i encara faltava ben bé mig segle perquè les grans disqueres es dediquessin a rastrejar 'likes' i a comptar seguidors, en lloc d'anar a buscar el talent al seu hàbitat natural.

Expulsat de Columbia arran d'un escàndol com els que solen petar de tant en tant a la Moncloa, va fundar la totpoderosa Arista, primera llar dels Outlaws i de Patti Smith, i a la llarga de Grateful Dead i Whitney Houston (una de les seves grans apostes). Davis, que sumava 94 primaveres al moment de traspassar, no tenia cap grau en Història de l'Art ni cap màster en Gestió Cultural, sinó una oïda fora de sèrie i una passió innata per la música.

Ressons de Grateful Dead al Radikal

AOXOTOXOA

Radikal Music Club, Granollers

17 d'abril de 2026

Les bandes de tribut a Grateful Dead són diferents de tota la resta de bandes de tribut. Perquè no es limiten a recrear un repertori, sinó a celebrar tota una essència que es té o no es té. Els suïssos Aoxotoxoa la tenen, i ahir ho van refermar amb un gran concert a la sala Radikal, emmarcat dins de les Grateful Nights, aquell esdeveniment itinerant –promogut pel músic i productor Aaron Feder– que també es dedica a celebrar l'esperit dels Dead.

Els de Lucerna van interpretar clàssics de la mida de "Sugaree", "Terrapin Station", "Feels Like Rain", "Touch of Grey" o una solemne "Black Muddy River" –gran final– sense recrear-se en cap partitura, sinó injectant-los nova vida. També van endinsar-se en els misteris de la psicodèlia amb una claustrofòbica jam electrònica, i van citar a Buddy Holly amb aquell "Not Fade Away" que connecta els de San Francisco amb el de Lubbock –també amb Dylan i amb els Stones-.

Després del concert hi va haver qui va comparar l'experiència viscuda al Radikal amb els dies en què Granollers acollia esdeveniments com els històrics concerts de King Crimson al Parquet, el pioner Festival de Música Progressiva de 1971 o l'estrena del "Dioptria" de Pau Riba a la sala Dingo. Salvant totes les distàncies que cal salvar, que òbviament són moltes, quelcom de tot allò sí que hi va ser, la nit passada, en l'ambient psicodèlic que es podia respirar a la sala del carrer de Quevedo.

Una mica més a prop dels Dead

TERRAPIN FLYER
El Centre, Caldes de Montbui
22 de febrer de 2026

Les bandes de tribut a Grateful Dead són diferents de tota la resta de bandes de tribut. Aquí no s'hi val a mimetitzar un repertori com qui factura un producte de marca blanca, tampoc recrear-se en una estètica fins a banalitzar-la. Retre homenatge als Dead implica haver assumit les dinàmiques d'un grup que mai va fer dos concerts iguals, i el cançoner del qual solia reinventar-se amb cada interpretació.

 

Potser per això, quan un assisteix a vetllades com la que Terrapin Flyer van oferir ahir a Caldes –augmentats amb la pedal steel d'Aaron Feder i la bateria de Bryan Curtis–, n'acaba sortint amb la sensació d'haver-se trobat una mica més a prop de la banda tributada. No tant d'aquells discos que un pot atresorar a casa, com de l'esperit i de la filosofia que els van fer possibles.

 

Va ser emocionant, catàrtic fins i tot, escoltar com els de Chicago tornaven a modelar pistes de la mida de "China Cat Sunflower", "I Know You Rider" o un "Uncle John's Band" amb dosi extra de melodia –la guitarra solista de Josh Olken fa miracles, i les harmonies a tres veus de Doug Hagman, Wavy Dave i el mateix Olken són un tresor a preservar-.

 

Va ser un encert, també, la inclusió al repertori de tres cites a Bob Dylan –"She Belongs to Me", "Stuck Inside of Mobile with the Memphis Blues Again" i "It's All Over Now, Baby Blue"– i una a Buddy Holly –"Not Fade Away", també amb connexió dylaniana–. Composicions que no són alienes al cànon dels Dead, i que ahir van explicar l'essència de la banda tal com ho van fer "Easy Wind" o "Looks Like Rain".

El llegat de Ritchie Valens i més enllà

LOS LOBOS

Sala Apolo, Barcelona

5 de febrer de 2026

Los Lobos, aquella banda que en menys de dues hores és capaç de ventilar-se llenguatges que van del rhythm & blues a les ranxeres i del rock'n'roll a la cúmbia passant pel country rock, sense necessitat de calçador i sense perdre el fil en cap moment. Si parlem de música, el mestissatge és això i tota la resta són 'txarangues' i 'pegatines'.

Gran concert, el d'ahir a la nit a la sala Apolo. Repàs generós al cançoner propi –van sonar de fàbula una robusta "Angel Dance", una torrencial "Will the Wolf Survive?", una dinàmica "Cumbia Raza" i una emocionant "Emily"–. Van caure cites als Midniters ("Love Special Delivery"), Grateful Dead ("Bertha") i Vicente Fernández ("Volver, volver"), entre d'altres.

I per acabar-ho d'arrodonir, un gran final amb quatre mencions (quatre!) a Ritchie Valens a dos dies del 3 de febrer. "Ooh My Head", "Donna", "Come On, Let's Go" i "La Bamba", que pràcticament van valer mitja entrada. Sempre he pensat que Los Lobos són la formació més indicada per mantenir viu el llegat del de Pacoima –sense que això eclipsi la seva pròpia trajectòria, és clar–. Ahir ho vaig tenir més clar que mai.

Bob Weir (1947-2026)

Diu la llegenda que Bob Weir va conèixer Jerry Garcia tot perseguint el so d'un banjo. Va escoltar-ne les notes quan caminava pel carrer, va entrar al local d'on venia la música, i qui tocava era Garcia. Va ser la llavor de Grateful Dead, la banda més paradigmàtica de l'escena de San Francisco durant la dècada dels 60, un dels pilars del California Sound. La seva trajectòria assenyala l'ascens i la caiguda de la psicodèlia durant l'era d'Aquari, també les rutes orgàniques que el rock va adoptar un cop superada aquella etapa tot redescobrint registres com els del folk, el blues, el country o el jazz en les seves diverses manifestacions. Ha mort Bob Weir, guitarrista, cantant i membre fundador dels Dead, i com a tal un dels pilars de la música nord-americana de l'última meitat de segle. Durant les últimes dècades havia alternat una fructífera trajectòria a títol personal, amb la preservació del llegat i l'esperit d'una banda simplement irrepetible. Ens deixava un 10 de gener. Com Howlin' Wolf mig segle enrere. Com David Bowie ara fa una dècada. Com Jeff Beck ara fa tres anys.

Donna Jean Godchaux (1947-2025)

Ha mort Donna Jean Godchaux (nascuda Donna Jean Thatcher), corista de Grateful Dead entre 1972 i 1979. Tant ella com qui aleshores era el seu marit, el teclista Keith Godchaux, s'havien incorporat a la banda poc abans d'iniciar la gira europea que donaria peu a l'àlbum en directe "Europe '72". També va formar part de la Jerry Garcia Band, i un cop fora dels Dead va engegar la Heart of Gold Band amb el seu marit, que va morir el 1980. Abans d'entrar a l'òrbita Deadhead havia treballat com a vocalista de sessió, arribant a cantar en pistes de la mida del "Suspicious Minds" d'Elvis Presley.

83 anys amb Jerry Garcia

Es commemoren avui 83 anys del naixement de Jerry Garcia. La ciutat de San Francisco ho celebrarà dedicant-li el nom d'un carrer al barri on va créixer, i amb tot un cap de setmana d'actuacions musicals, entre les quals destaquen els tres concerts de Dead & Company –amb Bob Weir i Mickey Hart encara a bord- al Golden Gate Park. Concerts que també serviran per commemorar el 60è aniversari de la fundació de Grateful Dead.

Jo ho celebro d'una manera més discreta, tornant a punxar el recopilaori "Dead Roots. The Grateful Dead Songbook" que la revista Mojo va distribuir amb la seva edició de juliol, i on figuren les lectures originals o més canòniques d'algunes de les cançons que els Dead solien versionar –expandir- en directe. Una quinzena de pistes entre les quals conviuen noms com els de Jimmy Reed, Hank Williams, Elizabeth Cotten, Marty Robbins o els Mississippi Sheiks.

Grateful Dead a l'autopista

Baixant per l'autopista amb això a l'horitzó i un directe de Grateful Dead fent companyia. L'Alt Empordà, desembre de 2024.

Phil Lesh (1940-2024)

La mort de Phil Lesh m'ha transportat fins a un bar de copes del centre de San Francisco on solia acabar les nits l'agost passat. En una de les seves parets hi havia una bandera dels 49ers al costat d'un pòster de Grateful Dead. Prova gràfica de què significa aquesta banda en aquella ciutat, també del pes de la música, i més concretament del rock, en un país com els Estats Units.

Llegia després d'assabentar-me del traspàs de Phil Lesh, que l'ajuntament de San Francisco s'il·luminaria aquesta nit passada per recordar el baixista dels Dead. Una mostra més de com l'univers Deadhead importa, molt, a Frisco. Se n'ha anat un baixista de baixistes, membre fundador d'una banda tan influent com única en la seva naturalesa. Fare thee well, i gràcies per tant.

Just a box of rain, wind and water
Believe it if you need it
If you don't, just pass it on
Sun and shower, wind and rain
In and out the window
Like a moth before a flame

Osona des de la R3

Driving that train

High on cocaine

Casey Jones you better

Watch your speed

Trouble ahead

Trouble behind

And you know that notion

Just crossed my mind

(Jerry Garcia / Robert Hunter)

Osona, octubre de 2024.

Jerry Garcia, retratat per Grace Slick

Jerry Garcia retratat per Grace Slick. El quadre decora una de les parets del Hard Rock Cafe de San Francisco. El local és pràcticament idèntic a la majoria d'establiments d'aquesta cadena, si bé la seva col·lecció de memorabília fa honor al llegat de Frisco com a quilòmetre zero de la música psicodèlica.

Tampoc és estrany escoltar-hi aquest tipus de música mentre un degusta qualsevol de les seves especialitats de cuina nord-americana. Cosa poc habitual, per no dir inèdita, al Hard Rock Cafe de Barcelona (per exemple), on només vaig arribar a escoltar rock'n'roll previ a l'era MTV una nit que hi punxava Little Steven.

San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.

Hippie Hill

El Golden Gate Park podria ser perfectament el gran pulmó verd de San Francisco, si no fos perquè una ciutat envoltada de mar i parcs naturals no necessita eufemismes urbanístics d'aquesta mena. En tot cas, vindria a ser l'equivalent a la Costa Oest del Central Park novaiorquès.

La seva proximitat amb el barri de Haight-Ashbury el va convertir durant la segona meitat dels 60 en un dels epicentres de la contracultura, la música psicodèlica i el moviment hippie. De fet, la zona que es pot veure a la fotografia es coneix com a Hippie Hill.

Al seu dia, aquest turonet solia ser punt de trobada de personatges singulars  i ànimes inquietes, i acollia amb certa regularitat concerts gratuïts de gent com Grateful Dead o Jefferson Airplane –tant els uns com els altres vivien pràcticament a tocar d'aquest lloc-.

Els Polo Fields del mateix Golden Gate Park van acollir el 14 de gener de 1967 el Human Be-In. Un festival que va fer d'aparador d'una revolució musical que ben aviat transcendiria els límits de la ciutat per esdevenir planetària –els Airplane, els Dead, Quicksilver Messenger Service, Blue Cheer, Big Brother and The Holding Company...-, i que es considera com el preludi del Summer of Love.

Va ser un dels primers festivals de rock mai celebrats a l'aire lliure –potser el primer-, la llavor del que passaria posteriorment a Monterey i a Woodstock. Vaig provar d'acostar-me fins als Polo Fields. Però aquell dia s'hi estava preparant un altre tipus de festival, més en sintonia amb la manera de fer del temps present que no pas amb la de l'era d'Aquari.

Quan em trobava a pocs metres, una tanca metàl·lica em va barrar el pas i un vigilant de seguretat molt simpàtic em va aconsellar que marxés per on havia vingut. Ah, aquells temps en què la seguretat dels festivals la portaven bandes de motoristes one-percenters, i les coses simplement "fluïen"...

San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.

Les cases dels Airplane, Janis, els Dead i... Hendrix?

 Diuen que una casa no són res més que quatre parets, i que són les persones que l'habiten qui la fa esdevenir una llar. Hi ha tres cases al barri de Haight-Ashbury on es van escriure –o com a mínim compondre- alguns dels capítols essencials de la música de la dècada dels 60 del segle passat.

A Fulton Street, a tocar de Golden Gate Park, s'hi troba la casa de color blanc –semblant a un temple romà- on van viure els components de Jefferson Airplane. Al carrer Ashbury, prop de la cruïlla amb Haight, hi ha les cases on van viure Janis Joplin –de color de rosa– i els membres de Grateful Dead –de color negre-.

Més curiosa és la casa vermella de Haight Street amb un mural de Jimi Hendrix en un lateral, i una inscripció a la façana que la presenta com la "Red House" que titula una de les peces més conegudes del guitarrista. Una web oficial de turisme de la ciutat fins i tot destaca que el geni de Seattle va viure en aquest immoble.

En realitat, n'hi ha prou consultant qualsevol biografia autoritzada per saber que Hendrix mai va arribar a viure a San Francisco. Que fins i tot una oficina de turisme hagi donat per bona una suposició sense cap fonament, no deixa de ser un signe més d'aquests temps en què tothom sap de tot però ningú contrasta res.

San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.

La casa de Jefferson Airplane

La casa de Grateful Dead

La casa de Janis Joplin

La suposada 'Red House' de Hendrix

Record Plant Sausalito

Aquest estiu han tancat els històrics estudis Record Plant de Los Angeles, l'última instal·lació operativa d'una marca que va néixer a Nova York el 1968 i que està associada amb incomptables clàssics de la música del segle XX. L'edifici de la fotografia havia acollit els estudis Record Plant de Sausalito, pràcticament a tocar de les aigües de la Badia de San Francisco.

Van obrir el 1972 i van tancar el 2008. Durant tot aquest temps van donar servei a artistes de la Bay Area com Grateful Dead, Jefferson Starship, Sly and The Family Stone, Santana ("Supernatural"), Journey, John Fogerty ("Centerfield") o Metallica. També a gent de fora com Rick James ("Street Songs"), Stevie Wonder ("Songs in the Key of Life"), Fleetwood Mac ("Rumours") o Deftones.

Avui, la instal·lació segueix funcionant com a estudi de gravació sota el nom de 2200 Studios –l'edifici està situat al número 2200 de Bridgeway-. No he aconseguit esbrinar qui hi ha al darrere de la marca –Ken Caillat, coproductor de "Rumours", va reobrir l'edifici el 2021 amb el nom de Record Factory, però no sé si encara hi està implicat-, que a la seva pàgina web es presenta com a hereva de Record Plant.

Sausalito, Califòrnia, agost de 2024.

Un mural al Fillmore

Un immens mural a la façana d'un complex poliesportiu de Post Street, al nord del Fillmore, recorda el passat d'aquest barri de San Francisco com una de les meques del jazz i del blues a la Costa Oest dels Estats Units a mitjans del segle passat.

A l'altre costat del carrer, on ara hi ha un bloc d'apartaments, s'havia alçat el Winterland Ballroom, històrica sala de concerts oberta per Bill Graham el 1971. Va esdevenir la base d'operacions de Grateful Dead durant la dècada dels 70.

El 1976, The Band hi van fer el seu concert de comiat –immortalitzat per Scorsese a "The Last Waltz"-. Dos anys més tard van ser els Sex Pistols qui va implosionar al seu escenari. Profètiques paraules, les de John Lydon aquella nit: "Ever get the feeling you've been cheated?".

San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.

Marxar de San Francisco

Una bandera dels 49ers i un pòster de Grateful Dead, penjats l'una al costat de l'altre en un 'dive bar' del centre de San Francisco. Mostra de l'estima que sent aquesta ciutat per la seva banda més il·lustre. També del pes que té la música als Estats Units.

Vaig tancar la meva última nit a Frisco a la barra d'aquest bar, parlant amb desconeguts amb qui tinc moltes més coses en comú que no pas amb la majoria de persones amb qui em relaciono diàriament en aquell lloc que anomeno casa.

Va ser d'aquesta manera com vaig conèixer en Mike, un fan dels New York Dolls i de Hanoi Rocks que va flipar quan li vaig parlar de l'entrevista que li havia fet una vegada a Michael Monroe. Jo, en canvi, vaig al·lucinar quan ell em va dir que el seu germà és el bateria d'una coneguda banda de death metal. "But he digs the Dolls too!", va puntualitzar.

Avui fa un dia gris a San Francisco. Fa un parell d'hores he anat a dinar al Lori's, un restaurant típicament nord-americà, amb sofàs vermells, màquines de pinball i fins i tot un Cadillac d'època en un dels menjadors. Quan he obert la porta, Johnny Tillotson s'ha posat a cantar "Poetry in Motion". Aquestes coses no passen al lloc d'on vinc.

Després de dinar m'ha recollit en Rafael, un taxista molt simpàtic que m'ha portat fins a l'aeroport. A dins del cotxe hi sonava smooth jazz amb un punt malencònic. Com el meu estat d'ànim a mida que deixàvem enrere el Downtown i enfilàvem l'autopista 101 mentre la boira tornava a devorar els turons de San Bruno. 

Me'n vaig de Califòrnia millor de com hi vaig arribar. He tornat a Frisco, he redescobert la ciutat i he resseguit els passos del meu jo d'una altra vida. Com aleshores, una part de mi es queda aquí. Espero no trigar 26 anys més a venir-la a buscar.

29 anys sense Jerry Garcia

Avui fa 29 anys que va morir Jerry Garcia. Cada any commemoro el 9 d'agost d'una manera o d'una altra, però enguany la commemoració és més especial que mai perquè torno a ser a San Francisco, i perquè no fa ni una setmana que vaig escoltar a Bob Dylan versionant "Stella Blue" a pocs metres de la badia.

Ahir a la tarda vaig estar passejant per Haight-Ashbury i em vaig parar una bona estona a contemplar la casa on havien viscut els components de Grateful Dead (des de fora, perquè a l'immoble hi viu gent). Però la millor manera que se m'acut ara mateix de recordar-lo, és amb aquesta cita seva que vaig veure a l'aparador d'una botiga de la zona.

San Francisco, California, agost de 2024.

El divertiment de Dylan

BOB DYLAN
Outlaw Music Festival Tour

Shoreline Amphitheatre, Mountain View

3 d'agost de 2024

Ara que sabem que Bob Dylan tornarà a Europa d'aquí a un parell de mesos amb més Rough and Rowdy Ways, el format que està desplegant cada nit a l'Outlaw Music Festival Tour es pot entendre com un divertiment. Però quin senyor divertiment, si se'm permet l'observació.

Que Dylan surt a l'escenari a fer el que li dona la gana ja no és cap secret, però això d'ahir a Mountain View va ser de traca. Per què interpretar himnes que tu mateix has compost, posem per cas "Blowin' in the Wind", quan pots recrear-te versionant a Chuck Berry i a The Fleetwoods?

Va ser emocionant escoltar "Stella Blue" de Grateful Dead a pocs metres de les aigües on reposen les cendres de Jerry Garcia –i recordar que Dylan va tocar aquesta cançó per primer cop ara fa poc més d'un any a Barcelona-. I va ser un gustàs poder tornar a escoltar en directe "Highway 61 Revisited", "Love Sick" i "Things Have Changed".

Va convidar Elvin Bishop de la Butterfield Band a fer un "Early Roman Kings" amb fort accent de Chicago, i el va acabar convencent perquè es quedés a amenitzar una hipnòtica "Can't Wait". Tot això, sense oblidar que a la bateria hi havia tot un Jim Keltner –completaven la banda Tony Garnier, Bob Britt i Doug Lancio, alguns vam trobar a faltar Donnie Herron-.

La recta final va ser d'impacte, amb la càlida "Soon After Midnight" desembocant en una torrencial "Ballad of a Thin Man", i un "Simple Twist of Fate" en clau de balada per a piano obrint pas al rhythm & blues desvergonyit d'"I'll Be Your Baby Tonight", l'única coincidència amb el repertori del RRW Tour.

La d'ahir també va ser la nit en què Dylan va venir a dir que ha estat llegit les cròniques de la present gira. I quan bona part dels cronistes destaquen el seu look distès amb camisa blanca mig oberta, va ell i es presenta a Mountain View amb camisa negra d'estil western i (atenció) gorra de llana. 60 anys descol·locant el personal, i encara li queda corda per estona

La tomba de Ron "Pigpen" McKernan

Si Jerry Garcia era l'ànima de Grateful Dead i tota la resta n'eren el motor, Ron "Pigpen" McKernan era bona part de la imatge del grup. El teclista d'estètica outlaw i fins i tot biker, que solia intimar amb Janis Joplin i que, com ella, va marxar massa d'hora d'aquest món.

Aquest matí he pelegrinat fins a la seva tomba, al cementiri d'Alta Mesa, a Palo Alto. McKernan està enterrat a pocs metres de Tennessee Ernie Ford, també sota una làpida força modesta, si bé atapeïda amb els presents i records que hi sol deixar la comunitat Deadhead.

El que queda dels Dead està fent a hores d'ara una residència a Las Vegas. Tot plegat em queda una mica lluny, però d'aquí a unes hores tinc previst veure a Bob Dylan actuant a pocs quilòmetres d'aquí. I és molt probable que el repertori inclogui alguna cita als de San Francisco. Pot ser molt emocionant.

82 anys amb Jerry Garcia

Jerry Garcia (1942-1995)

Es commemoren 82 anys del naixement de Jerry Garcia, l'ànima de Grateful Dead i una de les figures capitals del rock més genuïnament nord-americà. Casualitats de la vida, escric aquestes línies des de la Badia de San Francisco, on es van escampar la meitat de les seves cendres quan va morir –l'altra meitat van anar a parar al riu Ganges, a l'Índia-. Les seves aigües han estat el primer que he vist aquesta tarda, mentre l'avió aterrava a l'Aeroport Internacional de San Francisco. I ha estat molt emocionant.